Jump to navigation
Fa aproximadament una setmana, Txell Feixas estrenava programa a 3Cat mostrant dones afganeses regalant llibretes i bolígrafs a talibans, com quan a Portugal regalaven clavells també a soldats del règim. La idea provenia d’una dona catalana nascuda a Kabul, la que va servir per canalitzar la ràbia de tantes afganeses que viuen l’esclavatge del retorn al poder dels talibans.
Nadia Ghulam ha tingut i té una vida de pel·lícula: després de sobreviure a una bomba i catorze operacions, veure com la seva família ho havia perdut tot, inclòs el seu germà, va decidir fer-se passar per ell. Ja llavors, amb el primer règim talibà, dones com la Nadia van haver de ser molt valentes i enginyoses per poder tenir una mínima dignitat. Deu anys després, gràcies a l’Associació per als Drets Humans a l’Afganistan, va arribar a Badalona.
A Nadia, la Cate es va omplir de descobridors i descobridores dels 39 anys de vivències que han significat per la protagonista d’aquesta obra de teatre documental. Nadia Ghulam segueix portant de la mà de La Conquesta del Pol Sud una proposta punyent, gràfica i sense filtres. Una pantalla corba n’és alhora l’escenografia principal. Imatges de guerra i d’aparent pau, instantànies del dia a dia d’un home de Kabul segueixen presentant la vida de Ghulam, que ha escrit nombrosos llibres i n’ha guanyat nombrosos premis, proporcionant un bagatge a l’alçada de la seva empenta per la dignitat i els Drets Humans. Menys Obamas i més Ghulams, senyors de can Nobel.
Si bé potser la proposta, tot i tenint en compte que és teatre documental, abusa una mica de les imatges projectades a l’escenografia, el testimoni de la Nadia parla per si sol. Una altra contradicció ben particular ressonava de tant en tant, quan un dels seus dos entrevistadors (i alhora tècnics de l’obra) li llança preguntes i comentaris en castellà, mentre la Nadia s’expressa en català durant tota l’obra. Una mostra més de la capacitat d’adaptació i agraïment a la terra que l’ha acollit, mentre aquí gent com aquell tècnic i entrevistador decideix, pel motiu que sigui, no parlar una llengua que necessitem salvar.
Els aplaudiments van ser més llargs i intensos que de costum, en aquella jornada d’una nova edició de Cap Butaca Buida als teatres de Catalunya. I quina oportunitat per contribuir-hi, amb aquest relat expressat per la seva pròpia protagonista.
Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.
