A Quiet Man

Foto: 

Manuel Velázquez
A Quiet Man és el nom artístic de Fabio Vega

Fabio Vega: “Crear una cançó es converteix en un procés per treure els dimonis que porto a dins”

El músic de La Ràpita presenta el disc ‘Hypnotized’, una aposta clara per l’electrònica
Judit Monclús
,
14/09/2016
Música
És com Superman. Fabio Vega treballa a Salvament Marítim, però quan es transforma en el seu alter ego, A Quiet Man, crea discs de manera febril. Mentre presenta ‘Hypnotized’ (autoeditat, 2016), està acabant altres àlbums que amplien els seus horitzons musicals que en l’actual deixen palesa la seva deriva cap a l’electrònica. Però el superheroi de DC Comics no és l’inspirador del músic de La Ràpita. Vega es decanta per la ficció televisiva fantàstica on troba en trames com les de Penny Dreadful l’amor i el desamor que l’estimulen per compondre. A Surtdecasa hem parlat amb aquest afluent creatiu que no cessa.
"Són senzilleses, però formen part del dia a dia. I quan agafo una guitarra, el que més m’atreu és mirar enrere i remoure aquells dies que m’han passat coses que m’han tocat el cor"

- Fabio Vega és el músic. Qui és A Quiet Man?
Sempre he tingut facilitat per a compondre des de molt jovenet i tenia moltes cançons a les quals volia donar alguna sortida. Vaig anar fent maquetes a casa fins donar forma al projecte A Quiet Man, que bàsicament sóc jo amb l’ajuda d’uns companys músics.

- La passió, l’amor i el desamor són els sentiments o les sensacions més inspiratives en l’art o, com és el cas, en la música?
A mi és el que més m’atrau com a l’hora d’escriure cançons. No sóc una persona gens reivindicativa, llavors els sentiments que més afloren quan tinc un problema són els de pèrdua o els d’eufòria. Són senzilleses, però formen part del dia a dia. I quan agafo una guitarra, el que més m’atreu és mirar enrere i remoure aquells dies que m’han passat coses que m’han tocat el cor.

- No fa massa, asseguraves que per a tu la música és el millor psicòleg que has pogut trobar...
Moltes vegades no necessito parlar amb ningú per desfogar-me. Simplement em poso a crear una cançó i es converteix en un procés per treure els dimonis que porto a dins. M’ajuda molt.

  • imatge de control 1per1

- Es diu que la gent canta, s’inspira o escriu en la llengua que sent. A les lletres de les teves cançons tu esculls l’anglès.
És una llengua molt musical que a mi em resulta molt atractiva per a cantar. A vegades tradueixo les meves cançons al català o al castellà, però veig que perden tot el sentit. Hi ha cançons que necessiten una instrumentació amb vents o cordes i d’altres que funcionen amb bases electròniques. Totes s’han de vestir d’una manera o d’una altra i has de mirar què els queda millor. Les meves, vestides en anglès em resulten molt boniques. De fet, crec que és a mi al primer que li han de resultar boniques i, si ho fes d’una altra manera, ja no estaria convençut del que faig. A part, les meves influències, tot i que són de molts estils diferents, bàsicament són angleses.

- A ‘Hypnotized’, les lletres són breus però punyents. La intenció era que el pes del disc recaigués només en la música?
En la música i en aquest tractament electrònic que li he donat, més repetitiu. A la vegada, fer les lletres més simples em va ajudar molt a treballar altres aspectes de la cançó. Si amb una frase ja ho havia dit tot no ho allargava més, donava més volada a altres tipus d’instruments, a posar sintetitzadors, a treure els platerets de la bateria, etc. La veu ja no era important. He jugat a treballar la musicalitat de les cançons d’una altra manera.

