Rosa Regàs: “Jo tinc poc sentit patriòtic. La meva pàtria és la meva infantesa, la música i l'art”

Rosa Regàs (Barcelona, 1933) va conéixer Jesús Moncada (Mequinensa, 1941 - Barcelona 2005) als anys 80 a Barcelona, coincidint amb l'època més prolífica de l'escriptor de Camí de Sirga. Fins i tot van col·laborar en un projecte d'Alianza Editorial, explica ella. “No vam ser mai amics ínitms”, diu , “però la seva personalitat sempre em va fascinar”. Sempre irònic i lúcid, Moncada va saber retratar amb la precisió dels grans la peculiar vida quotidiana del seu poble natal, dominat per les aigües dels dos rius, i amenaçat per la seva desparició. Una amenaça que es va convertir en realitat quan Franco va decidir cobrir-lo d'aigua, obsessionat per la seva polítíca d'embassaments. Vuit anys després de la mort de Moncada, se'n compleixen 25 de la publicació de Camí de Sirga (La Magrana,1988), l’òpera magna de l’escriptor. Per commemorar aquesta efemèride, Òmnium Cultural de les Terres de l’Ebre i lo Fardatxo Productora Cultural han decidit organitzar el proper 22 de novembre, a les 19.30 a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, un acte homenatge amb al presència de Rosa Regàs (Premi Planeta, Premi Nadal i exdirectora de la Biblioteca Nacional) i Rosa Maria Moncada, germana de l’escriptor mequinensà. A més, hi haurà lectura de textos de Moncada a càrrec d’alumnes i professors dels instituts Joaquim Bau, Cristòfol, Despuig i de Roquetes acompanyats de la música de la cantautora Montse Castellà.

 

- Rosa, tinc entès que vas conéixer Jesús Moncada...

El vaig conéixer precisament en una presentació del seu llibre. Jo ja havia llegit textos seus i l'admirava. Vam estar molt temps tenint una relació constant per carta. Quan va morir no m'ho podia creure perquè no sabia que estava malalt...

 

- Suposo que a través d'aquesta relació epistolar vas poder conéixer-lo una mica...

Sí. Era una persona amb un profund i original sentit de l'humor. Parlàvem de literatura i sempre em feia comentaris irònics i incisius. Una vegada, em va dibuixar una espècie de dona vestida de la República amb una inscripció que posava Te n'aniràs a l'infern per republicana. Els comentaris que feia sobre la realitat era una mica com una continuació del seus textos. Sempre m'escrivia coses gracioses, curtes i breus. De fet, el seu sentit de l'humor era tan punyent, que en moltes ocasions el to humoristic es convertia en una apreciació amarga de la realitat.

 

- Una ironia que reflexa també a l'hora de construir els seus personatges...

Sí, el seu món literari és extremadament ric. Presenta els personatges amb una amabilitat plena d'ironia. Però aquesta amabilitat es torna cada cop més amarga quan es veu vindre la destrucció del seu poble a conseqüència del pantà.

 

- Què significa per a tu l'obra Camí de Sirga?

És una gran obra de la literatura universal. A més, el paisatge que descriu em resulta proper i estimat. Sempre he estat molt aficionada als paisatges i les tradicions de l'Ebre. He estat present en manifestacions contra els pantans i també conec amb detall el Delta. És un amor que l'he transmès també als meus néts. De fet, tinc una anècdota curiosa al respecte. Una vegada, vam anar a Cantàbria a veure el naixement de l'Ebre amb una de les meues nétes, que debia tenir uns 3 o 4 anys i li déiem: “Corre corre, anem a veure com neix l'Ebre!” Un cop vam arribar i vam veure aquella font, la nena va exclamar: “Quina pena, ja ha nascut!”

 

- Camí de Sirga també reflexa l'esperit crític que ambdós teniu enfront el poder i l'opressió...

