Bafarades de senzillesa, traços de felicitat

Encara avui, el còmic és un format cultural que tendix a quedar reduït a un públic específic: bé pel tòpic del públic infantil –llegir còmics és cosa de xiquets–, bé pel tòpic del públic freak -llegir còmics és cosa de gent tipus el venedor de còmics de The Simpson. Començar l'article així pot sonar a recurs fàcil de jovenel·lo enfadat amb el món; però fills meus, les coses són com són: la presència de còmics en espais o premsa culturals brilla per pràcticament inexistent i, alhora encara ara es considera completament normal parlar amb passió d'un llibre o d'un grup de música mentre més d'un amollarà un somriure de condescendència en sentir fer-ho d'un còmic, d'una sèrie o d'un videojoc. No és una qüestió numèrica –possiblement hi ha igual de gent que mira Breaking Bad o juga al Metal Gear Solid que gent que llig Alice Munro– sinó d'una cultura, malauradament hegemònica, que partix del principi que hi ha formats de primera i formats de segona –i on possiblement juga també un factor generacional... i de classe.

 

Tanmateix, d'uns anys cap aquí, hi ha hagut una evolució important: són moltes les formiguetes que, a poc a poc, treballen arreu per a dignificar este dibuix distorsionat que es té del món de les vinyetes i les bafarades. La concessió del Pulitzer el 1992 per a Ars Spiegelman i el seu Maus, el respecte de públic i crítica cap a autors com el periodista Joe Sacco i els seus reportatges de guerra en format còmic o els treballs d'historiografia i metacòmic d'Alan Moore, per posar tres exemples clau, han ajudat molt. Ara bé, no es pot caure en l'error de considerar el còmic un format equiparable “als grans” només quan els imita: tal com hi ha best-sellers i novel·les de culte hi ha còmic de tota mena, i abraçar el còmic d'autor per a després menystenir el més popular seria també un error. Igual que és innegable la importància d'Star Wars per a la cultura popular contemporània és innegable la dels còmics Marvel, agraden o no.

 

La divisió que s'ha fet tradicionalment del món del còmic entre el món especialitzat –còmic nord-americà o de súper-herois; còmic europeu, equiparable especialment a la tradició francòfona del BD, i manga asiàtic– és cada vegada més difosa i complicada de sostenir. Les categories fa ja uns anys que s'han esfumat i les categoritzacions regionals ja responen únicament a la tradició. Però a casa nostra hi ha encara molt de camí. El Saló del Còmic de Barcelona, que ja passa les trenta edicions, és cada vegada més popular i menys específic, però encara falta tros a recórrer; la consolidació de la beca del Carnet Jove per a la publicació de còmics és un humil passet més.

 

Prova d'això és el recentment publicat El Senyor Romaní (Editores de Tebeos), guanyador de l'edició 2012 del premi. Escrit per l'ampostina Carme Pons, il·lustrat pel mascarat senienc Miguel Bustos, la del senyor Romaní és una història ideal per als que tinguen ganes d'ensomniar una miqueta. No és complexa, no és profunda –aparentment; encara que ep!, ara que ho dius...–; la seua carta magna és la senzillesa. El naïf, la tendresa, la bellesa i el bon viure passen per les pàgines mentre lliges. Et saluden. Sents a Pascal Comelade i Yann Tiersen posant-li banda sonora, tens regust de vermut i olives a la boca i al nas olor a herbetes que fan content.

 

 

Artesania pura i dura

Feliços perquè topem amb una història d’aquelles que ens deixen un mig somriure a la cara. La història tendra d’un senyor gran, una mica boig que té dues grans passions a la vida: la música i les plantes, i un dia se li posa la ceba al cap que vol fer plantes musicals. Veigues tu quines fantasies. “Per mi era lligar dos coses màgiques: les plantes que simbolitzen la natura i la música”, diu l’autora, Carme Pons, que es confessa una apassionada dels contes per la senzillesa i la poesia que transmeten, i que trenca amb rotunditat aquell tòpic de que els contes són només per a gent menuda. “Mai hauríem de deixar de llegir-ne”, afirma.

 

I més coses encara, diríem que El Senyor Romaní va ser concebut com un conte i  ha acabat sent un còmic de 64 pàgines i, si la història és una mica màgica, les il·lustracions també tenen el seu puntet. Tots els dibuixos han estat fets a mà, i els textos també. Artesania pura i dura., explica Miguel Bustos, que a l’hora de dibuixar les plantes es va deixar inspirar per les que es troben als Ports. “De vegades quan anava d’excursió m’emportava una llibreta per agafar idees de plantes i animals”, diu. En definitiva, que si la història és tendra, també tendres són les il·lustracions. Un home gran en barret de palla i tirants, envoltat de testos i capficat al costat d’un tocadiscs. I això és només la portada.

 

El pròxim 19 d'octubre per la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d'Amposta, a les 12 del migdia, a escoltar als autors, que participaran d'una taula rodona sobre jóvens i literatura durant les Jornades de les Lletres Ebrenques. Que no podeu passar?  El 26 d'octubre el presentaran a la Biblioteca d'Amposta i, sinó, aneu a la llibreria de confiança, encomaneu-lo i llegiu-lo, més que sigue. Sereu un pelet més feliços, que no és poca cosa.

 

--

Més informació de les Jornades (Enllaç)