Assumpta Montellà: “Un soldat franquista no va voler sortir amb el nom per no violentar els seus néts d’ERC”

És potser una de les persones vives que més ha pogut copsar el efectes colaterals de la Guerra Civil. Les vivències particulars i les conseqüències invisibles de tot plegat. L'Assumpta Montellà (Mataró, 1958), historiadora de professió, es va endinsar en el seu primer llibre a La Maternitat d'Elna, una institució humanitària dedicada a ajudar dones exiliades amb gran èxit editorial. Un document històric impactant que va ser traduït, fins i tot, al xinès. Ara, l'autora entra de ple en la Batalla de l'Ebre, a través dels testimonis dels supervivents que encara queden de la Lleva del Biberó. 115 dies a l'Ebre (ARA Llibres) descriu detalladament el dia a dia de la batalla i recull les pors, les angoixes i els ideals dels joves que hi van combatre. Setanta-cinc anys després d'aquells fets, Montellà reconeix encara el recel en els ulls dels que van lluitar, i així ho explica en aquesta entrevista, on queda clar que cada ésser humà digereix com pot aquella barbàrie personal i col·lectiva.

 

- Vas decidir escriure aquest llibre en una visita al Museu Memorial de l'Exili de la Jonquera. Quin va ser concretament el detonant, l'espurna que et va fer passar a l'acció?

Vaig veure un senyor gran que plorava davant d'una fotografia on sortien soldats molt joves en retirada, eren de la Lleva del Biberó. Em va dir que n'havia matat uns quants, complint ordres, per desertors, però amb el temps va entendre que només eren nens que volien tornar a casa. En aquell moment, no vaig copsar la magnitud de la tragèdia, però en començar el projecte del llibre vaig recordar el fet, i aleshores, escoltant els testimonis de la Lleva del Biberó, on explicaven aquestes desercions i afusellaments, vaig entendre el mal que patia aquell ancià..

 

- Ens podries explicar algun detall que els testimonis hagin recordat després de molts anys, ja de grans, i que t'hagi impactat especialment...?

Segurament La Maternitat d'Elna i 115 dies a l'Ebre han estat els llibres més difícils d'escriure perquè no pots quedar indiferent davant dels records punyents i que encara veus que fan molt de mal. Quan un avi plora desconsoladament perquè recorda la mort d'un nen-soldat en els seus braços, no pots fer res més que agafar-li la mà... Molts cops, quan t'ho expliquen, ho veus, ho visualitzes... Molts cops em penedeixo d'haver furgat la ferida. 

Algun record concret...? Recordo el cas d'un avi que em va agafar la mà tan fort quan m'explicava una escena horrible, que durant dies vaig tenir un morat a la mà...

 

- Suposo que aquesta recerca ha servit per constatar el poder selectiu de la memòria, i com hi ha gent que té molt present el dolor i altres que l'han relegat al subconscient...

Si, efectivament. Hi ha un biberó que tenia pànic a l’aigua del riu Ebre, no sabia nedar i veia el riu tan ample, tan profund, que no recorda com va passar el riu, té un buit a la memòria. I va estar a Pàndols! O sigui que sí que va passar el riu en un moment o altre...

 

- Corbera d'Ebre és un lloc que encara manté el record de la guerra en la seva fisonomia. Què és el que més recorda la gent d'aquest municipi d'aquells anys?

La quantitat de bombes que van caure, el retruny de la terra constantment, i la pudor a mort.

 

- Actualment has pogut detectar si continuen les desconfiances entre persones de diferents bàndols?

En el llibre recullo les experiències de set soldats republicans i un de franquista que no ha volgut revelar el seu nom... Som un país estrany en referència a la memòria històrica, i més quan parlem d’una guerra civil. Encara queden ferides que no han cicatritzat i recels, quan fas preguntes. El mateix soldat del bàndol franquista va voler inicials només perquè no volia violentar els seus néts, que són d’Esquerra Republicana. "Què diran els amics del meus néts si saben que el seu avi era un fatxa?”, em va dir. I vam decidir posar només les inicials. Tot i que jo penso que la història del soldat franquista és molt coherent amb el seu pensament catòlic dins el discurs franquista del moment. 

 

- Els testimonis es queixen de la poca implicació política per recuperar la memòria històrica. Què en penses tu?

En Joan Guasch, un biberó del llibre, l’altre dia va fer una reflexió molt bona. Va dir: “No vaig fer aquesta batalla per la democràcia que tenim avui”. No cal afegir res més, el missatge és contundent cap als polítics.

 

- El teu proper llibre tractarà la tasca de les bibliotecàries de la República. Per què aquest tema?

Un dia vaig parlar amb una bibliotecària que em va dir: "Jo portava llibres al front com capses de somnis per aquells soldats..." Només per aquesta frase, ja val la pena escriure un llibre.

 

- La falta d'informació sobre el nostre propi rerafons històric ens condemna a repetir errors del passat. Per què molts joves no tenen interés en el passat?

Amb això discrepo. Els joves sí s’interessen pel seu passat sempre i quan trobis el canal adhient per fer arribar el missatge que és important que s’impliquin. Fa poc, vaig anar a portar la meva filla, adolescent, a un concert d’estiu. No se qui cantava però la lletra deia: Brindo pels avis i les àvies que van lluitar per la Guerra Civil! I ho cantaven amb una contundència... I quan pregunto als meus alumnes què s’endurien, si haguessin de marxar cap a l’exili, molts em contesten 'objectes dels avis: unes arracades de l’àvia, una foto de l’avi, un penjoll que em va donar l’àvia, la pipa del meu avi...' Això vol dir que no són tan indiferents al seu passat.