Sí, crec que els dos tenim un gran sentit de la justícia. En concret, l'interés per la Batalla de l'Ebre també és quelcom que ens uneix. A Moncada li va interessar molt aquest tema i jo també m'he preocupat per saber ben bé el que va passar. He visitat aquells indrets i fins i tot tinc a casa trossos de metralla i una bomba de mà oxidada que sembla un pot de cocacola.

 

- Quant a l'estil, quines similituds trobaries entre l'obra de Moncada i la teva?

No m'agradaria comparar-me amb ell... Què més voldria jo... Però et diria que tots dos tenim un sentit poètic del que és la prosa. Ens agrada recrear-nos en les descripcions dels paisatges i mirar als personatges de manera tendra. Em recorda molt a l'escriptor William Faulkner. Potser els seus arguments no són tan tumultuosos, però la manera de veure la realitat tan concreta i tan profunda sí que és semblant als grans personatges de la literatura universal que jo conec.

 

- Creus que ha estat poc valorat?

El nostre país no valora la gent que té, si no són escriptors o artistes que estan molt enganxats al poder. Tenim molts exemples: Jesús Moncada, Carlos Barral... No valorem la nostra història i aquells personatges que han contribuït a fer-la gran. Això beu directament de l'herència del franquisme. Hem seguit la mateixa pauta. Jo sempre dic que en aquest país, per desgràcia, els guanyadors no tenen passat i els perdedors no tenen futur. Els nens d'aquest país no saben res d'història, no coneixen què ha passat. A Jordi Pujol el coneixen perquè ha sortit al diari per les corrupcions, però sinó tampoc ho sabrien... Els meus néts estudien al Liceu francès i veig com l'ensenyança francesa cuida molt la seva història, les persones que han ajudat a fer-los créixer... Aquí, és al contrari. Aquest nens, després d'adolescents, surten al carrer cridant "Independència" i no saben ni què és...

 

- M'agrada que hagis tret aquest tema. És sorprenent com aquesta s'ha convertit ara en la principal reivindiació de tothom...

Sí, ara només es repeteix “independència” i la gent no té coneixement del que realment suposa. Criden això i ni saben quin model d'estat demanen. La gent s'ha arribat a creure que tindrem més diners o que la gent de Madrid ens té mania. Els arguments són d'una superficialitat brutal... Sentimental, però sense cap fonament racional... Jo tinc molt poc sentit patriòtic. La meva pàtria és la meva infantesa, la meva música i l'art. Evidentment que m'estimo aquesta terra, perquè és la meva, però també me n'estimo d'altres... 

 

- Has estat molt a Madrid...

Quan vaig anar a viure a Madrid, la gent no m'insultava però quasi. A mi, a Madrid m'han fet més cas que aquí. I saps què? Si Moncada hagués nascut a Madrid, també li haguéssin fet més cas. I si hagués nascut a Anglaterra, seria un dels primers escriptors de la llengua de Shakespeare. I aquí què? La cultura, per als nostres governants, no és la tranismissió de coneixentments, són actes multitudinaris que els permeten sortir a la televisió, guanyar vots i fer-se una mica més coneguts.

 

- Tampoc s'aprèn el valor de la cultura a les escoles...

Però el pla d'estudis depèn d'un govern... no?

 

- Rosa, per acabar, una pregunta molt àmplia. Què has après de la vida durant aquests anys?

He après a ser més radical, més d'esquerres. A posicionar-me de forma explícita contra la injustícia. A favor de les idees i cada cop més en contra de les creences i els dogmes. La religió ens ha fet molt mal. L'Església ha estat reaccionària i sinistra... Ha portat la seva dictadura al cor i a la consciència de la gent. Saps quant mal poden fer aquestes tradicions si es converteixen en una ideologia imposada? Jo defenso als qui defensen la igualtat i llibertat.

 

- I què en penses de la situació actual?

A la classe alta no els afecta la crisi. Sempre hi ha una justícia que no els declara mai culpables.