,
01/03/2020
Crítica cultural
Moments finals de l'obra de Toni Gomila

Figueres, posa't vermella. La paradoxa de 'Rostoll Cremat'

Aquesta última setmana hem tingut l’oportunitat de donar-li una crítica constructiva a la societat en el marc d’un tema molt present a Figueres: el turisme. I no dic turismofòbia, que això n’és una conseqüència quan la gestió és inadequada. Si a Figueres el problema es diu dalinització, a les Illes Balears el problema és anterior, tal i com es va poder saber en el contundent documental Tot inclòs. Danys i conseqüències del turisme a les nostres illes (feu click per veure'l sencer a YouTube), projectat dos dies abans a la Sala Toni Montal de La Cate. Des dels anys 60, concretament, en ple franquisme.

No fa gaire que a Figueres hi podem trobar les marques de la Ruta Dalí, un itinerari que uneix l’estació de tren, la casa natal i el museu Dalí. Una nova mostra que la ciutat sembla necessitar i segueix rendint-se al més popular figuerenc en la seva promoció turística. Mentrestant, el modernisme, la Sala Edison i tants altres elements patrimonials de la ciutat segueixen essent ignorats, esperant convertir-se en estat ruïnós. 

Mentre tot això succeeix, arriba un 'Rostoll Cremat' de Toni Gomila al Teatre Jardí en el marc de la programació de Figueres a Escena, producció del Teatre Principal de Palma i el Festival Grec de Barcelona. Una crítica a la permanent explotació i asfíxia de les mal anomenades ses illes. “Que tenen nom!”, clamen els seus habitants.

Una família conviu amb dècades d’evolució a la seva pròpia casa de la qual se’n senten més forans a mesura que avança el temps. A través de Txèkhov, Ibsen, Shakespeare i Rusiñol i amb la rondalla de Joanet de Sa Gerra ens mostren la seva obsessió per escalar socialment, malgrat “ses putes bicicletes”, “es guiris que aparquen a ses rotondes” i oliveres de les que se’n fan souvenirs. Gomila ha manifestat en entrevistes que no només serveix per a criticar el turisme, sinó les pròpies paradoxes de la societat.

Ara bé, alguns espectadors van arribar al final de l’obra com els propis pollastres de granja descrits en el seu text i sota la direcció d’Oriol Broggi, qui no va saber donar una llargada més adient que li resta contundència malgrat també deixa endevinar des de bon principi la història que ens contarà la família. Es pot compensar aquest relatiu tedi amb els discursos del protagonista masculí, interpretat pel propi Toni Gomila, que hauria fet bé de guardar-se'ls en un monòleg fora de l’obra i deixar el fantàstic equip coral que fan les actrius i actor que l’acompanyen en aquesta aventura que també gaudeix de moments de gran agilitat i que van arrancar riures nerviosos a la platea del Jardí i alguna cara llarga en finalitzar l’obra.

"Hi ha dues menes de persones, les que es dutxen abans d'anar a treballar i les que es dutxen després de treballar”. Així es divideix la societat cada cop més clarament a l’obra de Gomila. S’agraeix i al mateix temps ens ajuda a contribuir a aquesta paradoxa en la qual també viu Figueres: som crítics amb el turisme quan parlem de les Illes Balears, però a ca nostra ens oblidem de la major part del patrimoni, de valor incalculable, mentre vanagloriem una figura que no necessita promoció. Potser seria convenient recordar la titularitat pública del Teatre-Museu Dalí i fer-hi rodar algun rostoll cremat pel davant. No ho podrem demanar a Sant Pere perquè ens ho concedeixi, com en Joanet de Sa Gerra. Sort que Figueres, a diferència del que alguns turistes creuen, no té platja.

 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.

08/07/2019
[...] com aquells músics que comencen amb l'Hallelujah i acaben amb La Bamba.
16/06/2019
Secretly hoping you catch me looking (“esperant dissimuladament que em pesquis mirant-me”) dóna nom al segon disc que Pavvla va presentar dissabte a la Sala Cotton de Peralada per cloure els Concerts
27/05/2019
Foggy-Folk és com categoritzaven les cançons de Joana Serrat a la sala Dan’s Silverleaf de Denton, Texas.
20/05/2019
Imagina que tens dos germans i de cop mor un tiet avi que us fa caure del cel una herència de 35.000€. Que tot pinta molt bonic, tot i tenir una vida de merda i tot just tastes els compromisos gruixuts.
27/04/2019
El Preu d’Arthur Miller omplia el Teatre Jardí. Figueres a Escena no ha de patir quan Rosa Renom, Pere Arquillué, Ramon Madaula i Lluís Marco trepitgen un escenari i Sílvia Munt els dirigeix.
10/03/2019
“Crec que en realitat tots som la mateixa persona; si ho entenguéssim tots, tot seria més fàcil”
05/01/2019
Diguem-ho clar: mai fa basarda tenir un bon amic que en sap un colló de música. D’aquells que et diuen 300 noms dels quals en coneixes un 1% i te’n sona un 9%.