Surtdecasa Ebre
,
06/09/2013
Llibres

Valero Sanmartí: “El meu llibre és un cop de puny brutal a Catalunya, però fet des de i per a Catalunya"

El flixanco que amaga la seva identitat rere la imatge de Tom Selleck ha publicat enguany “Jo només il·lumino la catalana terra”
Valero Sanmartí ha obtingut la “fama mundial” per les seves àcides i provocadores intervencions a la xarxa que no deixen a ningú indiferent. Després d’anys oferint-nos els seus personals i irònics anàlisis antropològics al bloc Jo Només Follo a Pèl, ha congregat milers de seguidors via Twitter i Facebook i ara es dirigeix a tots nosaltres, catalans, des dels prestatges de les llibreries. Quan vaig tancar l’última pàgina de Jo només il·lumino la catalana terra (Males Herbes, 2013) havent experimentat tot tipus de sensacions contradictòries que anaven des de l’empatia fins a la pròpia humiliació -sobretot, quan em sentia una més d’aquells “imbècils” que es foten gintònics, escolten grups de pop en català, brinden amb ratafia i s’emocionen davant els gols de Messi...-, vaig pensar que per entrevistar-lo em calia avituallar-me amb casc, armilla antibales i esprai de pebre. L’entrevista consistiria en l’intercanvi d’un qüestionari per la xarxa i això minimitzava els riscos. Us aconsello, però, seguir llegint i veureu que la seva esmolada llengua no deixa dret ni l’apuntador... Prepareu-vos per descobrir l’ego d’aquest peculiar messies que se’ns presenta com un pantocràtor despietat i que domina l’art d’escriure sense tenir més pretensions que divertir-se. 
 
- Al teu llibre, parles constantment dels catalans en tercera persona. Ets un narrador-déu, que et situes per sobre del bé i del mal per jutjar-nos, però no ens dones les claus de la redempció. Som un poble perdut? Ni tenint a Messi (“el nou Prometeu”) ens en sortirem?
Al llibre uso la primera persona per parlar sobre mi, la segona quan em refereixo als catalans, i la tercera si esmento als espanyols. Jo només il·lumino la catalana terra és un examen violent i sense compassió al caràcter català. Per tant, era necessària una distància emocional que vaig resoldre jugant amb els temps verbals. Com dius, jo em presento com un narrador-déu que t’analitza i t’acusa a tu, català, i que parla dels espanyols com a ells, aquella genteta del costat, a fi de neutralitzar les sospites de proselitisme espanyolista soterrat que poden despertar aquesta mena de crítiques als catalans. El meu llibre és un cop de puny brutal a Catalunya, però fet des de i per a Catalunya. Espanya no és a l’equació.
 
Solucions n’hi ha. El que no hi trobareu és un programa. Una de les coses que més m’agrada del tarannà català és la tendència a qüestionar i burlar-se del poder. Potser aquest tret no és general avui dia, però històricament s’ha manifestat molts cops. Aquesta és una virtut que voldria que es preservés. Però si oferís un programa sectari, que és el que el meu ego afamat em demana, només canviaríem l’adoració d’un centre de poder per un altre. És per aquest motiu que les solucions no són evidents a Jo només il·lumino la catalana terra. És una solució dolorosa, però necessària. I ara, per compensar aquest sacrifici, m’agradaria que se m’elogiés i se’m dediqués cants èpics a la meva persona.
 
I per acabar: el català no és un poble perdut, però sí un poble desorientat. Que en aquest context em citis a Messi, que només és un puto futbolista, demostra aquesta afirmació.
 
- Si a Catalunya eliminem quillos, neorurals, castellers i grallers, publicistes, runners, el Barça, els modernos..., què ens queda?
Molt poca gent, afortunadament. Però és que el principal problema de Catalunya és la demografia, perquè vivim en un país on el percentatge d’idiotes és elevadíssim. Com a tot arreu, eh? Però si som prou llestos com per eliminar els elements més indesitjables de la societat, els pocs que quedem vius ens sentirem més orgullosos de Catalunya i la independència avançarà sense entrebancs.
 
