Jordi Borràs: “Hi ha qui diu que fa cançó protesta, potser jo em dedico a fer foto protesta”

Contenidors en flames, càrregues policials, vidres trencats, detencions, bales de goma... diferents imatges de violència que coneixem, d'haver-les viscut o d'haver-les vist pels mitjans de comunicació. Violències que massa vegades serveixen per a no parlar de l'origen dels conflictes. El fotoperiodista i il·lustrador Jordi Borràs recull a Warcelona, una història de violència (Pol·len, 2013) totes aquestes violències a través de les seues fotografies, amb la intenció de debatre sense fer trampes, ensenyant-les totes: aquelles que tenen el seu origen en la protesta, i aquelles que són provocades per la policia. El resultat no deixa indiferent. Warcelona es presenta dissabte 25 de gener a Gandesa, ciutat d'on prové la família de l'autor i on ha passat molts estius. “La família de mon pare ve de Gandesa i durant molts anys hi vaig estiuejar, de fet, qualsevol excusa era bona per deixar Barcelona i acostar-nos al poble. Sempre ha estat com la meva segona llar.”

- Warcelona, una història de violència contrasta, d'una manera molt dura, amb la imatge que sovint es projecta de la ciutat de Barcelona. Quin és l'objectiu d'un treball com aquest?
Warcelona pretèn explicar aquelles històries que segur que no es narren a les guies turístiques, ni als suplements de diumenge de la premsa escrita. La ciutat de "la millor botiga del món" amaga el drama de la seva pròpia gent, que lluita per una ciutat que cada dia és més elitista, més impersonal i més de cartró pedra. Ja fa anys que Barcelona va perdent població mentre ara, en plena crisi econòmica, es torna a apujar el preu de l'habitatge. Cal entendre el context de la capital del país, per desgranar aquests esclafits que de tant en tant passen a la ciutat: aquelles violències que degeneren d'un conflicte social i nacional secular.

- Per què Warcelona?
Warcelona és un títol provocador per explicar aquesta guerra silent amb 109 fotografies, un magnífic pròleg d'en David Fernàndez i la meva declaració d'intencions a la introducció. Barcelona no és cap ciutat en guerra, però sí que és la capital de les batalles silents.

- Les imatges que hi ha a Warcelona parlen de violències que no ens són desconegudes, sovint són portada per a parlar de lluites i mobilitzacions ciutadanes, en el teu cas no t'has quedat amb els titulars i has volgut aprofundir en l'origen d'aquestes violències...
Malauradament és bastant comú que la premsa ignori qualsevol mobilització fins que es produeixen incidents. A Barcelona, l'any passat, hi havia una mitjana de 40 manifestacions a la setmana, el 99% d'aquestes transcorrien amb total tranquil·litat. Per què, doncs, la protesta només té titular quan hi ha avalots? Doncs perquè hi ha una clara intenció de criminalitzar la protesta. Així doncs Warcelona, una història de violència, lluny de defugir el debat, el que pretèn és afrontar-lo, i fer-ho sense trampes, ensenyant totes les violències: aquelles que tenen el seu origen en la protesta, i aquelles que són provocades per la policia, qui té el monopoli de la violència en aquest país. Comparar aquestes violències i afrontar el fals debat de violència legal/il·legal i violència legítima/il·legítima em sembla que és clau per avançar en aquest debat.

- Comentes que busques la reflexió a partir de les imatges del llibres. Qui t'agradaria que veiés aquest llibre?
M'agradaria que el veiés el màxim de gent possible, des d'aquells que coneixen el debat des de les manifestacions fins aquells que han de vetllar pel dret a manifestació. Però també tot aquell gruix de gent, que és la majoria, que desconeix què hi passa als carrers de Barcelona. Pocs dies després de sortir el llibre, Josep Lluís Trapero, Comissari en Cap dels Mossos d'Esquadra, va fer aquestes declaracions a Catalunya Ràdio per referir-se al llibre: "si vol que li digui, conec altres realitats de Barcelona que no tenen res a veure amb aquesta "W" amb que comença el nom de la ciutat (…) fins i tot tinc bastants dubtes que hi hagi alguna cosa de Barcelona que sigui això". En fi, no hi ha més cec que el que no hi vol veure.

