Jump to navigation
El Festival Còmic va arribar a la seva 17a edició acostant-se al ple absolut en un gran recull d’activitats amb l’objectiu de fer riure a tothom qui hi ha volgut participar, des de les petites funcions enmig de la Rambla fins als monòlegs “à la underground” del Casino Menestral. Aquest any, amb dues principals novetats: la meitat d’activitats han sigut gratuïtes i l’edició ha estat la més internacional.
L’Obès Musical ha participat en una petita representació de les activitats, capitanejades per un final de festa immillorable. Després d’uns dies amb el tret de sortida de la projecció de “Carbon” als Catcines en col·laboració amb el Cineclub Diòptria, era imperdible la nit d’”Humor de micro” de José Corbacho.
L’admiradíssim membre de La Cubana és habitual de Figueres, i també d’una de les primeres edicions del festival. Resulta d’allò més normal tornar a acollir una de les activitats programades amb ell com a protagonista (i exhaurint entrades des de feia temps) en un monòleg on no hi van faltar els vàters japonesos, les espardenyes d’hotel, les fotos amb seguidors al tanatori, el canvi generacional respecte al seu propi fill, l’ús del satisfyer per fer crèixer el cabell o l’ús de les ungles del peu per apartar-ne d’altres dels que tenen la temperatura glaçada.
L’endemà, a la Cate, va ser el torn de “No soy tu gitana” de Silvia Agüero, una reivindicació sense tòpics, o amb intenció de destruir-los, sobre la gitanitat des d’una perspectiva femenina i amb un esperit de deconstrucció de la seva imatge pública. No va faltar la interacció amb el públic ni una escenografia que servia per nodrir el discurs educatiu per a tots els paios, paies, gitanos i gitanes.
The Big Ukelélé Syndicate va tancar la festa al Teatre Jardí, amb una proposta brillant, per la que qui no es va aixecar del seient, s’ho podria fer mirar. Un ball-concert interactiu teatralitzat capitanejat per ukuleles de tots els tipus i mides i 12 artistes de Grenoble van repassar la música que ens fa ballar des de múltiples angles, passant des de Madonna fins a The Chemical Brothers, passant per Depeche Mode, Blur, la BSO de Flashdance, Billie Eilish o The Buggles.
En definitiva, 17 anys rient no estan malament, oi? Doncs a seguir recolzant un projecte d’èxit, inclusiu i ben figuerenc. 17 anys més seran ben rebuts.
Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.
