David Cordero

Foto: 

Cedida

David Cordero: “El ‘far west’ de Catalunya són totes aquestes terres més salvatges i oblidades"

L’escriptor publica ‘Els germans Cabot’, un western català que parla de la importància de mantenir la família unida
Judit Monclús
,
05/10/2021
Llibres
“Segurament va creure que aquella població de poc més de cinc-cents habitants situada al curs baix del riu Ebre, en una de les comarques més meridionals i per tant més oblidades del país, seria un bon lloc per començar de nou”. Ho diu un dels personatges de ‘Els germans Cabot’ (La Campana, 2021), la novel·la amb què David Cordero (Barcelona, 1974) s’ha atrevit amb el gènere del western i que situa a l’actualitat i a les terres del sud de Catalunya. A les pàgines, l’acció trepidant i l’instint de supervivència de la família Cabot es combinen amb un missatge que ho impregna tot, el que homenatja la família i els lligams indestructibles que se li pressuposen.
Penso les històries com si fossin escenes, com un guió cinematogràfic amb la seva banda sonora i els seus girs argumentals

- A ‘Els germans Cabot’ construeixes una oda a la família. De fet, incorpores una cita de Vito Corleone de la saga ‘El padrí’ a la primera pàgina: “Què et passa? Se t’ha estovat el cervell? No deixis que mai ningú de fora de la família sàpiga el que estàs pensant”...
Sempre que escric ho faig pensant en els meus fills i en la meva família. Vull transmetre un missatge que demostri la importància que té la família, sobretot el nucli dur, el que conviu a casa: germans i pares. En aquest cas, el de la novel·la, és sobre els germans. Jo tinc dos fills que es porten dos anys de diferència i sempre intento dir-los que s’ajudin molt. Al llarg de la vida et trobaràs amb molta gent, bona i dolenta, i faràs amics que seran molt importants, però arribarà un dia que et quedaràs, sobretot, amb els teus germans, especialment si els cuides i et portes bé amb ells. La idea del llibre va sortir d’aquesta manera, era la via principal. El que vaig fer va ser donar-li importància al fet que, veient que arriba al final de la seva vida, una mare que té quatre fills, un d’ells amb una discapacitat, inculca al germà gran la responsabilitat que sempre cuidi dels altres i que es mantinguin units.

- Tot i que els protagonistes són quatre germans, les dones apareixen al relat com a personatges salvadors: la mare, la Rita... Per què els reserves aquest paper?
Sempre passa que si poses l’acció sobre els personatges masculins, les dones no tenen un paper protagonista. En aquesta història he intentat que fos a l’inrevés: les dones són les que posen una mica de seny i sense elles, ells estan perduts. Els germans són molt inestables i no tenen res clar i el pare és una mala persona. És la mare la que porta el rumb i tot va bé mentre ella dirigeix el vaixell. Ella ho veu i s’adona que faltarà algun dia, per això demana al fill gran que sigui qui mantingui unida la família. Al final del llibre apareix un altre personatge femení que agafa el relleu de la mare i la tranquil·litat arriba quan ella entra a casa. Els germans hi veuen la imatge de la seva mare perquè també té seny, fa les coses bé i sap posar-les al lloc que els correspon.

  • imatge de control 1per1
  • imatge de control 1per1

- A banda dels personatges, el paisatge és important en la trama, que la situes a “el nostre Far West” i que, com dius, “comprèn les terres del Sud, les terres banyades pel gran riu, i també a Ponent, la Terra Ferma fins als Pirineus”. Què comparteixen aquests territoris amb el far west que tots tenim en el nostre imaginari cinematogràfic?
Quan penses en fer una història, penses en qui l’explicarà i com ho farà. Una altra de les opcions que tens és el gènere que faràs servir, ja que la pots explicar en clau de comèdia, de drama, de misteri, etc. Jo aquí vaig voler tocar un gènere que no es fa a Catalunya tot i que ens n’han arribat moltes traduccions americanes: el western. Em feia gràcia fer una novel·la d’aquest estil i portar-lo a l’actualitat i a Catalunya. A banda de ser un gènere que està poc investigat, volia fer un homenatge a totes aquestes terres de Catalunya que estan una mica oblidades. Encara que jo soc de Barcelona, soc un enamorat de les Terres de l’Ebre des que, de jove, un amic em va portar un estiu a Horta de Sant Joan i vaig conèixer tots els racons de la Terra Alta. Hi vam tornar els sis estius següents i encara ara vaig cada estiu amb la meva família a les Terres de l’Ebre: a Xerta, al Perelló, a Deltebre... I volia fer aquest homenatge perquè si no, gairebé tota la literatura feta per gent com jo que som de Barcelona, posa el focus a la capital. Volia traslladar l’acció a un altre territori i vaig pensar que el far west de Catalunya són totes aquestes terres més salvatges i oblidades, com les Terres de l’Ebre i les de Ponent fins als Pirineus. A més, els Ports de Beseit em recorden molt el gran canyó del Colorado i l’Ebre, el riu Colorado. Aquest paisatge feia que es pogués crear el clima que explico a la novel·la, especialment per la seva duresa, la terra aspra, la pols i la gent acostumada a treballar la terra sempre amb el sol a sobre.

