Surtdecasa Ebre
,
18/03/2013
Llibres

Yannick Garcia: “Creuen que les novel·les es venen i els relats no, quan hem crescut amb Monzó i Pàmies”

Parlem amb l’autor de 'Barbamecs'
Arribo al bar on he quedat amb Yannick Garcia (Amposta, 1979), al barri de Sant Antoni de Barcelona, amb la definició de diccionari de la paraula “barbamec” ben apresa:
 
Barbamec –a
[1803; de barba i mec]
adj i m 1 Dit de l’home adult que no té pèl a la cara.
2 fig Dit del jove pretensiós que homeneja
 
De seguida m’aclareix perquè ha decidit titular Barbamecs (Cossetània, 2012) el seu recull de relats. “Tant pot ser la persona que no té gens de barba -ja sigui perquè no ha arribat a l’edat de tenir-ne o perquè és massa gran i s’ha fet imberbe- com la persona que en té, però poc poblada. Aquest concepte tan masculí, jo l’aplico tant a homes i dones.” Així, els personatges a qui dóna vida Yannick, creuen viure un moment vital estable -després d’haver passat experiències convulses- quan se n’adonen que els fonaments trontollen. “Tots els personatges tenen seguretats aparents i inseguretats evidents”, explica. Una inseguretat molt ben exemplificada ja al primer conte que gira entorn “l’enginy de l’escala” de Diderot, aquella sensació “d’arribar tard a la conversa”, de no ser capaç de rebatre un argument al moment i “fer-te menut de cop”.
 
Ningú ho pot explicar millor que l’artífex d’aquestes criatures ben diverses, però si us queda algun dubte no us perdeu el booktrailer de Barbamecs on veureu evocats aquests “eterns secundaris”, com se’ls defineix a la contraportada del llibre. I de les pors i inseguretats a la mort. No penseu ara que tots els personatges acaben enterrats a dos metres del subsòl, però com ell ens explica, “si esculls persones que passen crisis, és inevitable que la temor a la mort surti”. I a partir d’aquí, l’escriptor ampostí reivindica l’equilibri: “no estem sempre deprimits o sempre alegres, per tant, cal puntejar la història dels personatges també en moments foscos”.
 
Moments foscos que percebem, en cada cas de manera ben diversa, per l’ús magistral que Yannick Garcia fa del punt de vista. I és que és capaç d’abandonar el narrador omniscient (Compta-hi, Salut mental) per fer servir el narrador protagonista (No es pot tornar aigua), passar al gènere epistolar (Cereal Rosa) i fins i tot, fer que un narrador es dirigeixi al seu personatge protagonista (Dibuix a carbonet). “La veu del personatge és una cosa que em mortifica. Quan començo a escriure, si no veig clar qui parla i a qui parla, em trontolla tot”, assegura. Tinc la sensació que quan crea, ho mesura tot mil·límetre a mil·límetre. No hi fa res que hi trobem situacions realistes combinades amb fantasia o màgia –sempre el punt just- que sovint desemboquen en alguns fets terribles. Tot és perfectament versemblant. “La màgia és la fantasia real de les nostres vides. Abans d’expressar-ho, allò que pensem no és realitat, és alguna cosa, és protorrealitat. M’interessen molt estos moments, estes imatges que encara no són realitat i posar-les en un relat, de manera que sembla que estàs jugant amb la fantasia.”
 
I és que Yannick Garcia juga amb avantatge a l’hora d’enfrontar-se amb el full en blanc. A més d’haver-se format en creació literària i escriptura teatral i de debutar en poesia emportant-se el Premi Gabriel Ferrater fa nou anys, és intèrpret, corrector i traductor de textos literaris. Coneix perfectament què s’hi cou dins el món editorial i com pot arribar a ser de dur per a un autor haver de promocionar el seu llibre. M’explica que, entre moltes altres coses, ha suportat les maratonianes rodes d’entrevistes d’autors com Salman Rushdie! Per això, tenia ben clar que presentant Barbamecs a un premi era una bona via per a publicar. “És conegut que hi ha una gran part dels premis que no és que no siguin nets, sinó que estan pensats per promoure autors propis”, reflexiona. El de L’Ametlla de Mar, pel fet d’estar convocat per un ajuntament més menut, li semblava més honest. Però Yannick Garcia també defensa aquest premi trencant una llança en favor de la narrativa breu. “Corre la brama entre editors, autors i agents literaris que les novel·les es venen i els relats no. És demagògic. Els últims 15 anys hem crescut tots amb relats de Monzó i de Pàmies”, assegura. Quan li pregunto si realment es pot ensenyar a escriure, no dubta ni un moment: “es pot ensenyar a les persones que valen”. I no vol amb això penjar-se una medalla, sinó deixar clar que la formació et dóna “una capacitat crítica, uns coneixements i unes regles” que enriqueixen les eines per decidir quin camí narratiu escollir.
 
Torno a l’inici de la nostra trobada. “Quan anem pel món sembla que els de les Terres de l’Ebre tinguem unes antenes posades i ens anem buscant”, em comentava arran d’una anècdota. I com deu influir en ell el seu origen? “La relació amb la teua terra sempre ha de ser d’amor-odi, si ets un patriota incondicional no estàs sent just i no veus allò de la palla a l’ull...”, etziba quan li insinuo la possibilitat de crear una mena de generació d’escriptors ebrencs. “Ets un autor ebrenc com ets un autor de 33 anys o un autor que vius a Sant Antoni, i tot el que ets influeix, evidentment, en la teua manera de veure el món”, es reafirma. Queda clar. Ens dirigim al cambrer per pagar el compte i ens fa la típica pregunta “sou de Lleida?”. Tot i aclarir-li que som de les Terres de l’Ebre, crec que experimentem en certa manera “l’enginy de l’escala” i fins que no hem passat unes quantes illes de l’Eixample no ens ve al cap la resposta idònia per al cambrer encuriosit...
 
Si voleu saber-ne més de Yannick Garcia i els seus “barbamecs”, apunteu bé a l’agenda: Divendres 25 de maig  presenta el seu llibre a la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa. I mentre, us recomano llegir els seus relats i indagar en les sorts i dissorts d’un gran ventall de personatges, tots ells a la recerca d’alguna cosa.

També et pot interessar