Judit Monclús
,
30/11/2018
Llibres

‘El Balneari de Cardó. El passat d’un somni’, recuperem les històries de luxe i influències d'aquest espai mític

Laura Tienda i Albert Curto presenten una recerca exhaustiva sobre aquest històric emplaçament que va acollir tant la burgesia catalana com la de tot l'Estat
Albert Curto

Foto: 

Judit Monclús
Albert Curto i Laura Tienda
“Un dia, anant de visita a Cardó, ens en vam enamorar. És inevitable. Comentant-ho amb l’Albert, vam veure que des que ho va fer Manuel Beguer als anys quaranta, ningú havia elaborat un recull com cal sobre el balneari”, explica Laura Tienda. Juntament amb Albert Curto presenten el llibre ‘El Balneari de Cardó. El passat d’un somni’, un treball de recerca sobre la història i trajectòria del mític balneari benifalletenc que durant noranta anys (1875-1965) va ser un indret notori del territori per les seves aigües medicinals, per les classes benestants arribades d’arreu que hi estiuejaven donada la seva fama i pel sentiment de comunitat que va generar en la gent dels pobles veïns que hi treballava i que, durant la Guerra Civil, també els va servir de punt de refugi. Amb la seva aportació, els autors també volen posar el seu granet de sorra perquè no caigui en l’oblit, per subratllar-ne la importància patrimonial i paisatgística, i per contribuir a buscar algun mecanisme que el pugui tornar a posar en valor perquè reneixi de les seves cendres.
“Les dificultats d’accés al balneari li donaven un atractiu que feia que la gent prengués consciència de comunitat”

- Com ha sigut el procés de documentació?
L.T: Volíem aportar coses noves, així que a més de tirar d’hemeroteca, vam començar a dibuixar els arbres genealògics de tots els propietaris que ha tingut el balneari de Cardó. Vam localitzar-ne els descendents gràcies a les xarxes socials i ens vam entrevistar amb ells. Ens vam emportar moltes sorpreses perquè conserven materials molt interessants i vam trobar fotografies totalment inèdites en grans quantitats. La família Cabestany ens va facilitar més de 140 plaques estereoscòpiques de vidre amb unes imatges precioses de principis del segle XX. Vam estar durant dos anys recopilant informació i contrastant, i després un any més per redactar-lo. Ha estat un periple.

- Es tracta d’un llibre molt visual...
L.T.: Nosaltres sempre tenim una premissa: un pot fer un estudi rigorós i històric però també ha de ser amè per a la ciutadania, no dirigit únicament per a investigadors. Volíem que fos un llibre que li apetís llegir a qualsevol persona, per això necessitàvem bon material, molts gràfics i fotografies inèdites, així com un redactat fluid. Hi hem inclòs dibuixos de Toni Térmens i fotos de Josep Maria Balaguer. També vam tenir present que hi ha molta gent que té part de la família que va treballar a Cardó i que tenen un vincle i un record molt especial del balneari. N’havíem de cuidar la confecció perquè estiguessin contents del tracte fet amb una part de la seva història.

- Més enllà dels documents que han aportat els descendents dels propietaris, hi heu pogut copsar algun record en comú?
L.T.: Enamorament. Tots continuen tenint un vincle i ho guarden com un record d’una de les èpoques més boniques de la seva vida i de les seves famílies. Hem aconseguit memòries personals dels que hi van estar durant els estius. Es copsa un to alegre i positiu. Ha estat molt bonic perquè durant la nostra tasca de documentació s’han anat coneixent entre ells com si tinguessin un vincle impressionant. Després han quedat per fer sopars i trobades pel fet que tenen en comú el balneari.

- Introdueix el llibre una cita de ‘La muntanya màgica’ de Thomas Mann. D’alguna manera, hi volen establir una espècie d’analogia entre el relat d’aquesta novel·la i la trajectòria del balneari de Cardó en la seva època de màxima esplendor?
A.C.: Tenen punts en contacte. A part que ens agrada molt, ‘La muntanya màgica’ és l’obra més emblemàtica que parla de sanatoris i balnearis, tot i que ho fa d’una manera molt profunda i filosòfica. Però el que ens va animar a posar aquesta cita va ser el fet que el metge Jacinto Martí, que va exercir al balneari de Cardó durant els anys vint, havia treballat prèviament als sanatoris que van inspirar Thomas Mann a escriure la novel·la. Vam veure-hi un vincle prou clar, ja que va portar a Cardó alguns mètodes de medicina que va aprendre a Suïssa.

- El llibre fa un repàs exhaustiu de la trajectòria del balneari que es podria resumir amb el títol del cinquè capítol ‘Un món en si mateix’...
A.C.: Sí, perquè una de les seves singularitats era l’aïllament. Justament les dificultats d’accés li donaven un atractiu que feia que la gent prengués consciència de comunitat durant el temps que hi feia estada. Estar aïllats afavoria que hi hagués un vincle especial entre els clients. A més, per una altra banda, pel que fa al servei, del qual en formaven part gairebé 200 persones, també els feia sentir-se com una pinya i molt vinculats al lloc, a Cardó.

