Jump to navigation
• Joan, no em puc imaginar que aquesta entrevista no comenci amb una pregunta òbvia. Com es viu ‘La extraña pareja’ sense Paco Morán?
Encara no hem començat a assajar i no sabem en quines circumstàncies serà, però jo espero que bé, tot i que amb el Paco teníem molt de feeling, molta relació. Però és una gran comèdia, i dos grans personatges... I em sembla que dos bons actors com som l’Antonio Dechent i jo estarà bé.
• Buscant informació per preparar l’entrevista, he trobat al web dels pera.com, que és la vostra casa virtual, que a la teva presentació dius que et sents estimat. En dono fe perquè quan vaig dir-li al meu pare que t’entrevistaria em va dir que et donés records de part seva, que li has fet passar molt bones estones. És aquesta la millor recompensa per un actor, més que els diners?
Home, evidentment, jo sempre dic que el meu gran orgull és que la gent m’apreciï, que m’estimi. Abans m’has preguntat com seria la comèdia sense el Paco Morán: si nosaltres aconseguim que a ‘La extraña pareja’ la gent, apart de que rigui molt, acabi estimant-nos, aquest serà l’èxit. Perquè per un actor com jo, crec que el més important és que hi hagi aquesta relació amb el públic, aquesta estimació. No es tracta tant de fer-ho bé, sinó de fer-ho d’una manera que a la gent li agradi i que l’acabi estimant. Sempre dic que jo, que sóc una persona que no té premis de res, l’estima de la gent és el que tinc de més valor.
• En el moment de crisis actual que tothom reconeix que està vivint el món del teatre, com d’agosarat és tornar a fer ‘La extraña pareja’?
El teatre es troba en crisi; sempre ho ha estat. Però el teatre és un art, i sempre va allà mateix. Estem fent comèdies que ja s’han fet sempre, els clàssics són els clàssics. Ara mateix es fa per exemple ‘Doña Rosita la Soltera’, obres que ja són un referent. Jo crec que ‘La extraña pareja’ és una de les millors comèdies que s’han escrit, sobretot perquè té dos personatges molt universals que tothom s’hi sent implicat. Els que ens vagin a veure segur que diuen: “Tinc un veí que és igual que el Pera”, o que deien: “Tinc un oncle que és igual que el Paco”. Aquestes comèdies sempre val la pena fer-les. I revisar-les. I sobretot si la gent s’ho passa bé i els hi agrada molt. També fem Shakespeare contínuament, i es fan obres seves des de fa 400 o 500 anys! El teatre sempre s’alimenta dels èxits que ha tingut. És un art molt popular, i quan una cosa ho arriba a ser tant com una obra de teatre, com ‘La extraña pareja’ per exemple, té molt i molt de valor.
• Joan, amb la teva experiència en el món del teatre, tu què proposes per sortir d’aquesta crisi?
Fa vint anys, aquí a Barcelona, hi havia quatre o cinc teatres. Ara n’hi han 60. Diaris. Tampoc podem dir que hi hagi una crisi en què la gent no va al teatre. Funcionen. Sempre n’hi ha un parell que no, o una comèdia que no agrada... Però n’hi ha 60 diaris només a Barcelona. Realment estem en una història cultural (del teatre) molt potent. Ara bé, jo per exemple el faria molt més popular, que no es trobés tant allunyat de la problemàtica de la gent. En el teatre, per norma general, sempre es presenten grans històries, però crec que aquest tipus d’obres no són la prioritat ni les necessitats que té la gent en aquest moment. García-Lorca diu: “El teatro es la expresión de un pueblo”. Ara estem fent un gran teatre, que es queda amb allò cultural, amb les capes més altes de la societat cultural. Però a vegades l’expressió del poble són altres necessitats. Al teatre d’aquí Barcelona hi va la gent de l’Eixample. I en canvi no hi va ningú de Cornellà, l’Hospitalet, Santa Coloma de Gramenet... Uns tenen unes prioritats més culturals i els altres les tenen més socials, quotidianes. Acaba sent més elitista. Menys jo eh, que no ho sóc gens.
• La meva sensació, per la gent que m’envolta, sobretot la gent jove, és que el teatre ja no és una prioritat social. Sembla que ja no hi ha aquelles ganes de viure l’espectacle en directe amb internet i la quantitat de pàgines que hi ha que es dediquen a penjar sèries, pel·lícules...
