,
13/02/2021
Crítica cultural
Portada del proper disc de Clara Peya

La Suburbia de Clara Peya

Les perifèries tenen nom propi, però no el sabem.”

Així va començar divendres el concert de presentació del disc “Perifèria”, el desè de Clara Peya. Petites intervencions unplugged amb el context del contrast entre el centre i la perifèria. Amb una posada en escena i la veu clarament protagonista d’Enric Verdaguer, contrasta però no deixa de sonar tan bé com els anteriors discos de la Clara. Si l’exquisit “Estómac” anava a l’arrel dels nostres cossos, “Perifèria” ens presenta uns confins en els que ens trobem, ens fan trobar i nosaltres mateixos podem provocar. Uns “no-llocs”, espais de pas, els límits entre un lloc i l'altre, espais buits, buidats. Novament, per sortir de zones de confort.

El disc, que fins el dia 26 d’aquest mes de febrer no podrem sentir, pràcticament era el primer cop que sonava davant de l’entregat grup de seguidors de la compositora i pianista. Els sons (gairebé a la frontera amb els silencis) d’aquest encara “no-disc” també buscaven la subtilesa: notes mig perdudes del baix elèctric, veus allunyades del micròfon, un piano que anava donant voltes a mesura que el concert avançava, llums reflectides a través de miralls. Demostrant al mateix temps  la influència teatral de les Impuxibles.

Però no ens van avisar que érem humans quan ens crèiem àngels”

El concert va servir per sentir el disc (crec) sencer i una versió ad hoc de “Cara a cara”. A més, Paula Grande va cantar “Mujer Frontera”, que també és perifèrica i els beneficis en la descàrrega d’aquesta cançó van a l’associació Jornaleras de Huelva en Lucha, tot i que a la versió d’estudi hi participen Alba Flores i Ana Tijoux. El so realment exquisit hagués arribat a la perfecció si no fos per la sala gran de la Cate, que segueix sense entendre’s com es pot qualificar d’espai adequat per arts escèniques o audiovisuals per tants motius que comencen amb el so i acaben amb els seients. Servidor va apreciar tornar a un concert on et deixes sorprendre per cançons inèdites presidides per un piano que només de veure’l es preveia el centre d’un dels millors directes dels que podem presumir. I sí, “La niña” i “Ni el mar” també es van confirmar com a moments clau de la ja encetada gira perifèrica.

En confirmar que aquest disc serà dels que rodaran molt al tocadiscos de casa, no vaig poder evitar recordar un altre disc amb un so molt diferent però una temàtica possiblement similar: "The Suburbs”, d’Arcade Fire. Tot i ser un disc de record a la infantesa dels germans Butler a un barri perifèric de Houston, sempre m’ha semblat un disc dels que no semblava tenir cap ingredient per convertir-se en un dels discos més ben parits i ben valorats dels últims temps (i agafeu-vos, del 2010). Aquesta mirada cap a fora des del centre o cap al centre des de fora no és tampoc original de la banda canadenca: els Pet Shop Boys es van inventar Suburbia, i Bowie el buda de Suburbia, Penny Lane dels Beatles analitza els entorns de la gent i les perspectives interiors. En definitiva, ja tocava trobar un disc amb aquest concepte tan necessari de proximitat.

Què hi haurà darrere d’aquest mur que allunya fins i tot la nit?”

S’ha qualificat el “nou" so de Clara Peya amb pop d’electrònica minimalista. Fa poc ens vam deixar emportar per una sobrietat instrumental a “Estat de larva”, creat durant el confinament, i la mateixa Clara va reconèixer que a vegades amb aquesta pandèmia sent que s’ha mort una mica l’amor, però tenim un paraigües artístic enorme per aixoplugar-nos en l’estima per la creació i demostració del nivell que la palafrugellenca segueix oferint.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.

03/05/2021
Algunes vam fer una associació directa amb Figueres en veure com, al començament de Cobertura, Clara Segura i Bruno Oro ens presentaven la inauguració d’un antic cinema recuperat com a motiu pel qual el públic també era p
28/02/2021
Genocidi: exterminació d’un poble, d’un grup ètnic, etc. (Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans).
20/02/2021
El 66butaques continua acostumant-nos a bons concerts un cop al mes. En teniu bons exemples en aquest bloc.
13/02/2021
Les perifèries tenen nom propi, però no el sabem.”
04/02/2021
L’escenificació en un drama documental
13/12/2020
Em permeto la típica expressió de final d’article: l’espera va valdre la pena per arribar a la presentació de Kevin de Ferran Palau a la Cate de Figueres.