Jump to navigation
El càsting reunia part de la jet set del moment: Elizabeth Taylor, Katherine Hepburn i Montgomery Cliff no passarien pas desapercebuts. Durant l’estada, es varen fer assidus al bar de la plaça de la Vila, can Frigola. Hi tenien un espai reservat. De lluny, la gent els observava escrupolosament. “S’havia operat la Taylor?”, “De veritat Mankiewicz tenia tan mal geni?” o “A veure com de primmirades en són aquestes estrelles de Hollywood?”. I mira, potser una mica. Elizabeth Taylor no utilitzava pas el lavabo públic. Per a ella, Carmen Aragonès i Marià Frigola, propietaris del bar, obrien el bany del seu domicili. Massa mosques, es queixava. De nits, l’estrella es traslladava a la suite de la Gavina, allà a S’Agaró. La seva relació amb els vilatans i vilatanes era minsa. Es diu que, deixant de banda comptades excepcions, es mostrava esquerpa i distant. Val a dir que la comunicació entre uns i altres tampoc devia ser pas fàcil.
Però i ells? Que en devien pensar tots aquests americans selectes i distingits de l’Empordà de finals dels 50? En aquell moment, era un territori inhòspit i tancat al món. Potser hi corria algun turista intrèpid. És evident que la dictadura no convidava pas i els atractius empordanesos encara eren un secret mediterrani. Tanta grisor antiquada devia encaixar amb la decrepitud humana que transmet el llargmetratge.
El rodatge es va acabar al cap de deu dies. En el muntatge final, l’aparició empordanesa es veia reduïda a pocs minuts de cinta. Al film, Begur és Cabeza de Lobo, un indret fictici on hi convergeixen les tensions de tots els personatges. D’Espanya, Catalunya o l’Empordà no se’n feia pas menció però tant li feia: els censors la van bloquejar. No fos cas que es veiés que el món avançava a un altre ritme.
El film s’estrenava amb èxit el 1959. Aquí, però, caldria esperar vint anys. L’argument del film era prou incòmode per a la hipòcrita censura franquista: homosexualitat, canibalisme, pederàstia i un torturat món interior. La imatge altament cavernícola que es desprenia del país no va ser ben acollida. I què va passar? Doncs allò que sembla resultar tan fàcil: prohibim, neguem i mirem cap a una altra banda. La primitiva societat no estava preparada per veure la pel·lícula, es va decidir. Tampoc per assimilar el vestuari de la Taylor, segurament.
Després de la mort de Franco, l’accés a tot allò fins llavors prohibit era possible. El 1979 s’estrenava, per fi, la pel·lícula. A Begur, des de feia temps, el mite de la Taylor prohibida en pantalla ja havia ben calat.