Sí... Però les dades diuen que durant els últims 10 anys l’audiència a teatre ha anat pujant constantment. Jo crec que el que és un error és comparar: “o t’agrada el teatre o t’agrada el cinema, o la televisió”. Són coses molt diferents. El teatre et dóna una emoció, una màgia, una espontaneïtat, una frescor... que no et dóna el cine. Evidentment la gran pantalla et dóna unes altres coses. El teatre fins fa uns 30 anys era un art absolutament popular, només hi anava la gent del poble. Perquè era la manera que tenien ells de fer cultura. La gent no llegia, no tenia ràdio, no tenia televisió... i la manera de fer cultura i de saber què passava era anant al teatre. Aquests anys s’han popularitzat diaris i llibres, televisió, ràdio, editorials... Sí, les coses han canviat. Però hi ha una cosa que és ben certa: si tu vas al teatre un dia, hi quedaràs enganxat. Tampoc ha sigut el meu temps, el meu ha sigut el del cinema, i potser hauria de ser un especialista en això. Però en canvi ho sóc més en el teatre. El teatre et dóna unes coses que no te les dóna el cine. És clar que, les interpretacions d’un i d’altre són completament diferents. Però és clar, tot depèn de l’interès que tinguis. Ara pel jovent hi ha una quantitat d’ofertes impressionants. Tu per exemple aniràs a veure al Bisbal o al Poveda i tens una emoció per veure’ls, però segurament si vas al teatre tindràs un altre tipus d’emoció. Juguem a cavall guanyador: el que va al teatre, s’hi quedarà. L’audiència de teatre ha pujat molt, moltíssim.
• Seria possible un altre rècord guiness tal i com vau fer amb en Paco Morán l’any 99, omplint el Palau Sant Jordi amb gairebé 15000 persones?
No. Allò és una fita d’un moment determinat, per una conjunció de coses. Això no passa mai. Amb aquella funció vam durar 6 anys. Ara ningú vol que una comèdia duri 6 anys. Durarà uns mesos. Tot ha anat variant molt, i les necessitats teatrals ja no són aquelles. ‘La extraña pareja’ amb Paco Morán, i espero que ara amb Antonio Dechent, era un reflex de la societat catalana molt potent: un senyor castellà, un senyor català, que convivien en un menjar de pa amb tomàquet i l’altre menjava gaspatxo; un era net i l’altre brut; era una conjunció de tota la gent del país.
• Vas treballar amb Joan Capri, per molts el millor monologuista de la història de Catalunya. Què en penses d’aquesta temporada de bolets monologuistes, que aixeques una fulla i te’n surten tres?
T’ho diré amb una frase: procuro anar a veure els monologuistes per saber exactament què no he de fer. Perquè jo no sóc un “monologuista”. Jo les històries que explico són coses que em passen a mi. Com que sóc una persona coneguda i fins a un cert punt estimada, fa gràcia perquè són les coses que els hi passa a la gent. Déu me’n guardi de ser monologuista. La definició és aquesta, però sempre m’escapo. No vull que em vinguin a veure com a monologuista, vull que vinguin a veure’m perquè els hi agrado, perquè s’ho passen bé, perquè els hi explico coses que poden ser veritat... Aquesta proximitat és la que és bona.
• Tu vas ser la primera imatge i la primera veu de TV3, has fet programes a Catalunya Ràdio... Com vius i veus l’actual situació dels mitjans públics a Catalunya?
Home... és molt complicada, es troba en un moment delicat. Però confio en què tiri endavant, com ha fet sempre.
• La crisi econòmica està fent que la gent torni a casa dels pares... però tinc la sensació que els Pera no han marxat mai de casa teva. Com ho portes això de treballar amb els fills?
La nostra família no és convencional. La relació que tinc amb ells es molt oberta, no és estrictament familiar. Casa meva sempre està oberta a tothom, i ells entren i surten quan volen. A més, els meus fills es dediquen a coses diferents, encara que el Roger també és actor i el Blai treballa amb nosaltres. El que sí que vam fer tots els Pera va ser unprograma a Catalunya Ràdio: allò va ser molt divertit.
• Pre-estrenes ‘Fer riure és un art’ al Festival Còmic de Figueres el proper 19 d’abril. Què trobarà la gent de l’Empordà que vagi a veure a Joan Pera al Teatre Jardí?
Em trobarà a mi, tal qual, el de sempre.
• Tal i com estan les coses, és quasi un acte heroic fer riure a la gent?
Intento posar-li un toc d’humor a les coses quotidianes. Explico el que em passa. Sóc una persona com la resta, tinc els mateixos problemes. Estic segur que agafo una per una a persones del públic i em passa el mateix que a ells. Tinc problemes amb els fills, de salut, amb l’hipoteca...
• Quins records tens de l’Alt Empordà?
La gent. La gent és molt agraïda. A més, amb la meva dona ens agrada molt perdre’ns pels pobles, i sempre que podem ens escapem a Cadaqués.
