Surtdecasa Ebre
,
15/12/2012
Llibres

Sebastià Juan Arbó, el Salinger ebrenc

'Notes d'un estudiant que va morir boig' és el diari d'un jove inadaptat
L'editorial Club Editor ens va fer arribar fa uns mesos a la redacció de Surtdecasa.cat un paquet amb un llibre de Sebastià Juan Arbó, potser l'escriptor ebrenc més reconegut de tots els temps i de qui les noves generacions hem sabut més de la seua existència a través de rètols de biblioteques, centres culturals, escultures i carrers que per haver llegit, directament, la seva obra.
 
Em va sorprendre que m'arribés a les mans de forma tan fortuïta Notes d'un estudiant que va morir boig, un títol romàntic que em va atraure des del principi ja que associava més Arbó a retrats costumbristes sobre el Delta. 
 
L'autor, que com és sabut, va nàixer a La Ràpita i va viure la seua adolescència a Amposta,  va escriure aquest llibre que ens ocupa a principis dels anys 30, en els seus primers anys a Barcelona, quan ben just havia arribat a la trentena. I realment aquesta és una experiència que a molts no ens resulta indiferent. Tots els ebrencs que hem passat per aquest èxode, encara que en èpoques diferents, podem veure'ns reflexats en algunes de les frases del protagonista.
 
Precisament és la soledat d'aquells primers anys a la capital i la inseguretat d'un jove que encara no ha trobat cap identitat on aferrar-se, el que marca el rerafons d'aquest text escrit en primera persona, de manera atabalada i maldestre, com si fos un recull de notes escrites en retalls solts de paper, potser estovalles, o sobres de cartes obertes.
 
L'advertència inicial al pròleg “Aquest és un llibre desigual, estrany i mal lligat” no es queda curta ja que, tant en fons com en forma, el lector capta a la primera pàgina aquest desassossec. Frases com “T'han posat a la pista i t'has de bellugar. A moments pots fer d'espectador però després hauràs de fer el paper... La gent avança i exigeix. El que no porti el ritme morirà asfixiat” demostren aquesta desesperació vital, que el lector capta de prop. “No us han vingut mai ganes d'agafar una maça i copejar sobre l'estupidesa de la gent, sobre el cap de les vostres famílies i després anar continuant?”. Aquest cinisme adolescent que tant em recorda al Holden Caulfield d'El vigilant en el camp de sègol de J. D. Salinger, trobava només refugi en les fantasies dels amors platònics: “Anar al bosc amb la noia dels meus somnis i perdre'm en el bosc, i en els seus braços, i no tornar”.
 
Recomanable per als joves, però també per als més adults ja que, com diu el protagonista d'aquestes notes en algun moment del llibre: “Aquí sóc un estranger, sóc un estrany”. Qui no s'ha sentit mai així? 
   

També et pot interessar