Maria Climent: "M'és molt complicat posar-me dins el cap d'un home"

Amb la novel·la 'Gina' (L’Altra Editorial), l’escriptora Maria Climent (Amposta, 1985) ens va descobrir una veu fresca, sensible, d’un sentit de l’humor afinat, a estones tronat. Deu edicions en català després (sense comptar les traduccions al castellà, al francès i a l’ucraïnès), Climent torna al taulell de novetats amb 'A casa teníem un himne' (L’Altra Editorial). És la història de tres dones -una mare i dues filles- i les seues rareses familiars.

- Ets persona d’abraçar i fer besades?
No especialment. Per què ho dius?

- Una de les protagonistes del teu nou llibre, pateix basorèxia, la necessitat de besar algú.
Ja veig per on vas. Hi ha una capítol en el qual la Marga té unes ganes boges de besar el Jaume, que és el raret del poble d’Arnes, de qui està enamorada. Basorèxia també és el nom de la meua secció d’articles setmanals a Catorze.cat.

- Sí, m’ha cridat l’atenció aquesta paraula, perquè justament m’ha semblat que les tres dones que articulen de la novel·la són poc propenses a besar i mostrar les emocions.
Sí, en general els costa mostrar el que senten. Però jo les definiria més com a tres dones rares, volgudament caricaturitzades. No volia fer una història on tothom fos normal. A mi m’agrada que les novel·les tinguin suc, com les pel·lícules excèntriques de Wes Anderson, saps?

- D’excentricitats no n’hi falten: una mare que deixa de parlar per culpa d’un singlot crònic mal gestionat, un pare que té un estossegar melòdic que pren forma d’himne familiar. El llibre està ple d’absurditats i d’humor negre.
És un humor boig, d’astracanada, que en certa manera em recorda a la manera de fer de la gent del Delta. Són poc-sucades que tenen la seua gràcia. Jo volia ser guionista per fer humor i, de fet, vaig estudiar un postgrau de guions d’humor. La vida m’ha portat per altres camins, però l'humor no l’he deixat. A més, si alguna cosa em fa gràcia, necessito parlar amb algú per explicar-l’hi, per compartir-ho. Perquè un riure, si no el comparteixes, perd una mica el sentit.

- Per què has escollir tres dones com a protagonistes?
Si he escrit una història de tres dones, és perquè m’és molt complicat posar-me dins el cap d'un home, la veritat. No els conec prou, als homes, no sé ben bé com funcionen les seues relacions socials, o de què parlen quan no hi ha dones davant. Jo he crescut i m’he mogut sobretot entre dones. Si m’hi posés, potser ho aconseguiria. Clar, que també hi ha homes i homes, no tots són iguals.

 

Maria Climent amb un exemplar del llibre | Foto: Cedida
- Com a 'Gina', la maternitat és un dels temes que abordes al llibre.
Sí, però des de perspectives una mica diferents. A 'Gina' parlava de les ganes i les dificultats de voler ser mare. Ara ho he centrat més en les relacions familiars mare-filla. He volgut plantejar un dilema que em sembla interessant: fins a quin punt una mare s'ha de sacrificar pels fills? L'Erne feia tota una vida que esperava el seu moment per marxar de la família i quan ja té les filles una mica crescudes i el marit mort, decideix canviar d'aires i marxar d'Arnes per anar a viure a la Toscana, a San Gimignano. La novel·la comença quan les dues filles decideixen visitar-la.

- Què t’ha portat a ubicar part del relat a la Toscana?
M'agrada Itàlia i a més ha estat una manera de buscar el contrast. L’Erne, la mare, és una dona aspra i asocial i a San Gimignano té una veïna que es diu Roberta, una italiana extravertida i expansiva.

- Es diu Roberta, com un dels temes més coneguts del cantant napolità Peppino di Capri.
Sí, li he posat el nom per la cançó. M'agrada que els llibres tinguin banda sonora. Com les pel·lícules. He creat una llista a Spotify per qui vulgui escoltar les músiques que m'han inspirat o que referencio a la novel·la, des de 'Il cielo in una stanza' de Franco Battiato fins a 'Fine dell'state' de Thegiornalisti. No entenc per què no ho fan més escriptors, això. La música i les cançons formen part de la mateixa vida.

- La història també passa a Arnes, a la Terra Alta.
La novel·la de 'Gina' estava ambientada al voltant del Delta i volia canviar una mica de paisatge, sense canviar-lo del tot. Des del punt de vista lingüístic no volia allunyar-me del meu dialecte, i per tant viatjar fins a Arnes era una manera de mantenir-me dins dels marges de Terres de l'Ebre i del català occidental de transició.

- De fet, el català de l'Ebre és un tret distintiu de la teua manera d'escriure.
És que jo penso així. Vull dir, penso amb aquest tipus de vocabulari. Per què m'haig d'allunyar de la llengua amb què penso? Quan escric m'imagino converses quotidianes i les meues converses quotidianes són amb gent que parla d'esta manera.

- Fa tres anys 'Gina' va ser una de les sorpreses literàries de la temporada. Com has entomat l'escriptura de la teua segona novel·la?
He tardat molt més a escriure-la. Hi he invertit tres anys i hi he donat moltes més voltes. El resultat és un entramat de tres veus narratives més complex, que guanya en profunditat. L'he escrita sota més pressió, perquè 'Gina' va ser molt ben rebuda i, amb aquesta novel·la, el llistó l'havia posat més alt.

- 'Gina' té deu edicions en català i s'ha traduït al castellà i al francès...
I ara també a l'ucraïnès. Quan els de l'agència literària m'ho van dir, vaig pensar "hòstia, si Ucraïna està en guerra", però el món continua donant voltes i que es continuïn editant llibres, encara que sigui a tocar de l'horror, no deixa de ser esperançador.