Jump to navigation
- Com influeix Artur Bladé en la cultura ebrenca?Des del meu punt de vista, Bladé i Desumvila és una figura central en la cultura i la literatura catalana a les comarques de l'Ebre. Si Sebastià Juan Arbó va posar nom a les Terres de l'Ebre amb el títol de la seva novel·la del 1932 - tot i que l'escriptor rapitenc es referia al tram final del riu i al Delta -, Bladé, que utilitzava més l'expressió "Ebre català", va popularitzar el mot ebrenc durant els anys 70, que ara ja tenim al diccionari. A vegades, el nom fa la cosa. I al costat d'això, per citar només alguns dels seus llibres, el que podem afirmar com la seva gran trilogia, 'Benissanet' (1953) - reeditat com 'Els treballs i els dies d'un poble de l'Ebre català' el 1970 -, 'Crònica del país natal' (1958) i 'Gent de la Ribera d'Ebre (artesans, pagesos, rodaires)' (1971) és un retrat literari de primer nivell del seu poble i de la seva comarca, la Ribera d'Ebre. I és que pocs com Bladé han retratat amb tanta qualitat els paisatges de les nostres comarques.- Què significava escriure per a ell?Per a Bladé escriure ho era tot. Com li va dir un dia per carta al seu amic, el també escriptor Joan Baptista Xuriguera, "algun cop he dit que tots els meus escrits [...] obeeixen al desig de deixar un testimoniatge, bo o dolent, del meu pas pel món, per l'estil d'aquells que escriuen el seu nom a l'escorça d'un arbre o en una paret d'ermita. En el fons, desig de lluitar contra l'inevitable oblit, i, en definitiva contra la mort". Fins i tot va escriure durant el seu exili a Montpeller, sense saber si podria arribar a publicar-ho mai o si sobreviuria al feixisme i al nazisme.- Tot i aquesta passió per les lletres, no s'hi va poder dedicar fins que ja va ser gran. Com va anar tot plegat?El seu desig d'adolescència era arribar a ser periodista i, perseguint aquest somni, va anar a Barcelona amb només 18 anys per intentar entrar a la redacció d'algun periòdic ni que fos per agranar-la, que és com s'iniciaven molts joves, però no ho va aconseguir. Durant els anys 30 va treballar a Tortosa com a funcionari de la Generalitat republicana. Ja a l'exili, a Mèxic DF, va fer diverses feines, fins i tot de secretari d'una pitonissa, per acabar finalment d'oficinista. Així, no va ser fins al 1948, quan tenia 41 anys, que va començar a treballar com a periodista a Última hora i al Journal Français du Mexique, tot i que a mitja jornada. Aquesta precarietat era una constant en la vida dels escriptors exiliats, però Bladé va comptar amb el suport de la seva dona, la també benissanetana Cinta Font, una dona emprenedora que només arribar al país asteca es va guanyar molt bé la vida amb el seu consultori de ginecologia i obstetrícia.- Gràcies a la seva trajectòria i obra coneixem fets com el desterrament republicà després de la desfeta. Són moltes les seves contribucions en la memòria d'un país.Bladé és el gran memorialista de l'exili català del segle XX. Aquí cal destacar 'L'Exiliada', el seu dietari de l'expatriació a Montpeller, entre el 1939 i el 1942, publicat en dos volums, que és un document d'un gran valor històric. Al seu costat, també tenim 'De l'exili a Mèxic', on va explicar el tràgic viatge en vaixell d'Europa a Amèrica. I les 'Memòries de l'exili mexicà'. El primer volum, de 1943 a 1956, va ser publicat el 2017 i ara estem pendents que pròximament Cossetània editi el segon, de 1956 a 1961. Entremig, 'Viatge a l'esperança', on va reportar el seu retorn provisional a Catalunya del 1956, per la seva qualitat literària, és una de les seves obres mestres.- Està constatat que Bladé va compartir converses amb Pompeu Fabra, Carles Riba, Francesc Pujols o el mateix Rovira i Virgili durant l'exili a Montpeller. Què significa aquella etapa per a l'escriptor?Tot i que allunyats dels camps de refugiats, aquests anys d'exili a Montpeller van ser d'una gran duresa i de gran importància per a Bladé i els seus amics. Al llibre en parlo com "els anys decisius". El memorialista benissanetà, ja admirador des de jove de Rovira, va quedar molt influenciat per les personalitats de Pujols, Fabra i Riba. Va prendre moltes notes manuscrites i molts anys més tard va publicar biografies sobre els tres primers. Ho anomeno "el mite de Montpeller".- És més tard, a Mèxic, quan evoca amb enyorança l'Ebre que ha deixat enrere. És un clar exemple de com el localisme es pot convertir en universal, no?Sí, és el que defineixo com "els anys difícils". A Amèrica viuria per evadir-se de la dura realitat del "mite de Montpeller". Però també del "mite del país natal", que era el seu poble, la seva comarca i el seu país. El llibre 'Benissanet' - ja ho diu el títol - és d'un gran localisme, però al mateix temps també del tot universal. Aquell poble natal evocat magistralment per l'escriptor exiliat podria ser qualsevol poble de la mediterrània.