'Prisioneros en el paraíso'

Prisioneros en el paraíso és una novel·la escrita pel finaldès Arto Paasilinna, publicada per Anagrama l'any 2012, tot i que l'original dati del 1974. Aquest lapse de temps no és casual perquè, per començar, és probable que Passilinna sigui un desconegut per molta gent, i com que, almenys en català i en castellà fa relativament poc que el podem llegir, és comprensible que no hi hagi hagut, fins fa poc, una mínima col·lecció de llibres d'aquest autor a l'abast, cosa que explica que no sigui un escriptor tan conegut com molts altres, igualment cèlebres però més mediàtics que ell.

Dit això, per tant, val a dir que és una sort, i que duri, que cada vegada puguem disposar de més llibre de Paasilinna, perquè la veritat és que és un escriptor amb un humor afilat i mordaç que dota les seves històries d'un ritme que mai decau, enginyós i distès. Un dels seus temes preferits és la fugida. L'evasió. I l'acostumen a personificar personatges impregnats d'una certa indolència i escepticisme. Els seus destins, per tant, són remots, improbables, inversemblants i utòpics. Una de les grans habilitats de l'escriptor finlandès és narrar les situacions que es desenvolupen en aquests entorns (extraordinaris, impensables) amb una barreja de delicadesa i dirty realism molt particular, ja que les descripcions d'algunes escenes plasmen els detalls més ímfims i subtils del que reprodueixen, però, a la vegada, allò que succeeix pot ser perfectament un succés d'allò més estrambòtic i com a  mínim escabrós.

A Prisioneros en el paraíso Paasilinna situa, en una illa deserta (ignota, paradisíaca) un grup de gent molt diversa que viatja en un avió de l'ONU que es veu obligat a fer un aterratge d'emergència en una zona inconeguda de l'arxipèleg indonesi. A partir d'aquest esdeveniment, els personatges (entre els quals s'hi compten infermeres, llenyataires, metges, pilots, comadrones i un periodista) han de plantejar-se què fan per sobreviure i (superat el tràngol i assimilada la no possibilitat de retornar al món civilitzat), com s'organitzen, com es relacionen, etcètera. És a partir de llavors quan els nàufrags comencen a idear, sense ser-ne del tot conscients, una societat comunista que s'acaba convertint en un sistema de vida molt més eficient del que podrien pensar.

La vida al tròpia resulta tota una novetat: les tempestes (tropicals), la selva, l'aigua cristal·lina de la platja, els fruits exòtics, els improvisats recursos pes alimentar-se, per dormir sota cobert, per ensinistrar bestioles, per beure alcohol, per gaudir d'una sauna, per guardar el menjar en fred, per prendre mètodes anticonceptius... En una vida aïllada, els personatges no renuncien a la diversió, a les coses supèrflues i ocioses de a modernitat candent per entretenir-se una mica. La gran qüestió és la de sempre: és possible que, a pesar dels grans defectes humans, un grup de gent tan singular, i en unes circumstàncies així, pugu acabar trobant alguna cosa semblant a la felicitat? Per saber-ho, és molt convenient que us llegiu el llibre. Segur que riureu, us reveli o no el secret de la felicitat.