Jump to navigation
- Vens vivint uns mesos ben moguts. Al novembre vas estrenar “La Gent Molesta” al Teatre Gaudí de Barcelona, després vas publicar el llibre “Mata el teu alumne” i ara arribes a Figueres amb “Ciutat”. Les teves obres es solen caracteritzar per recrear situacions semiquotidianes i portar-les fins al límit. Tornes a fer-ho amb aquesta nova producció?
Sí, torno a fer-ho. Realment és marca de la casa. Però ja no només ho faig perquè sigui marca de la casa o no... Realment quan penso en una obra que escriuré, o en una obra que m'atrapa i em ve de gust dirigir, sempre sol ser això: situacions que la gent reconeix, on la gent s'hi pot identificar, però que de cop tenen un gir i dius: “Ui, aquesta realitat no és la meva realitat...”.
A “Ciutat” torna a passar. Els personatges són molt reconeixibles: dos treballadors de l'Ajuntament de Figueres i una empresaria d'una empresa americana. La situació és una trobada de negocis, en aquest cas entre l'Ajuntament i Google, i de cop el que comencen a demanar uns i altres fa que paris a plantejar-te què està passant.
Tant en els actors com en la posada en escena, la realitat està apretada, està portada a l'extrem,així que ja només de començar l'obra saps que és real però que no ho és del tot, és una mica extravagant.
- Seguint amb “Ciutat”, es basa més en la crítica social o, com en altres obres teves, es centra més en la psicologia dels personatges?
Jo crec que hi ha bastant crítica social. No és que vulgui ser una obra política, però es diu “Ciutat”. Amb el títol ja ho diu tot, per tant anem a parlar del que és una ciutat, o del que hauria de ser, o del que la gent espera que sigui.
Els tres personatges són tres frikis, com a mí m'agrada, i hi ha hagut algun moment durant l'assaig de dir: “Un moment, un moment, a quin nivell estem?” Estan tots una mica malament del cap, així que realment hi ha tota una part de la psicologia extranya dels personatges, però crec que aquest cop he anat a ficar tot el dit a la llaga en el tema de com veiem les ciutats grans, com veiem les ciutats petites, les relacions que hi ha entre elles... L'absurditat del conflicte de dir “jo sóc de Barcelona” o “jo sóc de poble”, això és el que he volgut posar sobre la taula. És evident que hi ha diferències entre un poble petit i una gran ciutat, també seria absurd negar-ho, però a vegades hi ha massa postureo. Què és millor? Què es pitjor? I això és al que dóna voltes el text.
- Tinc entès que és una obra ideada i creada a mida per Figueres. Va ser un encàrrec de l'Ajuntament?
Més que un encàrrec va ser que feia temps que parlàvem de fer alguna cosa, a veure si des de l'Ajuntament es podia produir alguna cosa. Aleshores, quan ells em van dir “sí, l'any vinent ho podem fer”, vaig pensar que no tenia ganes de fer una obra qualsevol i que aquesta fos produïda per Figueres. “Anem més enllà i fem una obra que tingui sentit que la coprodueixi Figueres”, així va sortir “Ciutat”. I a “Ciutat” es parla de Figueres, però és evident que és una obra que no vol quedar-se aquí, vol fer gira, perquè en el fons està parlant de qualsevol ciutat petita. A Figueres, com a qualsevol altra ciutat, li cal reflexionar sobre on està, què està fent, què no està fent, si està fent prou, si no és suficient... És veritat que amb “Ciutat” em fico amb Figueres, però també la deixo bé. Jugo amb les dues bandes.
- “Deixar de mirar-nos el melic i posar sobre la taula els defectes del lloc on vivim”, una de les frases del text de presentació de “Ciutat”. Quins defectes té Figueres?
En aquesta obra parlem de Figueres, els personatges diuen que són de Figueres, de l'Ajuntement, i tot parteix d'aquí. Però no vaig a concretar que a la Rambla hi ha el forat... Es posa sobre la taula la idea de dir: Fem prou culturalment? Quina relació tenim amb la immigració? Quina relació hi ha amb les grans ciutats? Figueres s'està venent prou bé?
Lo xulo de l'obra és la connexió entre els dos universos. Al principi, l'obra comença amb la premisa que “l'univers modern” són els Estats Units d'Amèrica, l'empresa Google com a representant de les grans ciutats, d'allò modern i nou, i l'altre és Figueres. Aleshores, de bones a primeres, dic que estan a segles de distància, i faig la broma d'això. A mesura que avança l'obra aquests dos mons es van barrejant i surt el pitjor d'un i el pitjor de l'altre, però també surt el millor d'un i el millor de l'altre. Al llarg de l'obra veiem que Figueres té coses molt bones també, les virtuts de ser una ciutat petita.
No hi ha una resposta clara. Ho sacsejo tot i ho llenço sobre l'escenari, i que el públic jutgi per sí mateix.
- Ens tornem a trobar davant d'una comèdia negra?
Sí, totalment. És una comèdia negra que es va enfosquint a mesura que avança. No és una comèdia de grans rialles, de no parar de riure o de situacions de vodevil, sinó que la situació és totalment hilarant. Com pot ser que Google li digui a Figueres que deixarà de sortir al Google Maps? O sigui, què m'estàs dient? Aquesta hilaritat, aquest “no m'ho puc creure”, és el que provoca el riure. Quan als dos personatges de Figueres els hi toquen allò seu, la ciutat, es tornen gairebé terroristes, els hi surt la bèstia que porten dins. Bé, la bèstia els hi surt a tots tres, de maneres diferents... Per això, és comèdia, però es va enfosquint, cada cop es tornen més violents.