- “El sud sempre havia estat deixat de la mà de Déu i els polítics de la capital només se’n recordaven quan tenien brossa per tirar i no sabien on posar-la, així que va pensar que seria una bona idea obrir un bar perquè els parroquians hi poguessin anar a buidar el pap i escalfar la gola”. Més enllà d’aquest fragment de la novel·la, aquesta visió que hi dones i que només tenia fins fa uns anys la gent pròpiament del sud, ¿creus que ara és compartida a tots els altres racons del país?
Jo crec que sí. Barcelona té tots els mitjans i l’estructura perquè la gent s’hi senti còmoda i tingui serveis, tenim la part de Girona, que és la part maca on anem a esquiar i a passar el cap de setmana, i després tenim Lleida i Tarragona que són l’horta, la granja i on hi fiquem la brossa: els molins de vent, les nuclears... Ho fan perquè hi ha menys gent però és que hi ha menys gent perquè no hi posen serveis. Per altra banda, l’única manera que diuen que tenen els polítics de solucionar aquest tema és amb el turisme i jo crec que no ho és. De fet, quan explico als amics que vaig a les Terres de l’Ebre de vegades em fa cosa perquè no cal que hi vagi tanta gent. M’agraden tal com són. Si tothom coneix que són tan boniques i meravelloses com realment són i comença a anar-hi molta gent i es construeixen hotels, jo potser deixaré d’anar-hi. En lloc d’enviar-hi turisme, haurien de fer-hi infraestructures. Hi falten mitjans però també interès.

- Aquí l’oda familiar del llibre ja passa a ser una crítica i parles de les lluites que comparteixen tots els suds del món...
Crec que passa a tot arreu. A l’estat espanyol passa el mateix amb el seu sud, que és la part més oblidada. Com a Catalunya, com a Europa, com als Estats Units. Per això volia extrapolar la lluita de tots els suds contra tots els nords, que són més productius perquè és on hi ha el capital i explicar que hi ha una altra manera de viure, de fer i un altre territori per descobrir.

- L’ambient xafogós i la calor constant que impregna l’atmosfera de la novel·la ajuden a palesar aquestes dificultats per tirar endavant, com una llosa constant que els personatges tenen a sobre que no els posa les coses fàcils...
Sí, és així, però he tingut alguna crítica per això. No sé si la gent no ho acaba d’entendre perquè també em pregunten si la gent allà, al sud, és així. No ho és, és tot fictici. Al llibre tampoc poso nom als pobles. No parlo de Bot o d’Horta de Sant Joan, és tot inventat. Poso l’escenari però m’agrada tenir la llibertat d’explicar la història i d’inventar-me coses que si no, haurien de ser molt estudiades. Tampoc volia que el lector pensés que la gent que viu a un lloc o a un altre és d’una manera determinada. Tot està molt exagerat. Parlo d’una sequera molt extrema, que tampoc vol dir que el sud sempre sigui així, però el paisatge em donava les eines per fer-ho. La sequera extrema de què parlo em permet explicar la duresa extrema que aquesta dona, la mare dels germans Cabot, té en la seva vida quotidiana. No hi ha aigua, baixen els preus dels animals de la granja, hi ha molta pols i molta calor. Tot això ajuda a explicar la situació que narro.

