Jump to navigation
“Terra Baixa i Cyrano tenen aquesta vocació de teatre popular en essència”, anunciava Lluís Homar, protagonista indiscutible de la nova adaptació del clàssic que és Cyrano de Bergerac i que completa una trilogia de pesos pesants encarnant aquest ésser de nariu prominent. L’any 1985 Josep Maria Flotats, l’any 2012 Pere Arquillué i l’any 2017 Lluís Homar. Aviat és dit. El Teatre de Roses va oferir el passat dissabte dia 24 de març una nova producció de Lluís Homar i Temporada Alta 2017 sota la direcció de Pau Miró. I aquest equip no ens ha de semblar nou, ja que precisament l’any 2014 els mateixos productors ens van portar un altre clàssic teatral -i d’autoria catalana-, Terra Baixa.
“Dignitat” és la darrera paraula pronunciada al nou Cyrano. I en això ens trobem, quan se'ns ofereix aquesta expressió d’un home lluitant contra la seva pròpia debilitat. Debilitat que apareix només quan el nostre protagonista s’adona del seu enamorament per la seva pròpia cosina, Roxanne. En canvi, l’atrezzo de l’obra ens presenta una fortalesa que contrasta amb aquell nas al que es podria reduir la filosofia d’aquest clàssic. Si bé l’embolcall visual són una sèrie d’elements que ens presenten la mestria en l’esgrima del protagonista i el futur dels seus cadets, l’element central que simbolitza clarament la debilitat del personatge resideix en el nas.
Pot semblar un element insignificant, però a mesura que avança l’obra es va fent palès el pes d’aquesta protuberància descrita de totes les maneres possibles a l’obra –amb el pes del text en vers que la caracteritza-, el seu amor llargament amagat a través del cadet Christian permetrà a l’espectador descobrir la lluita contra la feblesa. L’amor esdevé una màscara que lentament va caient, per deixar pas a aquesta última representació de les singularitats que tan cara rebuda de tenen a la societat.
Homar torna a excel·lir amb aquest recull d’esgrima, complexitat nasal, refutació del pes de la bellesa física en l’amor i descobriment d’un mateix. Edmond Rostand va presentar aquesta obra l’any 1897, però no ho va fer d’una idea original, sinó de la inspiració en Hercule-Savinien de Cyrano de Bergerac. Un poeta, dramaturg i pensador francès que no va tenir mai massa respecte per les institucions religioses i seculars, que fou segons Pierre Dupont un “científic incomprès”. Pau Miró ha dirigit aquesta adaptació teatral que des de fa ja més d’un segle que es re-imagina. Però segur que amb aquest patrimoni humà, es mantindrà a l’alçada de Flotats i Arquillué.
“Despreciar amb valor la glòria i la fortuna. Viatjar, amb la imaginació, a la lluna. Només al que val reconèixer-li els mèrits. No pagar mai pels valors pretèrits. Renunciar per sempre a les cadenes i el protocol. Possiblement, no volar gaire alt, però sol.”
Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.
