Jump to navigation
The Telephone, or L’amour à trois (1946) de l’italoamericà Gian Carlo Menotti, és la proposta operística que el Festival Castell de Peralada va triar per un públic més jove en l’edició d’enguany, essent-ne la única si excloem els nombrosos concerts lírics a piano i veu de l’església del Carme.
Aquesta còmedia-opera buffa de tan sols un acte amb les veus del jove baríton Jan Antem i la soprano lleugera Ruth González, es va adaptar a l’actualitat, per bé que quan fou composta Menotti ja va comprovar com la tecnologia podia significar un element de deteriorament de les relacions humanes, com va fer a The Medium el mateix any. No podia ser més adient en l’actualitat, per demostrar la plena addicció als nostres dispositius –utilitzats per pràcticament tot i cada dia menys per fer trucades de veu-.
Diuen que un dels llocs on més s’exalten les hormones és el gimnàs, i avui dia s’hi afegeixen els mòbils “intel·ligents” per publicar les històries d’Instagram que demostren a seguidorxs i usuaris de cada centre la seva massa muscular i les seves ganes de ser vistos, massa sovint en detriment de la seva voluntat de proporcionar-se benestar. Justifica així clarament l’elecció de l’escenografia, en un encertat format de gairebé 360 graus on les primeres files del públic trepitjaven el propi escenari del nou Mirador del Castell de Peralada. La parella ha de conviure amb un tercer actor, que és l’smartphone que protagonitza de facto l’òpera i el fa finalment necessari per ser el canal de comunicació entre la parella.
Mentre Galdós Ensemble feia sonar la partitura de Menotti i els intèrprets omplien l’espai del Mirador, nombroses persones, també vestides de blanc, omplien aquesta palestra contemporània, juntament amb bicicletes i cintes de córrer, sempre preparades per entronar els mòbils dels usuaris i usuàries.
Pot semblar molt curta mitja hora en el món operístic, però el festival hi va afegir un entreacte de còctels en una nit entramuntanada que va haver de finalitzar de nou a l’interior del mirador, amb el concert de la GIO Symphonia i la veu d’Elena Tarrats a Ticket to Ride: The Beatles i Bowie. Servidor no va tenir cap problema repetint un temps després de la presentació d’aquest atractiu i eclèctic projecte que ja va aterrar (amb repertori més llarg, sense òperes prèvies) al Teatre Jardí de Figueres.
Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.
