'Te deix, amor, la mar com a penyora'

Carme Riera es va donar a conèixer de manera brillant l’any 1975 gràcies a la publicació de la seva primera obra, Te deix, amor, la mar com a penyora, un llibre de contes que va ser tot un èxit de vendes, elogiat per la crítica i pels lectors. En les disset històries que configuren el que ja ha esdevingut un clàssic de la literatura catalana, Riera ens presenta un seguit de personatges que no semblen seguir els dictàmens i els usos de la “normalitat” i les convencions socials. El que segueixen, per damunt de tot, és el seu impuls més pregon, personificant així una llibertat que és indissociable de l’estil de l’autora a l’hora de caracteritzar-los: un estil molt personal, molt genuí i dotat d’una excelsa i atroç subtilesa que retrata conductes que trontollen entre l’obsessió i la passió; entre el somni i una realitat a voltes trastocada, però plena de màgia. De màgia literària.

Tots els contes tenen una temàtica, un concepte, que ho engloba tot: l’amor. Algunes amb relacions més tortuoses, d’altres amb històries més senzilles. Totes elles expressives. I és que l’amor, malgrat els patrons de conducta i altres convencionalismes (i prejudicis) propis de la norma social, mai pot ésser regit sense excepcions. I mai ha d’ésser-ho. Els personatges d’aquestes històries neden a la contra: a la contra del capteniment corrent (àdhuc vulgar), del conformisme i dels sentiments punyents, “reals”. Són personatges anodins, fràgils, que sofreixen per culpa de l’amor, però que gràcies a l’amor són capaços d’experimentar aquest sentiment amb la veritat de qui no se n’amaga, i de fer volar la imaginació amb una llibertat de la qual només s’és digne quan hi ha un lliurament veritable (a l’amor), que encara tota la força i tota la tragèdia de la vida en una línia molt fina que es difumina a través del desig i que arriba al seu paroxisme en l’oxímoron  per antonomàsia d’aquest concepte: els instants eterns. Hi ha una història que reflecteix esplèndidament aquesta circumstància amb la dona enamorada de la mar:

“Hem festejat deu anys. De puntes t’he vist arribar cada tarda, davall la finestra, sense gosar entrar mai a la meva cambra que, per a tu, restava oberta. He sentit dels teus llavis les paraules més belles i m’he mirat en la blavor perfecta dels teus ulls. Avui, a la fi, he comprès: eres tu que esperaves que jo baixés a llançar-me als teus braços per perdre’m per sempre més dins la teva immensitat il·limitada, mar, amor meu”.

El passatge és tan poètic, tan bell i tan sensible com irracional. Però Riera no redimeix; ella descriu, ens obra una finestra per on podem contemplar aquestes actituds: orades, sinceres i terriblement encisadores. L’autora, membre de la Reial Acadèmia Espanyola (RAE) des de l’any 2012, ens condueix per tot d’entorns i mixtures volubles en els quals la sinestèsia hi passeja suaument, ondulant, com la vida mateixa, tal com digué Montaigne.

Te deix, amor, la mar com a penyoraestà escrit amb el geni propi dels grans exponents de la narració, que saben construir les històries amb la perícia i el ganxo necessaris per colpir el lector sensible, per traslladar-lo a l’imaginari dels seus personatges, per commoure’l i per fer-lo reflexionar. Riera escriu amb frescor i delicadesa, i ens convida a degustar una petita joia en què la millor penyora (o la pitjor) és la seva (insubstituïble) brevetat.