Jump to navigation
“La sàtira de terror sobre la societat catalana” és com descrivia TV3 a Llibres a l’atac el 2013 arran de la publicació de T’estimo si he begut. Una sàtira que va començar l’any 1995 a una cançó de Bloodhound Gang (“You’re pretty when I’m drunk”) i que Empar Moliner va sentir just abans del vers punkarra de Zebrahead “guapa, fins i tot sense cervesa”. A continuació, el llibre. I aquest any s’havia d’estrenar al Poliorama, tot i que no cal dir que això s’ha prorrogat. Per sort, la gira no s’ha endarrerit tant i ha aconseguit sincronitzar agendes de Dagoll Dagom, T de Teatre i La Brutal. Al Jardí de Figueres, per molts malabarismes que calguin amb l’enèsima resolució de les autoritats sanitàries, també hi va haver parada.
Amb puntualitat absoluta (i exigida, “a les 23h tothom a casa”), va començar a sonar la cançó que també es diu “T’estimo si he begut”, amb la veu principal de Mercè Martínez, que també cantava a Maremar (Dagoll Dagom, 2018) i novament gràcies a la composició d’Andreu Gallén. Compositor que descriu el text de Moliner com “irònic, mordaç i fresc”.
Poques poses es poden demanar quan has gaudit llegint un grapat de llibres de l’Empar i el trobes en un espectacle musical com aquest, escenografiat en un bingo com a metàfora de la vida.
“Seieu amb desconeguts que també busquen premis, sigueu benvinguts. Repartim la bona sort només aquesta nit, deixeu guiar-vos per l’atzar. Repartim la bona sort, Només un de vosaltres pot guanyar, és un joc d’atzar.”
“Seieu amb desconeguts
que també busquen premis,
sigueu benvinguts.
Repartim la bona sort
només aquesta nit,
deixeu guiar-vos per l’atzar.
Repartim la bona sort,
Només un de vosaltres pot guanyar,
és un joc d’atzar.”
Horroroses influències paternes, bullying, marits masclistes paràsits, ser la reina del clickbait, que la casualitat et porti a córrer maratons… en contextos que ballen (literalment) entre “la tradició de Dagoll Dagom i T de Teatre que segueixen els contes de l’Empar: contes breus portats al teatre” com bé afirma David Selvas, director de l’espectacle. Ballen amb realitats tan recents com les rocambolesques cites de Tinder.
Selvas també afirma que el teatre no en té res, de romàntic. Doncs quina sort poder-ho demostrar en aquest text, que si bé fa una radiografia punyent de la nostra societat, no deixa de fer-nos de mirall. Com una selfie indesitjada. Com el veí que sent les converses “perquè les parets són molt primes” i que també pensa que la vida és un bingo.
Jo no vaig al bingo. Tampoc sé què en pensen els altres espectadors i all-stars de la faràndula, però si tota la música (que ocupa una part prou justificada de l’espectacle) fos també en directe, crec que no se li podria demanar més a aquest espectacle.
O potser sí. Un Cosmopolitan de la talla dels que et fan al Boades (abans i/o després de la funció, per emportar) pels espectadors que ho desitgin, potser ens faria estimar més aquesta nova manera de gaudir dels relats d’una autora que es passa la vida escrivint-se a sobre. I algunes de nosaltres empordaneses ens llegim i ens interpretem a sobre. Tot i que no sempre ens cal beure.
Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.
