,
10/07/2018
Crítica cultural
Albert Pla
Foto:
Oriol Abulí

Albert Pla i sa juerga catalana psicotròpica

Tot i la ressaca de les havaneres el rom cremat, diumenge no s’havia desmuntat l’escenari de Calella. La de Palafrugell, és clar. Una ocupació de la platja, no ho negarem pas. Però venint d’on veníem amb aquesta tradicional i nostrada música mediterrània, va ser qüestió d’allargar-ho un dia més. Una pròrroga psicotròpica, d’una nit sense presentacions. Albert Pla i una banda d’amics. I és que en té, d’amics, l’Albert.

“Si surten tots junts, és un sustu massa gros”.

Deia, un cop els anava presentant. El primer, Pascal Comelade. I a aquest es van anar sumant, Raül Refree, Diego Cortés (i la seva guitarra, que no és poc), Quimi Portet, Tino di Geraldo i Judit Farrés. Com bé anava repetint n’Albert, no necessiten presentació. A aquest repertori el batejaven degudament com a Somiatruites.

I les truites les somniaven també en peces com Juerga Catalana, Papa jo vull ser torero, Ho sento molt, i fins i tot una demostració mèstrica de la guitarra de Cortés i el Sunny day de Portet.

Com a suggeriment, però, l’alçada de l’escenari o de les grades hauria de canviar. Vaig veure files amb molts seients buits, i no tots buits per la gent que volia ballar el lado más bestia de la vida, precisament. Esquivaven caps per veure l’escenari. Res és perfecte, ja ho veieu.

L’Albert, l’home que ens va firmar un llibre sobre anarquisme amb un VIVA EL RAYO VALLECANO” i que no va voler fotos amb nosaltres perquè li fa vergonya. Artista envoltat d’artistes amb la mateixa creativitat desbocada. I vèiem en Quimi allà tocant la guitarra com si res, en Cortés amb la seva, en Pascal deixant les joguines per uns teclats de competició. Només hi faltaven l’Oliver, en Sisa i en Riba. Però aquests tampoc els hauria presentat.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.

04/02/2021
L’escenificació en un drama documental
13/12/2020
Em permeto la típica expressió de final d’article: l’espera va valdre la pena per arribar a la presentació de Kevin de Ferran Palau a la Cate de Figueres.
18/10/2020
“La sàtira de terror sobre la societat catalana” és com descrivia TV3 a Llibres a l’atac el 2013 arran de la publicació de T’estimo si he begut.
28/09/2020
Canta, canta no dejes de cantar. Si dejas de cantar, te mo-ri-rás!
01/03/2020
Aquesta última setmana hem tingut l’oportunitat de donar-li una crítica constructiva a la societat en el marc d’un tema molt present a Figueres: el turisme.
08/02/2020
A Figueres potser no hi teníem les floristes, de la Rambla barcelonina i els seus trets modernistes. Però també hi tenim Rambla, amb plataners i que de flors plena n’és cada diada de Sant Jordi.
03/11/2019
66 butaques que he comptat i hi són. Així és com Guillamino va estrenar aquest recull de concerts amb noms prou ben parits com Ernest Crusats, Joana Serrat o Ferran Palau. Però d’això ja en parlarem aviat.