- Tu que ets de la Ribera d’Ebre. Com has aconseguit dominar a la perfecció [al parlar da Can Fanga] tal com demostres al llibre?
Dominar-lo és facilíssim perquè a Barcelona s’ha eliminat el component estètic de la llengua catalana. La seva articulació respon tan sols a criteris pragmàtics. Si una fórmula, paraula, pronúncia és més senzilla que una altra d’anterior, s’adopta. El català barceloní, o xava, és una mena d’esperanto català per a subnormals. Ja sé que la comparació no és especialment brillant, però com que aquesta entrevista es publicarà a un blog de comarques que no llegirà ningú, tampoc m’hi esforçaré més.
 
- Hi ha un detall que gairebé passa desapercebut en un dels teus aclaridors peus de pàgina i que un dia vaig llegir en un dels teus tuits i em sembla molt revelador: a les Terres de l’Ebre no hi ha esplais ni caus i “això explica moltes coses”. Pots concretar?
Puc concretar una mica més, però tampoc massa, perquè se’n podria escriure una tesi, d’això. La institució dels esplais no existeix a la Ribera d’Ebre. I tot i que no ho he comprovat, diria que tampoc la trobem al conjunt de les Terres de l’Ebre, aquesta denominació indolent i grotesca (similar a la de Països Catalans) on ens ha fotut, sense massa coneixement de causa, el govern central català. Però tornem al tema. Els esplais són centres d’inspiració cristiana, humanista, cumbaià, etc. que se t’emporten els nens perquè puguis perdre’ls de vista. Allí intenten crear entre ells llaços d’afinitat artificials i perpetuar la tasca civilitzadora de l’escola, aplacant la seva hybris. En canvi, durant les èpoques/estones de lleure, els pares dels nens de les Terres de l’Ebre els expulsen al carrer o al camp, on els seus instints recuperen el control i es dediquen a esbatussar-se i obrir-se el cap entre ells a pedrades. El seu caràcter adult serà més esquerp però, a la vegada, també més honest. Fixa’t que, com a mínim a la Ribera d’Ebre, la gent dels diferents pobles s’odia desmesuradament. A Mallorca passa una mica el mateix, però com que la gent de ses illes parla tan estrany, no ho puc afirmar al 100% perquè no entenc una puta merda del que diuen. A l’Ebre el sentiment gregari (o més aviat sectari) és més present que a altres llocs de Catalunya. El que m’estranya és, precisament, que l’independentisme sigui tan fort en aquesta zona, perquè a la Ribera d’Ebre, per exemple, la gent odia tots els barcelonins i els seus veïns de la zona metropolitana. O sigui, que detesten obertament la meitat de la població de Catalunya, el país del que se senten part. Però bé, si tenim en compte que també odien el 98% dels espanyols, el percentatge no és tan dolent.
 
No t’he respost a la pregunta. Només he divagat fins perdre el nord. Però segur que n’aprendreu molt, d’aquestes idioteses sense sentit que he escrit.
 
- Parlem de música. Et carregues el rock català dels 90, t’apresses a defensar Pau Riba i crucifiques sense contemplacions uns quants noms del que s’anomena “la nova fornada del pop català”. Què els recomanes als nostres timpans orfes de gust musical?
P.A.W.N. Gang: la puta mafia catalana. Uns quillos barcelonins amb tatuatges de pokémons drogats que canten en xava una mena de R’n’B d’anar per casa amb lletres sobre armes de foc, hedonisme i la primera fumada que se’ls passa pel cap. El seu hit és A-Kuatra Set, però jo tinc debilitat per Home llop (futut de sals de bany).
 
També us recomano els discos amb xistes de l’Eugenio. Que sí, que està mort i no era músic, però la pitjor de les seves gravacions és millor que el millor dels discos que es publiquen ara.
 
- Una de les teues sentències és “Catalunya serà subnormal o no serà”. Tinc entès que vas ser al “Concert de la Llibertat”. Com ho resumiries?
Jo el Concert per la Llibertat el resumiria com “farlopa, sang, violència extrema, llefa, micos gegants, destrucció, bigotis i moltes senyeres”. Si algú queda desconcertat amb aquesta descripció, potser li convé llegir atentament  la crònica que vaig escriure sobre tan insigne esdeveniment.
 
