'El perquè de tot plegat'

Quim Monzó (Barcelona, 1952) escriu a El perquè de tot plegat trenta relats breus que retraten els dubtes, els desigs i les contradiccions de l'ésser humà en la societat contemporània. L'escriptor barceloní, autor d'altres títols cèlebres com La magnitud de la tragèdia (1989), Guadalajara (1996) o Mil cretins (2007) i reconegut articulista de La Vanguardia, és un dels narradors més punyents i contrastats de la literatura catalana actual juntament amb Sergi Pàmies, Carme Riera o Jaumé Cabré. Monzó, a més, va ser l'encarregat de fer el discurs d'inauguració de la Fira del Llibre de Frankfurt l'any 2007, en què la cultura catalana n'era la convidada.

El perquè de tot plegat és un recull d'històries que basculen entre la quotidianitat, el plaer i el ridícul, acompanyades en tot moment d'un subtil equilibri entre ironia i absurditat, de les quals Monzó n'és un brillant executor, per fer evident al lector la fragilitat i la fal·libilitat de l'existència humana, indiscutiblement grotesca. Tots els contes il·lustren petits actes aparentment insignificants: dubtes banals, decisions mesquines i egoistes i situacions prosaiques de tota mena, però el rerefons és un altre: es tracta de representacions precises i (en el fons) complexes de la nostra condició, perquè, al cap i a la fi, els temes que s'hi aborden són intrínsecs de les relacions humanes i, per tant, molt més enrevessats del que poden semblar.

Una bona part dels relats tracten sobre l'aporia amor-sexe, que tan fàcilment ens confon i ens desespera com ens il·lusiona i ens transforma. Monzó és incisiu, directe, i servint-se de passatges d'allò més anodins recrea situacions d'allò més delicades i compromeses; situacions que requereixen decisions i que posen en qüestió els nostres impulsos, els nostres sentiments i la nostra imaginació, amb tot allò de bo i de dolent que comporten o poden comportar. La resta d'històries tenen com a temàtica bàsica l'absurditat de l'exstència, posada en escena, també, amb episodis ben poc transcendents i la mar de divertits, que demostren una vegada i una altra que som veritables contradiccions amb potes. És natural.

Precisament perquè em sembla que és indispensable tenir present això (que no som sinó contradiccions amb potes), puerils i rebuscades, tan dignes com tràgiques (quan s'escau), m'agradaria recomanar aquest llibre a qualsevol individu que així ho consideri (i farà bé), perquè hi trobarà enginy, mordacitat i amenitat, i no tinc cap dubte que es divertirà molt llegint-lo, entre altres coses perquè desconbrirà "el perquè de tot plegat".