- També incorpores banda sonora a les vivències dels germans Cabot, com quan sona ‘Strange Heart’ de Banditos, ‘Brass in pocket’ dels Pretenders o ‘Bitten’ de Jane Rose & The Deadend Boys que sintonitzen en una cadena de ràdio americana al mòbil, entre d’altres...
La primera cançó just apareix a la pàgina 45, quan la mare rep cartes dels creditors perquè la granja va malament i sona Just the Way You Are de Billy Joel cantada per Diana Krall. M’agrada molt la música i a cada record de la meva vida hi ha una cançó i aquí també volia fer-ho. Per facilitar que la gent sabés quines cançons són les que apareixen al llarg de la novel·la i perquè lese poso, he fet una playlist que podreu trobar a YouTube. He intentat que cada cançó vagi relacionada amb el moment i així també explico la història a través de la música.

- Podríem dir que et vas plantejar la novel·la gairebé com una pel·lícula per tots aquests ingredients que anem desgranant?
Exacte. Ho has clavat! M’agrada molt el cinema i penso les històries com si fossin escenes, com un guió cinematogràfic amb la seva banda sonora i els seus girs argumentals. Hi passen coses com a les pel·lícules, que s’acaba una escena i de cop passen a una altra com reflexionant el que ha passat al mig. Ho faig molt així. Tot i això, sempre he pensat que m’agrada més la novel·la perquè en literatura quan llegeixes el llibre, pots millorar-lo. Per això intento no donar massa descripcions. Per exemple, en el cas del Dylan, un dels germans que és molt atractiu però que no m’agrada descriure’l així. Només dic que totes les noies anaven rere seu. Amb això tu et pots imaginar el Johnny Depp, el Brad Pitt o qui sigui. Però quan et llegeixes un llibre i després veus la pel·lícula que se n’ha fet quedes una mica decebut perquè tu ja t’havies creat al cap la imatge de cada personatge. La meva forma d’escriure és una mica així, cinematogràfica, com un guió de cinema.

- Estructures el llibre en quatre parts explicant diferents períodes de la vida dels germans Cabot. Com dèiem, en tots, l’objectiu és el de mantenir l’última voluntat de la seva mare, la de mantenir-se junts i cuidar els uns dels altres, però aquest és un rol que cau especialment en la figura del germà gran, Jacob Cabot. Sense ell potser l’última voluntat, amb tot el que els comporta, no s’hagués dut a terme. Cal sempre algú que tingui el paper de pastor perquè la família no es dispersi?
En principi, crec que sí. Ho podem veure amb totes les relacions que, de vegades, costa de mantenir-les. No tenim temps, cadascú té les seves coses, però sempre hi ha algú que queda, que dona aquell pas, que és sempre el que truca. Potser s’enfada precisament per això, però si deixa de fer aquell paper, la relació es perd. A la família passa el mateix, sempre hi ha la figura de qui pren la iniciativa i fa l’esforç perquè no es perdin les relacions. En aquest cas, al llibre, primer ho fa la mare i després, el fill gran, que s’ho pren molt a pit. Ho aconsegueix però, pel mig, tenen diferents pèrdues.

- Però és que intentar que la família es mantingui unida també comporta altres pèrdues que potser no es veuen compensades...
Sí, però a mi també m’agraden els llibres i les històries que no acaben bé, si no totes són molt òbvies. Tot queda perfecte i molt maco. En aquest cas, com que el missatge era aquest, d’alguna manera havia d’acabar una mica bé. Si tu dones el missatge que vols que estiguin sempre units i al final no hi queden, el cercle no es tanca. Almenys, però, volia mostrar que l’esforç per aconseguir-ho és titànic i fa que pel camí es puguin perdre familiars en aquest cas.

- De totes maneres, Jacob Cabot, acaba sent el personatge que ha lluitat per la família i que, d’alguna manera, podem dir que amb aquest objectiu, se n’acaba sortint a la vida...
Quan ell veu que ha renunciat a la seva vida per salvar un germà i que no ha servit de res, s’emprenya molt i va a per totes. Sí que és veritat, però, que quan torna a trobar-los, arrossega els germans per mantenir-los units altre cop perquè és l’única fixació que té a la vida. Ho aconsegueix perquè hi dedica tots els seus esforços.

- I al final, neix una nova família perquè la roda no deixa mai de girar...
Exacte. Tampoc volia deixar un final trist i hi vaig incorporar l’esperança. El germà gran ha unit gairebé tota la família però el llibre es tanca amb una petita esperança, amb l’arribada d’una nova generació de família a qui se suposa que ell donarà el mateix missatge que va rebre de la seva mare: que la família estigui sempre unida.

Més informació: 

A

També et pot interessar