Jump to navigation
- Fabio Vega és el músic. Qui és A Quiet Man?Sempre he tingut facilitat per a compondre des de molt jovenet i tenia moltes cançons a les quals volia donar alguna sortida. Vaig anar fent maquetes a casa fins donar forma al projecte A Quiet Man, que bàsicament sóc jo amb l’ajuda d’uns companys músics.
- La passió, l’amor i el desamor són els sentiments o les sensacions més inspiratives en l’art o, com és el cas, en la música?A mi és el que més m’atrau com a l’hora d’escriure cançons. No sóc una persona gens reivindicativa, llavors els sentiments que més afloren quan tinc un problema són els de pèrdua o els d’eufòria. Són senzilleses, però formen part del dia a dia. I quan agafo una guitarra, el que més m’atreu és mirar enrere i remoure aquells dies que m’han passat coses que m’han tocat el cor.- No fa massa, asseguraves que per a tu la música és el millor psicòleg que has pogut trobar...Moltes vegades no necessito parlar amb ningú per desfogar-me. Simplement em poso a crear una cançó i es converteix en un procés per treure els dimonis que porto a dins. M’ajuda molt.
- Es diu que la gent canta, s’inspira o escriu en la llengua que sent. A les lletres de les teves cançons tu esculls l’anglès.És una llengua molt musical que a mi em resulta molt atractiva per a cantar. A vegades tradueixo les meves cançons al català o al castellà, però veig que perden tot el sentit. Hi ha cançons que necessiten una instrumentació amb vents o cordes i d’altres que funcionen amb bases electròniques. Totes s’han de vestir d’una manera o d’una altra i has de mirar què els queda millor. Les meves, vestides en anglès em resulten molt boniques. De fet, crec que és a mi al primer que li han de resultar boniques i, si ho fes d’una altra manera, ja no estaria convençut del que faig. A part, les meves influències, tot i que són de molts estils diferents, bàsicament són angleses.- A ‘Hypnotized’, les lletres són breus però punyents. La intenció era que el pes del disc recaigués només en la música?En la música i en aquest tractament electrònic que li he donat, més repetitiu. A la vegada, fer les lletres més simples em va ajudar molt a treballar altres aspectes de la cançó. Si amb una frase ja ho havia dit tot no ho allargava més, donava més volada a altres tipus d’instruments, a posar sintetitzadors, a treure els platerets de la bateria, etc. La veu ja no era important. He jugat a treballar la musicalitat de les cançons d’una altra manera.- Has anat conreant certa deriva electrònica disc a disc. Com veus la teva evolució musical des del teu primer treball?Segueixo igual que sempre, però veig que he evolucionat a l’hora de compondre: he anat perfeccionant la tècnica, entenc millor les necessitats d’una cançó i ara treballo d’una altra manera. Veig que el procés és molt més efectiu si en el moment en què em comença a néixer una cançó començo a treballar-la de seguida. Tinc molt clar d’on ve i cap on hauria d’anar. Sobre el tema de l’electrònica, sempre n’he compost però feia moltes mescles sense arribar a la serietat electrònica d’ara. Però com que composo tant, vaig decidir que aquest fos molt més electrònic. Ara mateix estic treballant en un nou àlbum que serà més nu quant a percussions i, a la vegada, en un altre que tindrà tocs més soul, amb més ritmes i més bateries. Això m’ajuda més a conceptualitzar la idea d’àlbum.
- Llavors adaptes la música a les necessitats de la lletra?La cançó t’ho demana. A vegades te’n surten de cop sis d’electròniques i després, no cap. No tinc mai una idea preconcebuda de com serà. Faig proves i si la manera com treballo la cançó veig que no funciona, l’aparco o ja la descarto. No és res més que una manera de desenvolupar sentits. Amb el temps ja saps com adequar les coses i treballar sol a casa m’ajuda a tenir oberts tots els aspectes de la producció.
- A disc per any, com alimentes aquesta energia creativa?No ho sé ni jo [riu]. A vegades m’espanto quan fa una setmana que no componc res i penso que ja s’ha acabat i no faré res més. I al cap d’uns dies em ve al cap una idea, començo a treballar-la i penso que és el millor que he fet fins ara. És com un exercici similar a aquell que fa mots encreuats o sudokus. Quan estic sol a casa, m’agrada molt posar-me sèries de temàtica fantàstica, com ara 'True Blood', 'The Strain', 'Supernatural' o 'Penny Dreadful', però en versió original subtitulada i amb el volum molt baix. Mentre les vaig mirant, és com si contemplés una finestra que em fa arribar estímuls que m’ajuden a treballar. No contemplo asseure’m en una taula amb la intenció de compondre. Això només em passa quan tinc la necessitat de treure alguna cosa i surt tot amb més fluïdesa.- Ets el músic total: compons, graves, produeixes... L’autoedició és un pas per a donar a conèixer la bona música en l’era del fast food musical 2.0 i de creacions de laboratori?Quan escolto música no habitual per a mi, la més generalitzada, noto que es tracta de propostes molt funcionals. Tot es fa igual. Ara hi ha molta gent que s’autoprodueix i treballa en petits estudis amb menys mitjans, però almenys notes que sonen diferent i tenen personalitat. L’autoedició ha estat una salvació i no crec que afavoreixi cap saturació, com alguns asseguren. Al cap i a la fi cadascú és lliure de triar què vol escoltar. Però es tradueix en una oportunitat per a músics com jo per donar-se a conèixer i treure endavant la nostra passió.- T’han etiquetat com a crooner, però tu com et defineixes?Aquesta etiqueta, al final me l’he cregut! Què tinc de crooner? Una veu profunda? Una música tranquil·la? Cantar a l’amor i al desamor? Una ambientació d’estètica jazzística? Doncs, llavors potser sí. M’agrada l’elegància que dóna el nom perquè moltes vegades s’ha dit que la meva música és elegant. Veient-ho així, tinc més a veure amb un crooner que amb un cantautor, tot i que sóc més cantautor que crooner.- Amb tanta producció de disc, però, quin és el projecte ideal amb el qual somies?Tot i que m’agradaria tenir més mitjans, treballar amb una orquestra de càmera o gravar amb més possibilitats, ja que ara em toca triar les cançons que sonen millor per poder mostrar-les en concert, simplement m’agradaria poder comptar amb més músics en directe i tenir una banda de set o vuit persones. Ara mateix, però, és inviable, així com fer concerts fora de les Terres de l’Ebre. Amb els preus que es paguen és irrealitzable.
Facebook de A Quiet Man
