Germà Bel: 'L'acidesa és un enfocament necessari per fer front a determinades preses de pèl'

Decidit i contundent, amb la seguretat de qui sap què prescriu, Germà Bel (Les Cases d'Alcanar, 1963) parla ràpid. Seguir-li el fil és fàcil i incitant: tanmateix, un sol segon d'excés de concentració en la presa de notes pot suposar un daltabaixet a l'hora de païr-ne el discurs. Còmplice i afable, bon representant de la millor vessant d'aquella mediterraneïtat que sovint només es mira des del tòpic burleta o des del missatge arcàdic comercial, no costa imaginar-se'l fent broma, cervesa a la mà, en una rostida, paella o carxofada de diumenge a alguna garriga del seu Montsià natal.

 

No parlem, però, ni de gastronomia ni de la dolce vita ebrenca: la panaderia d'estil francès on m'ha citat a Barcelona acollirà una conversa sobre el seu darrer llibre, Anatomia d'un desengany (Destino, 2013). Després d'un molt ben rebut Espanya, capital París (La Campana, 2010) amb el que va passar a ser referència sobre infraestructures i transport, en el nou treball, Germà Bel emprèn l'actual context de conflicte entre blocs Catalunya - Espanya intentant fer-ne un anàlisi el més acurat, tècnic i desapassionat possible, dins els límits que la humanitat imposa. I hi reïx.

 

«No dic res de nou», s'explica: «Es tracta senzillament d'un anàlisi abstracte sobre Espanya des de Catalunya, des d'un punt de vista del funcionament de les diferents organitzacions». Un anàlisi que, en emprendre'l, anava dirigit a un públic estatal, però que «ha anat evolucionant» a mesura que el llibre avançava, fins esdevindre un llibre que, fora de cercles prou específics, serà possiblement més rebut a Catalunya que al conjunt de l'Estat. «La qüestió de Catalunya apassiona, però no interessa», apunta, reforçant així una de les tesis que enfoca de manera raonada, quasi acadèmica, en el llibre: «a la majoria de llibreries d'Espanya, els llibres sobre Catalunya s'acaben col·locant directament en una segona lleixa, per un simple criteri —lògic— de comercialitat».

 

Li insinuo, prudent, que tot i la voluntat de mirada desapassionada, en algun moment del llibre s'escapen puntets de mala llet. Respon categòric i somrient: «L'acidesa, més que la mala llet, és una caracteristica molt del sud, molt nostra, i també un enfocament necessari a l'hora de fer front a determinades preses de pèl». Parla de «faltes de respecte» en un país en què no s'han donat els condicionants històrics per al triomf de la Il·lustració, «ni tan sols la despòtica», i on «s'esgrimixen amb normalitat arguments que en qualsevol país democràtic convertirien a qui els utilitza en un pària polític».

 

Preferix parlar de «respecte en un mateix» a emprar termes com «dignitat», i insistix que cal evitar discursos simplistes i naïf: «Evidentment, no podem dir que tota la ciutadania catalana o espanyola es sente part d'este conflicte: però les dinàmiques socials de la majoria són de conflicte». ¿Correm el risc que, concentrats en el conflicte en l'Altre, esdevinguem refractaris a l'autocrítica? Germà apunta sense dubtar-ho que «és en moments d'augment de la cohesió interna que es relaxa l'autocrítica», però hi contraposa alhora que «exacerbar l'autocrítica acaba sent castrador». I continua: «La crítica cal escoltar-la d'algú altre», i a partir d'aquí «donar-li la importància que es mereix en cada cas»; perquè «el realment imprescindible és la reflexió crítica i el respecte, sigue mutu o no».

 

En plantejar-li si en un escenari de Catalunya-Estat, les relacions amb Espanya es normalitzarien, bandeja la futurologia i aposta per la tranquil·litat i la prudència, basant-se en l'experiència d'altres països: «En els dos casos, les decisions es prendran des d'un nou escenari, on no es partirà de les emprenyades d'ara, sinó de l'interés d'adaptar-se a la nova situació». I rebla: «el que prevaldrà en aquell moment serà el bon senderi de la majoria assenyada: no depén del passaport».

 

Essent Germà Bel canareu, la pregunta sobre els veïns i companys de fatigues de Vinaròs era obligada. La contesta, coherent amb l'actitud de fons: «Quins riscos correm? ¿Posaran un mur, Espanya i França, a Vinaròs o La Jonquera? ¿Hi haurà Guardia Civil vigilant el Sénia vint-i-quatre hores al dia?». I seguix: «Possiblement serà una realitat pareguda a la que es viu entre Andorra i la Seu, o entre Geneva i la primera població francesa. Són coses que, altra volta, només podrem veure llavors, i que dependran sobretot de les persones que viuen a banda i banda».

 

La relativització i el bon humor, en definitiva, com a recepta: «Les pel·lícules de temor que se'ns estan venent són una enorme falta de respecte a la intel·ligència; i el pitjor de tot és que ens les acabem creient». Tranquil·litat, per tant, i bons aliments.