- A banda de periodista, Bladé i Desumvila també va tenir un vessant polític.Va destacar molt més com a escriptor que com a polític, però va ser un dels dirigents del marcel·linisme i de l'ERC a la Ribera d'Ebre i a Tortosa durant els anys 30. Amb el trauma de la guerra i de l'exili, va deixar la política de banda i es va dedicar molt més a la cultura, tot i que durant la transició, ja a la volta dels 70 anys, hi va tornar. Arribà a ser president de la secció d'ERC de Tarragona, on va viure després de tornar de l'exili, però van ser només tres anys d'activitat de partit. Jubilat definitivament de la política, va consagrar els seus últims anys a la literatura, la seva autèntica vocació.- Com coneixes la figura del cronista benissanetà?Durant la seva joventut va ser seguidor de Marcel·lí Domingo, és a dir, del marcel·linisme, moviment polític al qual jo vaig dedicar la meva tesi doctoral. I, enmig d'un munt de noms, em va cridar molt l'atenció el de Bladé, que escrivia molt i molt bé!- Amb 'Artur Bladé, escriure la memòria' fas una mica el mateix que va fer ell amb personatges com Francesc Pujols o Antoni Rovira i Virgili.Bé, podríem dir que jo he fet un modest intent amb ell del que ell feia magistralment amb les grans personalitats que va conèixer, però no hi ha ni punt de comparació! Sí que trobo que tots els historiadors hem d'estar molt agraïts amb tots els bons memorialistes com ell, que amb els seus testimoniatges i els seus relats d'allò que van viure ens faciliten molt la nostra feina. Així que, sí amb la seva biografia puc pagar una miqueta aquest deute intel·lectual, ja n'estic molt content.- Abans, però, ja ho vas fer amb Marcel·lí Domingo. Queda molta feina a fer per visibilitzar a les personalitats ebrenques perquè siguin reconegudes més enllà de les Terres de l'Ebre?Sense dubte. Si Bladé hagués viscut a Barcelona quan va tornar de l'exili en comptes de fer-ho a Tarragona i a Benissanet, ara seria un autor molt més conegut i reconegut. Això passa amb escriptors, però també amb polítics, com Marcel·lí Domingo, que fa cent anys era el principal dirigent del republicanisme catalanista a tot Catalunya, tot i que quasi mai és reconegut com a tal. I també passa amb els espais de memòria i amb moltes altres coses. Jo sempre ho dic, si Corbera d'Ebre fos Corbera de Llobregat, seria una Gernika catalana!- Almenys sembla que amb el pas dels anys el llegat d'Artur Bladé no deixa de créixer, ubicant-lo a l'alçada de grans autors europeus. Encara queda molt per aprendre o descobrir de la seva obra?Vam fer la primera presentació d''Escriure la memòria', amb la Laura Borràs, llavors consellera de Cultura, i la segona amb Carles Duarte, en aquell moment director del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA). I Duarte, molt més entès en la matèria que jo, va situar Bladé al nivell de la millor literatura memorialística europea, un gènere que al nostre país no té tant de prestigi. Jo crec que sí, que encara queda molt per aprendre dels seus llibres. A mi em va canviar la forma de veure el meu propi món: la gent, el paisatge, els sentiments. Recomano a tothom els llibres a Bladé! Com va dir Joan Triadú a les seves memòries, "als lectors que el sàpiguen llegir, els ajudarà a viure".- És tan viu el seu llegat que fins i tot trobem escriptors que segueixen els seus passos. Els anomenats "bladerians". M’agradaria destacar a Genís Sinca, que va escriure una pionera 'Biografia essencial' i va posar en funcionament el mateix mot “bladerià”. A Xavier Garcia, qui va publicar 'Artur Bladé en la política i literatura catalanes de segle XX'. A Xavier Vega, que ha escrit recentment un article sobre Bladé i 'Escriure la memòria' a Núvol. A Emigdi Subirats, Eduardo Sánchez, Josep Solé Arnal, Josep-Lluís Carod-Rovira, Josep Sánchez Cervelló o Joan Ramon Vinaixa, que també han escrit sobre ell o van ser amics seus. I a tota la bona colla del Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre (CERE) - Gerard Mercadé, Joan Josep Duran, Josep S. Cid, Pere Muñoz, Josep Moragrega, Albert Pujol, Andreu Carranza, Mireia Grangé, Francesc Sanahuja, per citar-ne només alguns - que van convocar la beca que va fer possible publicar ara 'Artur Bladé, escriure la memòria'. - Ara, un temps després de la publicació de la biografia de Bladé, tens altres projectes al cap? Escric tot això després de treballar, al meu temps lliure, i tot és complicat: trobar finançament, publicar els estudis... Ara mateix no tinc cap projecte concret entre mans, però sí que m’agradaria continuar escrivint sobre la història de la política i de la literatura de les Terres de l’Ebre. Crec que hi ha molts personatges importants i fascinats. I el territori s’ho mereix!
Cossetània 'Artur Bladé, escriure la memòria'
