Jump to navigation
Moltíssimes referències a la comunió popular que porta un fòrum romà, així com els crits dels assistents manifestant la seva procedència (des d’Uruguai fins a Rússia) i els instruments de corda protagonistes d’aquest fi de gira que va començar a Girona i acaba ben a prop després de voltar per 16 països. Se cierra el círculo. Això podria resumir una mica el que va passar divendres passat a Empúries. “Voy a echar mucho de menos a esta banda, después de 10 meses tocando juntos ahora estaremos más de un mes sin vernos!”. Però clar, se’n torna a Madrid amb Leonor Watling. Ja em perdonareu el moment premsagroguenc de torn, però és que quina parella.
Entre membres d’Els Pets, Gossos i Roba Estesa, em vaig sentir molt privilegiat per poder veure (per fi) en directe Jorge Drexler. Va ser una nit també d’homenatges: Homenatge de Judit Neddermann com a admiradora i telonera de l’uruguaià; homenatge de Drexler a la Judit cantant amb ella i deixant-la pels núvols; homenatge a les glaceres de Mérida (Veneçuela), que aquest serà el darrer any de la seva existència, “es nuestra responabilidad despedir a los glaciares que durante tantas generaciones nos han acompañado”.
Foto: Sergi Paramès
La corda també va donar protagonisme a Martín Leito, que tocava la leona, un instrument que feia de baix però que és una sola peça de fusta feta d’un arbre de Veracruz (Mèxic). “Un instrumento que ruge”. I tant, que ruge.
La nit va començar amb Neddermann, de família de músics -a diferència de la família de metges de Drexler-. Si bé el protagonista de la nit no parava de fer referències a aquesta noia, servidor ha de dir que no n’és fan. Tot i la sensualitat de la veu i el constant agraïment, res m’hagués plagut més que combinar Drexler amb una telonera d’un altre dels concerts al Fòrum d’Empúries: Paula Valls. Però res és perfecte, i Neddermann ens va regalar una col·laboració en Salvavidas de hielo i el bonustrack del final de gira amb Quimera. Tanmateix, si fos músic aquella nit no hagués pogut dormir del regal que va ser compartir escenari amb algú que ha guanyat un Òscar per millor cançó i a sobre aquest li ha entregat el propi Prince.
La creació de Salvavidas de hielo es va veure molt clarament amb els nombrosos instruments de corda que s’utilitzaven fins i tot de percussió. El repertori es va obrir amb Movimiento i tancar al cap de dues hores completíssimes amb Quimera, passant per una gran quantitat d’èxits com Bailar en la cueva, La trama y el desenlace, 12 segundos de oscuridad o Frontera. Èxits repartits en una dualitat que es desplaçava com un pèndul, de les cançons més desenfadades i alegres a les més reflectives i nostàlgiques. I un artista que es va menjar l’escenari des del primer segon.
Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.
