Laura Salvador: "Els artistes lluiten per continuar sent una part de l'expressió cultural de la societat"

Doncs si, el primer peu a la universitat va ser a econòmiques. Però, la veritat, és que potser hauria de preguntar-me que és el que em va motivar per arribar a matricular-me a econòmiques. Sempre vaig tenir molt clar que volia fer Belles Arts, però en aquells anys, em vaig idear un pla que consistia a fer una carrera que em donés una suposada estabilitat econòmica per a després, al cap d’uns anys deixar-ho i dedicar-me exclusivament a l’art. Així va començar el pla, però no vaig poder passar dels tres mesos. Així que, després de veure que passava més temps al bar que a classe, vaig tenir molt clar que allò no era per mi i que havia de fer el que sempre havia volgut fer.

 

Després d’acabar Belles Arts, he estat forces anys treballant en el món del disseny d’exposicions i la docència. Ara fa vora uns 5 anys vaig afluixar una mica la implicació en aquests sectors, doncs necessitava dedicar-me plenament a la creació. Però, en el fons, no desconnectes una professió de l’altra i més quan totes estan vinculades amb l’art, cadascuna d’elles acaba influenciant en l’altra. He de dir, que el disseny d’exposicions té molta força i importància en les meves creacions. La preocupació per l’espai és molt present en cadascun dels meus projectes artístics i en el mateix procés, és com si un aspecte no es pogués desvincular de l’altre. Així doncs, mentre vaig treballant un projecte no puc deixar de pensar alhora en la seva projecció dins l’espai.

 

Pel que fa a la docència, és potser el que menys temps hi he dedicat, però no pas per ganes, ha vingut donat així. De fet, m’apassiona ensenyar i un dels aspectes que més m’agrada és la relació que es pot establir entre el docent i l’alumne. És molt enriquidor per ambdues bandes i en el meu cas, mai ha estat difícil passar de creadora a docent, és més, crec que facilita molt el fet de poder ensenyar qualsevol cosa a la qual et dediques, doncs, deixes d’ensenyar només teoria per passar a ensenyar a més a més qüestions pràctiques que només pots conèixer i assolir a còpia de treballar i practicar.

 

Si trobo que és un àmbit complicat. Entrar-hi de ple és una tasca complexa, ja que actualment fer una obra plena i que et caracteritzi no és suficient. Hi ha molts més factors que condicionen la teva entrada al món de l’art i aquesta és una de les tasques més feixugues, segons el meu criteri. Tot sovint, passes èpoques difícils que fins i tot m’han obligat a haver de marcar un parèntesi temporal en la creació, però tot i així, sempre hi tornes, per que de fet sempre hi estàs lligat.

 

Totes dues giren entorn de l’ésser humà però des de dos vessants distints.

L’exposició al Mas Pi és una selecció de les obres d’aquesta sèrie realitzades entre 2011 i 2014. Orgànic se centra en l’estructura, la composició i les funcions del cos humà amb una presentació molt íntima que pretén expressar el que som en definitiva... uns éssers vius compostos de petites parts que pensen, senten i funcionen per si soles. Partint d’un concepte més global, cada obra es va centrant en petits detalls, per anar desgranant de mica en mica el nostre cos.

En canvi, Sinècdoques femenines, és un treball totalment nou, que es mostrarà íntegrament i per primer cop al Museu de la Mediterrània. Una sèrie que m’ha permès recuperar el figuratiu partint de l’autoretrat, amb la intenció de reflexionar sobre la mirada cap a la dona i la visió del mateix cos.

En ambdós casos, els punts principals, allò que els uneix, com amb la resta de la meva obra, és la reflexió sobre l’individu com ésser viu que viu en societat. I també, la part autobiogràfica, un aspecte molt present que em serveix com a filtre per parlar de diversos conceptes, però sempre passant per la meva experiència.

 

La veritat, és que no et sabria dir com hi he arribat a centrar-me tant en aquest tema. No ha estat un objectiu premeditat... Més aviat, ha anat sorgint a partir de les mateixes vivències, de la convivència o dels enfrontaments que he anat experimentant amb l’entorn. Però, si miro molt enrera, si podria marcar un punt de partida en la meva obra. Aquest punt va venir donat amb la realització de la sèrie La casa...allò més íntim (2001), on feia referència a la descoberta de la sexualitat i la vivència sexual femenina. Aquest podríem dir que va ser l’inici d’aquest trajecte.

 

En cap cas, mai m’he plantejat que el meu treball es tractés d’una declaració d’intencions, més aviat, m’agrada plantejar-ho com un crit expressiu on vaig abocant informació a les meves obres amb la intenció de suscitar, si més no, una reflexió sobre el tema en qüestió. I a partir d’aquí que cadascú rebi i es quedi amb el que cregui.

 

Sóc força metòdica i tinc una dinàmica de treball força similar i constant en cada història. La part inicial, sense la qual no puc començar a treballar, és la recerca d’informació més objectiva sobre els conceptes en qüestió. D’aquesta manera puc contrastar-la amb les meves experiències i començar a generar el projecte. Però no acostumo a plasmar-ho físicament fins que no tinc ben clar “el discurs”. De la mateixa manera, no començo la formalització fins que les obres no estan ben definides mentalment. Feta aquesta primera fase, em poso de ple en el projecte i aleshores és quant floreix el caos i les contradiccions. Acostuma a ser un període on el conflicte hi és latent però que m’enriqueix molt per què sorgeixen aspectes que havia passat per alt. Empatitzar amb les situacions i les persones del voltant m’ajuda moltíssim però alhora em genera un procés tot sovint dolorós, que queda plasmat en les obres. A les acaballes del projecte, però, tot es torna a posar al seu lloc i després d’una gestació frenètica, es dóna el naixement de l’obra.

 

Sempre he mantingut com dues vides paral·leles on compagino la creació artística amb altres professions com el disseny d’exposicions, la docència o en moments puntuals, treballs més allunyats del meu àmbit. I així, una s’acostuma a aquesta manera de viure. Però, la principal aspiració és poder dedicar-me exclusivament a la creació artística.

 

Malauradament, la definició del panorama no és gens encoratjadora. Vivim en un país on la cultura i l’art quasi sempre ha estat en una darrera fila. I actualment, la situació ha anat empitjorant. Els artistes lluiten per continuar sent una part de l’expressió cultural de la societat, però estem vivint una època on sovint es pretén controlar, manipular i censurar l’expressió cultural lliure. I tenint en compte la situació política i econòmica que estem vivint, i les maneres tan penoses de gestionar aquesta situació, era d’esperar que el sector cultural fos un dels primers a tocar i intentar enfonsar.

 

Aquests dos darrers mesos he estat tan capficada per feina i amb la preparació de les exposicions, així que no he pogut dedicar massa temps per anar de visita. Però si he de recomanar alguna, proposo la que tinc moltes ganes de veure i espero anar-hi ben aviat. Es tracta de la mostra de la Sophie Calle. Modus vivendi, a la Virreina de Barcelona.