- Has anat conreant certa deriva electrònica disc a disc. Com veus la teva evolució musical des del teu primer treball?
Segueixo igual que sempre, però veig que he evolucionat a l’hora de compondre: he anat perfeccionant la tècnica, entenc millor les necessitats d’una cançó i ara treballo d’una altra manera. Veig que el procés és molt més efectiu si en el moment en què em comença a néixer una cançó començo a treballar-la de seguida. Tinc molt clar d’on ve i cap on hauria d’anar. Sobre el tema de l’electrònica, sempre n’he compost però feia moltes mescles sense arribar a la serietat electrònica d’ara. Però com que composo tant, vaig decidir que aquest fos molt més electrònic. Ara mateix estic treballant en un nou àlbum que serà més nu quant a percussions i, a la vegada, en un altre que tindrà tocs més soul, amb més ritmes i més bateries. Això m’ajuda més a conceptualitzar la idea d’àlbum.

- Llavors adaptes la música a les necessitats de la lletra?
La cançó t’ho demana. A vegades te’n surten de cop sis d’electròniques i després, no cap. No tinc mai una idea preconcebuda de com serà. Faig proves i si la manera com treballo la cançó veig que no funciona, l’aparco o ja la descarto. No és res més que una manera de desenvolupar sentits. Amb el temps ja saps com adequar les coses i treballar sol a casa m’ajuda a tenir oberts tots els aspectes de la producció.

- A disc per any, com alimentes aquesta energia creativa?
No ho sé ni jo [riu]. A vegades m’espanto quan fa una setmana que no componc res i penso que ja s’ha acabat i no faré res més. I al cap d’uns dies em ve al cap una idea, començo a treballar-la i penso que és el millor que he fet fins ara. És com un exercici similar a aquell que fa mots encreuats o sudokus. Quan estic sol a casa, m’agrada molt posar-me sèries de temàtica fantàstica, com ara 'True Blood', 'The Strain', 'Supernatural' o 'Penny Dreadful', però en versió original subtitulada i amb el volum molt baix. Mentre les vaig mirant, és com si contemplés una finestra que em fa arribar estímuls que m’ajuden a treballar. No contemplo asseure’m en una taula amb la intenció de compondre. Això només em passa quan tinc la necessitat de treure alguna cosa i surt tot amb més fluïdesa.

- Ets el músic total: compons, graves, produeixes... L’autoedició és un pas per a donar a conèixer la bona música en l’era del fast food musical 2.0 i de creacions de laboratori?
Quan escolto música no habitual per a mi, la més generalitzada, noto que es tracta de propostes molt funcionals. Tot es fa igual. Ara hi ha molta gent que s’autoprodueix i treballa en petits estudis amb menys mitjans, però almenys notes que sonen diferent i tenen personalitat. L’autoedició ha estat una salvació i no crec que afavoreixi cap saturació, com alguns asseguren. Al cap i a la fi cadascú és lliure de triar què vol escoltar. Però es tradueix en una oportunitat per a músics com jo per donar-se a conèixer i treure endavant la nostra passió.

- T’han etiquetat com a crooner, però tu com et defineixes?
Aquesta etiqueta, al final me l’he cregut! Què tinc de crooner? Una veu profunda? Una música tranquil·la? Cantar a l’amor i al desamor? Una ambientació d’estètica jazzística? Doncs, llavors potser sí. M’agrada l’elegància que dóna el nom perquè moltes vegades s’ha dit que la meva música és elegant. Veient-ho així, tinc més a veure amb un crooner que amb un cantautor, tot i que sóc més cantautor que crooner.

- Amb tanta producció de disc, però, quin és el projecte ideal amb el qual somies?
Tot i que m’agradaria tenir més mitjans, treballar amb una orquestra de càmera o gravar amb més possibilitats, ja que ara em toca triar les cançons que sonen millor per poder mostrar-les en concert, simplement m’agradaria poder comptar amb més músics en directe i tenir una banda de set o vuit persones. Ara mateix, però, és inviable, així com fer concerts fora de les Terres de l’Ebre. Amb els preus que es paguen és irrealitzable.

  • imatge de control 1per1

Més informació: 

A

També et pot interessar