"Amb la maduresa hi ha una nova consciència dels instants en què ens sentim honestament feliços"

Apareix a l’estació on hem quedat amb un antic llibre de Martí i Pol sota el braç, i suggereix apropar-nos al mar perquè surti de fons. Com hi busca detalls en la fotografia amb què he de capturar la seua imatge, més els busca a l’hora de trenar els mots en els seus poemes. L'avís de l'àngel, l’obra que durant dos anys ha anat gestant Joan Callau (L'Ametlla de Mar) acaba de guanyar el XXIXè Premi Miquel Martí i Pol de Poesia, coincidint amb el desè aniversari de la mort del genial poeta català. Així, Callau trenca vint-i-cinc anys de silenci. Lluny queden aquells temps en què el mateix Martí i Pol, amb qui s'havien escrit algunes cartes, l'orientava en l'àmbit de la poesia. El cercle, d’alguna manera, s’ha tancat, o qui sap, si seguirà girant.

 

- Vint i cinc anys de silenci… Per què aquest silenci tan llarg? Què l’ha impulsat a trencar-lo?

Algú pot explicar per què, en algun moment de la seua vida, ha deixat d’escoltar-se a ell mateix? Allò que de debò importa, segurament, no és ni la pregunta ni la resposta, sinó que puguis dir: “He tornat a escoltar-me”. I ser capaç, llavors, d’obeïr aquesta veu que ve de dins.

 

- Com va decidir presentar el poemari a aquest premi? Què va sentir quan l’enviava i què quan va rebre la trucada anunciant-li que vostè era el guanyador?

El Premi Miquel Martí i Pol de Poesia és d’aquells premis absolutament honestos i transparents, és un premi de prestigi inqüestionable, i és un premi amb un ressò i una projecció jo diria que equivalents al ressò i a la projecció de l’obra de Miquel Martí i Pol. Això va pesar perquè decidís presentar-m’hi, i amagaria un tros de veritat si no digués que vaig sentir força il·lusió quan l’enviava. La trucada anunciant-me la decisió del jurat, per unanimitat i entre un total de 47 obres, va produir-me una barreja d’emocions que no em resultaria fàcil explicar, i que m’ha costat digerir. Per molts motius: perquè hi havia un reconeixement important a un treball profund i dur de més de dos anys, perquè significava realment trencar un silenci de vint-i-cinc anys, i perquè aquest silenci era trencat amb un soroll preciós i no amb qualsevol soroll: parlo d’alguns versos molt sentits, i parlo d’un premi com aquest.

 

- Vostè va intercanviar algunes cartes de jove amb el seu admirat Miquel Martí i Pol. Què va significar per a vostè aquell intercanvi amb el gran poeta?

Diria que la convicció en allò que estava fent, l’impuls per continuar fent-ho, almenys durant el temps, massa breu, que vaig fer-ho, i la immensa il·lusió que et neix quan algú que està tan a dalt et toca amb la seua glòria: ve a ser gairebé un estat de gràcia, momentani i convuls, però capaç de canviar-te una part de la teua vida...

 

- Creu que ara ha tancat aquell cercle iniciat el 1984… En quin sentit?

A l’última carta que rebia de Miquel Martí i Pol, el 1987, em digué que suposava que em presentaria al premi del seu poble. No va poder ser perquè el recull en qüestió guanyava en aquelles mateixes dates un altre premi. Tal com vaig explicar a l’acte de lliurament, a Roda de Ter diumenge passat, he tancat el cercle perquè m’he presentat al premi del seu poble, com ell pensava que faria, i l’he guanyat, com a mi tanta il·lusió em feia.

 

- Diu que la poesia és una alquímia que transforma a qui la fa i qui a la rep. Com el transforma a vostè i què espera que provoqui la seua en qui la rep?

Hem d’escoltar la veu que ve de l’ànima, hem d’escoltar-la bé i obeir-la, com he dit abans. L’alquímia és vèncer el plom que ens enfonsa a vegades i deixar que ens empleni tot l’encís de l’horitzó que mirem, però que també hem d’atènyer... Llavors, serem allò que som.

 

- Quines claus li dóna la poesia per viure la vida d’una altra manera?

Les mateixes que puguin donar a qualsevol persona la convicció en allò que creu que és i el propòsit i la voluntat impertorbables d’arribar a ser-ho.

 

- Com a persona que aprecia i valora el vi, considera que hi ha algun punt a l’ànima on el vi i la poesia confluixen?

I tant! Recordo que, quan era menut, a l’alcohol se li deia esperit... De fet, hi ha iniciatives culturals en què s’intenta demostrar i ensenyar la relació profunda entre el vi i l’art. I les millors converses entre amics, entre amants, entre artistes, solen estar acompanyades d’un bon vi...

 

- En este temps de pressa, no ens aturem prou a emprendre viatges cap al nostre interior. I malgrat tot, a dins és on rau la nostra felicitat… fugir-ne no és més que un suïcidi vital? Per quin motiu, savis com suposadament som, no ens n’adonem, i si ho fem, moltes vegades desistim?

Perquè la vida que portem ens porta i deixem que jugui massa amb nosaltres, amb els nostres sentiments, amb els nostres somnis, amb les nostres vides, que acaben sent tan diferents de com voldríem... En tenim tota la culpa? Som més covards que valents? Potser. Una altra vegada, allò que importa de debò no és ni la pregunta ni la resposta, sinó, després de tant de córrer per no res, aturar-se a respirar l’aire que ens ha faltat mentre corríem.

 

- Enyora la fúria de la joventut? Què li ha aportat la maduresa?

Mentiria si digués que no. Però, de jove, segurament sabia ben poc de la vida. Què ens pot aportar la maduresa? No trobo forassenyat pensar que la maduresa ensenya, entre altres sorpreses, a ser un jove de 55 anys. Una altra cosa és saber assumir-ho com cal. Tambè hi ha una nova consciència dels instants en què, sense saber com ni per què (i potser no cal saber-ho), ens sentim honestament feliços.

 

- Què diría a qui intenta doblegar la nostra llengua?

La nostra llengua diu què som i com som, diu què sentim i com sentim. Va dir Espriu, dels poetes, que salvaven els mots. Si els poetes salven els mots, que sigui perquè els mots ens salvin a nosaltres mateixos. Si som conscients d’aquesta força poderosa de la paraula. “Tot el que és clar en els mots, és clar en la vida”, va dir Miquel Martí i Pol. No podran doblegar la nostra llengua, i si no la dobleguen, no ens doblegaran pas.