Surtdecasa Ebre
,
01/04/2011
Llibres

Francesca Aliern: 'Escriure és una necessitat per a mi'

L'escriptora xertolina ens parla de la seua última novel·la 'L'Espiera'

'Quan algú pel carrer em mira i em diu 'Bon dia Francesca', de seguida, sé que ha llegit els meus llibres'. Intuïció? No. A la Francesca sempre l’han coneguda com a Paca o Paquita. Paquita és la dona de Xerta, honesta i clara, que estima al seu poble com pocs. Francesca és l'escriptora fascinant a qui se li intueix un gran món interior darrere d'una mirada més aviat tímida. Les dues dones conviuen en una de sola. I és precisament aquesta mixtura la que la converteix en una dona molt valuosa.

La seua obra literària és un reflex d'aquesta constant inquietut personal. 'M’agrada molt observar les coses que passen al meu voltant', explica, 'quan vaig a Barcelona, una de les meues aficions és asseure’m en un banc de la Rambla i mirar la gent que passeja”, explica. La Francesca té ànima de periodista, o “d’investigadora” com puntualitza ella mateixa. Les seues novel·les són, molts cops, tractats d’etnografia que retraten moltes de les problemàtiques socials dels nostres dies amb una mirada precisa i sense ni mica d’indulgència. 

De fet, una de les seues primeres obres, No llores, Laura, en la qual narrava la història real d’una jove malalta de sida va ser tota una experiència viscuda en primera persona. 'Vaig estar a punt de deixar el llibre tres vegades perquè em produïa un gran dolor escriure'l',  explica, 'de fet, quan el vaig acabar vaig patir una depressió important'. Aquesta obra la va consagrar com a escriptora i li va donar projecció més enllà de les Terres de l’Ebre. No obstant això, Francesca ha seguit escrivint. "És una necessitat per a mi", confessa.

Part de la seua obra transcórre als anys 40 i 50. Una època en què recorda com les 'xiquetes havien de renunciar a les seues il·lusions i ambicions per fer-se càrrec de la casa i dels pares'. Un rol en el qual ella mai va sentir-se còmoda. 'La meua inquietud sempre va ser estudiar i poder ser una dona independent', diu. Per això, des de ben joveneta va començar a escriure amb la complicitat del seu pare, que tot i els models de l’època, va comprendre quina era la passió de la seua filla. 'El meu pare em va muntar una botiga perquè jo em guanyés la vida i em va voler posar una màquina d’escriure perquè pogués desenvolupar la meua passió mentre no atenia a la clientela”. 

Anys després i convertida en l'escriptora ebrenca més llegida, Francesca Aliern presenta la seua última novel·la L'Espiera, que es publicarà al març, on l'autora canvia de registre i s'endinsa en una història pròpia de la novel·la negra i de misteri. 'S'accentua la por i es fan imprescindibles les espieres' - una paraula que descriu unes petites finestretes que hi havia abans a les portes per saber qui trucava-. L'argument és molt atractiu. 'A principis del segle XX un petit poble -que molts identifiquen com Xerta- es veu sorprés per la desaparició de noies joves. Aquest imprevist omple de desconfiança a les famílies del poble, tant les famílies de classe alta com les pageses'. Aquesta història li ha servit per tornar a endinsar-se en la crítica social. 'En aquella època existien moltes diferències entre les classes industrials que havien fet fortuna a Amèrica i els pagesos', explica. Unes diferències que encara segueixen vigents. 'L'altre dia en concret, vaig llegir una columna en una revista en què titllaven als joves d'immorals i de tenir poca ètica. I jo em pregunto: no són més immorals aquells empresaris que paguen 150 euros al mes per explotar un universitari?'

Francesca és una dona que manté vius els seus ideals. "No estic vinculada a cap partit, però sempre he sigut dona d'esquerres, la dreta al nostre país no és dreta, és ultradreta', afirma. Parlant d'emocions, de societat i de política se'ns esgota el temps. Ha estat un plaer, Francesca. Fins la propera.

També et pot interessar