La frase de “Catalunya serà subnormal o no serà” la vaig escriure al capítol on defenso el rock català dels anys 90. Bé, diguem-ne que “defenso”, perquè cada dos frases subratllo obsessivament que el rock català va ser una puta merda. Però era a la puta merda popular, grollera, antiintel·lectual, que la cultura catalana necessitava. El país sempre ha subvencionat i ha donat visibilitat a manifestacions elevades de la cultura. Això ha provocat que els catalans ens prenguéssim massa seriosament a nosaltres mateixos i desenvolupéssim una visió de la identitat i cultura catalanes que no es correspon a la realitat.
 
- Els mestres del “folclore català” són els culpables de tot? Els arribes a comparar amb el Club Bildelberg o el Grup Godó.
Aquesta figura dels mestres del folclore català és una metàfora de NO RES. Em faltava espai per omplir i m’ho vaig inventar.
 
- Visualitzes un futur on els “Quillo Sàpiens” evolucionin fins a ser capaços de moure els fils de la nostra societat?
No només ho visualitzo, sinó que ja està passant. La gran virtut dels “quillos sàpiens” és passar desapercebuts. A la majoria encara els podem reconèixer, però estan mutant ràpidament. Hi ha “quillos sàpiens” mossos d’esquadra i polítics, sobretot als pobles. També estan assaltant les escoltes, a través de l’Educació Física. Segur que més d’un coneixeu un quillo reconvertit que estudia INEF. Els quillos han canviat. Ja no es dediquen tan sols als gimnasos i a conduir taxis. Com més assimilats semblin, més perillosos són.
 
- Un dels episodis que més m’ha impactat és on simules una cacera on les víctimes són els moderns sota la màxima TOTHOM ÉS UN PUTO MODERN! Estem atrapats en l’equació de “jo sóc el més antimodern de tots, ergo com que marco tendència anant contra el que fan els moderns, sóc el més modern de tots”?
T’ho respondré breument perquè ja ho has expressat prou bé. La dinàmica del modern consisteix en negar-se a si mateix constantment i assaltar immediatament una nova presa, que serà abandonada en breu. El modern, l’autèntic modern, sempre va un pas endavant. Per tant, els autèntics moderns són els primers anti-moderns. S’ha de tenir en compte que, quan parlo d’un autèntic modern, no em refereixo als subnormals que encara pensen que el gintònic mola.
 
- Publicar un llibre que es troba durant setmanes entre els més venuts a Catalunya, aconseguir crítiques del mateix Julià Guillamon que lloa la teua forma de narrar, fer que centenars de moderns amb ínfules intel·lectuals el recomanin... Et consideres escriptor o tu només ajuntes lletres?
Escriptor. No trobo que tingui res de dolent la paraula escriptor. És com dir paleta, llaurador o botiguer. És una activitat artesana, a pesar que l’hagin inflat amb esnobisme i pretensions. Però jo trobo que seure davant l’ordinador, fumant com un imbècil i teclejant mentre fot un sol que bada les pedres, té molt menys encant que, per exemple, repartir cartes.
 
Per això utilitzo el concepte “ajuntar lletres” per referir-me a tots aquells que s’autodenominen escriptors amb molta pretensió i poc ofici. És una petita venjança. Així els retorno la vertadera imatge de la seva feina. Que, per mi, és positiu. Però per a ells no.
 
A tot això, jo no em guanyo la vida escrivint. Ni ho faria mai. Per mi és inconcebible que et paguin per fer una cosa que et diverteix. 
 
- Per últim, ens agradaria que responguessis un qüestionari breu dels que fan tanta ràbia:
No acabo d’entendre què polles he de respondre, si el que més m’agrada o el que més odio, així que respondré el que em doni la gana.
 
- La Moreneta o Tom Selleck? No sé qui és Tom Selleck.
- Gralles o castells? Ratafia.
- Quillos o moderns? En el fons no són tan diferents.
- Camisa hawaiana o barretina punk? Anar en boles pel carrer.
- Runners o publicistes? Els primers són conseqüència dels segons.
- Barça o Espanyol? Joventut Esportiva de Flix.
- Farlopa o mamelles? La primera enmig de les segones.
- Carme Ruscalleda o Ferran Adrià? Carles Gaig.
- Bascos o catalans? Catalans. Però només perquè són els que em compren el llibre.
- Llegir o follar? Les dos coses alhora. Vaja, lo que es coneix com PETAR-HO.
 
     

També et pot interessar