- El fet que abans de convertir-se en balneari fos un convent carmelità, li afegeix misticisme a la història que l’envolta?
A.C.: Evidentment. També hi ha un tipus de clientela molt específica d’aquest balneari, que és la de la jerarquia eclesiàstica que no es dóna en altres balnearis. Suposem o volem creure que també justament el passat religiós del balneari, amb el convent i les ermites, feia que fossin una mica més perdonables les estades que hi feia aquest estament. Els balnearis, originàriament, sí que eren llocs de convalescència pura i dura però a mesura que van passant els anys, al segle XX, es van convertir més aviat en llocs d’esbarjo. Prendre les aigües a causa de malalties també es feia però prenia més força la idea d’estiueig. Així que si el cardenal o el bisbe anava d’estiueig en un indret amb aureola sagrada aixecava menys sospites ja que hi havia balnearis que tenien certa fama de llocs de llibertinatge. No dic que sigui aquest el cas, però s’hi prestava.

- Del 1875 al 1965, el balneari de Cardó va ser un dels més cotitzats del moment i hi van fer estada personalitats com el polític Francesc Layret, el polifacètic Santiago Rusiñol, la soprano Mercè Plantada i altres noms destacats de l’època. Què va suposar per al balneari i per al territori aquesta confluència de figures destacades?
A.C.: Fent-hi un símil, podríem dir que Cardó venia a ser una mena de porta estel·lar. Era el lloc d’encontre de la burgesia, de la gent benestant, no només de Barcelona, també d’arreu de l’estat espanyol i d’Europa. Això feia que la burgesia de la zona, bàsicament la tortosina, tingués la possibilitat de fer negocis i de tenir contactes amb la resta. Era la manera de tenir un vincle que difícilment haguessin aconseguit en aquella època i en aquell context. A més, encara que només fos focalitzat en el balneari, permetia a tota aquesta gent tenir una visió del que eren aquestes comarques ja que si no era per negocis la gent de Barcelona no hi venia. En aquell moment, els Ports no tenien cap tipus d’atractiu i al Delta de l’Ebre només s’hi anava a matar ànecs. Per la seva banda, si a la gent benestant Cardó li va servir per establir contactes, a la gent humil li va servir per sobreviure. Tant en altres períodes com durant la postguerra, Cardó va ser la taula de salvació de la misèria per a molta gent.

- Els autòctons van ser la mà d’obra del balneari, que al seu llibre també recullen en imatges i noms. Són realment els grans oblidats d’aquest espai de somni?
A.C.: Evidentment, el que passa és que les seves vivències són les més fàcils de reconstruir avui en dia ja que podem contactar amb els descendents directes de la gent que hi va estar treballant. Estaria bé fer algun compendi de tots ells. I sobre això d’oblidats, realment crec que justament per a les nostres terres són els grans protagonistes, més que els usuaris, a qui molta gent no coneix i dels quals n’ha quedat potser només un nom a la premsa de l’època i res més. Sobre això, tant a Benifallet, com a Rasquera i Tivenys la gent en té una consciència molt clara. El que passa és que potser no s’han reivindicat prou. Directament o indirecta, tots hem tingut algun familiar o conegut que ha estat treballant allà. És curiós que s’havia perdut bastant el fet de Cardó, com si no hagués existit, i realment ha estat protagonista durant molts anys en la vida de moltes famílies d’aquí.

- A més, cal tenir en compte que durant la Guerra Civil, el balneari es va convertir en hospital de l’exèrcit republicà i que molts veïns dels municipis dels voltants s’hi van refugiar...
A.C.: Sobre l’hospital n’ha quedat poca informació ja que era de rereguarda però molts dels que van caure ferits a la Batalla de l’Ebre hi van fer cap. Després, de seguida es va desmantellar. Però sí que és veritat que va servir de refugi. De la mateixa manera que al sector de Tortosa va ser el Mas de Cuello, en el cas de les poblacions riberenques va ser Cardó. No sabem del cert si va ser per aquest motiu però, en aquell moment de la guerra, el propietari de Cardó era francès i això va servir per evitar-ne el desallotjament i l’expropiació, tal com expliquem al llibre. Això, diuen, també va servir per mantenir Cardó com un lloc neutral.

- Les aigües de la serra de Cardó es van seguir aprofitant després del tancament del balneari quan es va obrir una planta embotelladora d’aigua que va anar passant per diferents mans: Nomen, Nestlé, Abengoa i, finalment, Leche Pascual, que volia retornar-li al balneari l’esplendor passada tot i que, de moment, no ha estat així. El somni de Cardó persisteix, malgrat tot?
A.C.: És esperançador que arran del llibre i de les ganes de mantenir i donar valor a aquests paratges es creï un ambient propici perquè hi hagi una reivindicació. S’hi poden fer moltes coses, tant a nivell institucional com popular. Des del punt de vista de la responsabilitat, no podem permetre’ns el luxe de mirar cap a un altre costat perquè té molt potencial i molts condicionants interessantíssims, tant de vegetació com d’història, perquè estigui tan oblidat. Nosaltres estem contents perquè hi hem posat el nostre granet de sorra. Igual que en el seu moment es va reivindicar el Delta i els Ports, també ho hem de fer amb Cardó, que és un espai clau d’aquestes terres. La gent que hi va, ho corrobora.

També et pot interessar