- Realment, hi ha moltes fotografies que semblen d'una guerra. Quines precaucions has de prendre per a poder fer aquesta feina?
Abans de res, has de tenir clar que el risc és absurd si no va acompanyat de sentit comú. Per davant de tot has d'anar amb compte, és per això que si intueixo que la manifestació pot acabar malament no escatimo en protecció: casc, màscara antigàs pels lacrimògens i ulleres de protecció. Sembla ser que ara haurem de comprar alguna cosa per les orelles, ja que l'altre dia ja van posar en pràctica el canó de so...

- I, més enllà de la professionalitat com a fotoperiodista, també hi ha un grau important de compromís...
Bé, hi ha qui diu que fa cançó protesta, i potser és que jo em dedico a fer foto protesta. La fotografia, o la il·lustració, a la qual també em dedico, són les dues coses que millor sé fer. Amb les quals m'hi guanyo les garrofes i gaudeixo cada dia més. Formen part de mi, de la meva vida, i diria que em seria molt difícil separar les meves passions de la meva escala de valors. Segurament tot plegat és una forma més de militància.

- Els que et seguim a twitter ens assabentem de moltes coses a través de les teues piulades. T'ha portat algun problema aquest activisme social?
Sí, algun que altre ensurt. El més gros va ser aquest octubre, quan després de fer la crònica via twitter dels actes espanyolistes del 12 d'octubre a Barcelona, diversos grups d'ultradreta em van acusar de ser l'instigador d'una agressió de diversos neonazis. L'acusació surrealista es fonamentava en que jo vaig alertar per twitter de la presència d'un grup d'individus amb estètica neonazi en un carrer de Sants, evidentment, per prevenir qualsevol mena d'incident. Tot plegat va desembocar amb centenars d'insults, amenaces greus i una trentena d'amenaces directes de mort, per xarxes socials, mail o telèfon. A dia d'avui, tres mesos després de denunciar els fets, no tinc constància que s'hagi fet absolutament res per investigar els fets.

- Déu n'hi do...
És més, poques setmanes després de tot plegat, vaig saber que jo era un dels investigats pel Cesicat (Centre de Seguretat de la Informació de Catalunya), un organisme que depèn de la Generalitat. Anonymous va filtrar un informe d'aquest organisme dedicat a mi i que anava dirigit als Mossos d'Esquadra. Motiu? Fotoperiodista rojoseparatista. Per més inri, la Generalitat en va negar l'autoria després de fer un requeriment de copyright a la web on estava allotjada la documentació filtrada perquè despengessin els documents.

- Si tot va bé, ben aviat podrem decidir i legislar sobre moltes qüestions... Per exemple, com penses que caldria resoldre els conflictes socials i quins errors no es poden repetir?
Quan les lleis estan fetes a la mida de les persones i no al servei de l'oligarquia —sigui quina sigui— les coses acostumen a funcionar bé. A la Catalunya lliure de demà ho hem de tenir molt clar i ara és el moment de començar a fer creu i ratlla, tenim la magnífica oportunitat de passar pàgina i construir, de bell nou, el futur que ens mereixem com a societat i com a poble.

- Aquest projecte ha estat possible gràcies a les aportacions econòmiques de 219 mecenes, una manera de finançar projectes que està tenint molt èxit al nostre país. Com valores aquest fenomen?
Molt positivament. El fet de fer una pre venda del llibre permet que la gent que hi ha col·laborat se senti el projecte molt més seu que no pas si l'hagués conegut a través d'una llibreria. Les 219 persones que han fet possible el llibre saben que sense ells això no hagués estat possible i aquesta implicació és clau a l'hora que un llibre tan complicat com aquest funcioni la mar de bé.