,
07/05/2023
Crítica cultural
Foto:
Oriol Abulí

Totes les ànimes de Momi Maiga

El moviment és la clau. Jorge Drexler ho manifesta molt clarament a Movimiento: som una espècie viva, perquè ens movem i ens precedeixen generacions i generacions d’immigrants. Som “de todos lados un poco”. Com Momi Maiga, qui fa més de dues dècades va créixer a Casamance (Senegal), amb la família Cissokho, la qual des dels sis anys el va educar amb tradicions musicals i el va portar a tocar la Kora. Els anys l’han portat a barrejar el jazz ètnic amb el flamenc i els ritmes de Senegal, amb una bonica veu que canta en Mandika i Wolof. Els músics que l’acompanyen, com va passar el passat dissabte al Jardí de Figueres, fan combinar els sons de les cultures de Casamance, Mèxic i Catalunya.

Tancant els ulls, el públic del teatre emblemàtic figuerenc podia viatjar en molts llocs alhora, i no només geogràficament parlant: la percussió del català Aleix Tobias, el cello de Marçal Ayats i el violí del mexicà Carlos Montfort ens van presentar Nio, que en mandika vol dir ànima. Una bellesa per les orelles i una novetat també per la vista, ja que d’una carabassa i 22 cordes en surt una sonoritat autèntica, hereva de més de 70 generacions. Catalunya tot just comença a descobrir la música de Maiga, entre concerts (arreu del país) i projectes (l’experiència immersiva en que va participar al CCCB), però el públic figuerenc no oblidarà aquesta proposta que va acabar de la manera més solidària i integradora possible.

I és que tres escoles figuerenques, l’Amistat, Josep Pous i Pagès i Anicet de Pagès i Puig, van ser partíceps del projecte de ConArte Internacional: més de 120 nens i nenes d'entre 8 i 13 anys van pujar al final del concert per interpretar dues peces del repertori, fent així aixecar tot el teatre i fent-nos sentir en qualsevol país de l’Àfrica Occidental, sense renunciar a l’esperit més proper del flamenc i del jazz amb el que estem acostumats.

Celebrem, doncs, el moviment que ha portat a Momi Maiga i les músiques del món a barrejar-se i trobar-se en aquesta ànima que és Nio i la lluita contra les guerres i a favor de la llibertat i l’educació que les lletres d’aquest preciós recull ens han portat. Que no quedi en una anècdota, aquesta proposta integradora de comunitats que encara no rebem prou obertament, tant a Figueres com altres racons del país. Torno a Drexler: “yo no soy de aquí, pero tú tampoco”. La cultura, en aquest sentit, sí que és un luxe, i per totes les butxaques.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Podria definir-me com un vilafantenc inconformista, seriòfil i cinèfil. O dir que em vaig graduar en Turisme i en el Màster en Turisme Cultural a la Universitat de Girona. I afegir-hi la meva passió per la música i fetitxisme dels discos, cosa que em va introduir al món dels blogs i a col·laborar amb mitjans com Surtdecasa. Amb un sentiment animalista i una obsessió per fer conèixer la meva opinió sense mossegar-me massa la llengua, he mirat de voltar pel món, capturar-hi moments, aprendre idiomes i intentar aportar el meu granet de sorra al món dels relats. M'espanta l'avorriment, però valoro tenir temps per combatre'l. I amb això ja em coneixeríeu una mica.

14/10/2018
Fa mesos que Daniel J. Meyer va escriure en una (!!) nit el text d’una obra que es capitanejaria amb la direcció de Montse Rodríguez i la interpretació d’Albert Salazar.
15/08/2018
Era ple. Noa no ho va aconseguir, en Pau sí. Perquè dimarts era més Pau que Jarabe, a Cadaqués. Tot i que també era molt Jarabe pel repàs de repertori d’aquells 50 Palos.
06/08/2018
Moltíssimes referències a la comunió popular que porta un fòrum romà, així com els crits dels assistents manifestant la seva procedència (des d’Uruguai fins a Rússia) i els instruments de corda protagonistes d’aquest fi de gira
23/07/2018
Dissabte es va ajuntar pràcticament tot el que els sentits d’un humà poden voler satisfer. Per la vista, un entorn inigualable en plena posta de sol i crepuscle a l’entorn de Vilajuïga i les seves vinyes des de Mas Espelt.
10/07/2018
Tot i la ressaca de les havaneres el rom cremat, diumenge no s’havia desmuntat l’escenari de Calella. La de Palafrugell, és clar. Una ocupació de la platja, no ho negarem pas.
09/07/2018
Ho he de reconèixer: quan vaig seure per esperar que comencés el concert, no em va fer gaire gràcia veure un sol piano i una guitarra. Em van trencar expectatives el fet de no veure Rufus Wainwright amb la seva banda.