- Poc a poc et vas consolidant i ets considerat un dels representants de la nova dramatúrgia catalana.
Això diuen (riu)
- Com defineixes el teatre de Carles Mallol?
Carai, gran pregunta.
Aquesta idea de consolidar-me és curiosa, perquè avui en dia al teatre sempre ets jove promesa... Aquest any faré trenta-quatre anys, que no sóc gran, però porto crec que vuit anys sent jove autor.
Això té a veure amb la pregunta de com defineixo el meu teatre. Sincerament, no ho sé, perquè l'he anat canviant. Al principi era una persona molt fosca, amb històries obscures i personatges amb vides que els hi pesaven... Llavors me'n vaig anar cap al thriller, després cap a la comèdia... Ara segueixo a la comèdia, però m'agrada més tocar una comèdia social, més política... El vaig modificant una mica.
Crec que l'essència és una mica el que hem parlat amb la primera pregunta que m'has fet. Per mi el teatre ha de divertir a l'espectador, però també l'ha de sacsejar presentant-li una realitat que el deixi fora de joc. Sigui perquè és una realitat molt bèstia, una realitat esperpèntica i absurda, o una realitat que veu cada dia i no la accepta. El teatre és això: un lloc que sacseja a l'espectador per alguna banda: emocionalment, formalment, socialment o el que sigui. Sempre que em poso a escriure intento veure quina premisa puc utilitzar en el muntatge que vagi per aquesta línia.
En aquest cas, a “Ciutat”, és això: anem a fer una obra que retracti Figueres des d'un lloc esperpèntic, des de gairebé un teatre de l'absurd, i que l'espectador de Figueres o qualsevol ciutat petita s'hi reconegui, però també digui “Ens estem passant de la ratlla”. Passar-me de la ratlla m'agrada bastant.
- Com veus el futur del teatre català?
Crec que el teatre català, la dramatúrgia, la direcció i els equips de producció estan proliferant d'una manera increible i crec que això és meravellós per la cultura. El que passa és que estem navegant cap a un horitzó sense cap mena de suport econòmic per cap banda, que té una part molt perillosa.
Ens estem acostumant a fer del teatre una “no-feina”. Treballem moltíssim, perquè fem més hores que voltes un ventilador, i cobrem una misèria. No és per fer-te ric o no, és per dignificar la feina. Ja et dic, crec que culturalment i a nivell de continguts és cada vegada més ric, però és perillós perquè fa que no es dignifiqui la nostra feina i que la gent cregui que anar a teatre és anar només a veure un entreteniment. No es valora que hi ha gent treballant moltes hores, reunint-se molt, creant molt i gastant moltes neurones.
- Hi ha gent del món de les arts escèniques que està deixant de fer teatre com a protesta per la criminalització de la cultura amb l'apliació del 21% d'IVA. Que creus que s'hi hauria de fer?
Jo crec que deixar de fer teatre o deixar de fer cultura és una mica absurd perquè és l'única eina que tenim per canviar alguna cosa. Jo l'única manera que veig per canviar les coses és seguint-ho fent, seguint fent teatre... Ens hem de fer escoltar perquè es confiï en el teatre, però no tirar la tovallola. La cultura fa moure el món.
- Bé, en realitat qui fa moure el món ara mateix és la política i l'economia. Parlant de política, què en penses de la situació en general?
Crec que s'està convertint en una mena de sèrie de televisió. Hi ha moltes coses per canviar, però si tu ara poses la tele, continuament hi ha política, hi ha corrupció, partits polítics nous, partits que canvien... Jo, que sóc una persona política però poc activa, miro la tele i ja no sé què és veritat, és com una sèrie que no sé per on agafar-la.
Per tant, l'única eina que tinc és seguir fent teatre, amb reivindicació política o no, simplement defensant la cultura, que és la part que puc aportar a la política. De fet, la cultura també es política.
- Sí, ho és. Perdona, has parlat de televisió i m'he enrecordat del comentari que va fer un conegut crític de teatre. Deia que les teves obres eren tan rebuscades i que intentaves fer coses tant rares que semblava més una escena d'una sèrie o una pel·lícula que una escena teatral. No et crida el món audiovisual?
Durant una època sí que vaig intentar fer obres que partien molt del llenguatge cinematogràfic, per intentar, és el que et deia, amb els anys vas provant coses. Durant una temps em vaig fixar a veure què tenia el cinema que es pogués aprofitar al teatre, així que potser sí que vaig fer coses que se'm van escapar de les mans...
He estat a la tele, a Vent del Pla i a La Riera, però són llocs on no pots explotar aquesta part més cinematogràfica, més de ficció. En canvi al teatre sí, és anar provant, barrejant llenguatges.
La televisió normalment et demana moltes hores, moltes, i a vegades no pots fer teatre per culpa d'això. I a vegades no ho pots fer perquè a la tele cobres i al teatre no. Però mai deixaré el teatre. I si algun guió meu surt per alguna pel·lícula, doncs encantat, d'idees en tinc.
- Última pregunta, imprescindible a les entrevistes d'aquest Surtdecasa. Quin és el teu racó preferit de l'Empordà, ja sigui Alt o Baix?
Malauradament hi vinc poc, però el meu racó preferit és Darnius, que és d'on són els meus avis i la meva famílía. De fet és el lloc que més conec, on hi vaig passar molts estius quan era petit, i és el lloc que tinc mitificat com a lloc de pau. Els meus avis eren masovers d'un mas que es diu Sant Esteve i a vegades he anat allà a inspirar-me . Ara fa temps que no hi vaig.
El Top5 d'en Carles!
