Jump to navigation
• La idea d’escriure aquest llibre neix d’un fet real que després esdevé en el detonant de la història: l’enigmàtica presència d’una maleta carregada amb 20kg d’or en una estació de la perifèria parisenca. Què tenia d’especial aquest succés que no tinguessin d’altres?
No diria que aquest fet fos més extraordinari que qualsevol altre. Cada dia els diaris vénen plens de notícies absolutament increïbles, que no haurien passat mai pel cap del millor escriptor o del millor guionista. Tot i ser un tòpic, em crec del tot que la realitat acostuma a superar la ficció. El que passa és que la realitat se’ns apareix “en brut”, per dir-ho d’alguna manera. Quan un escriptor es basa en un fet real per escriure una narració, una novel·la o el que sigui, ha de mirar d’elaborar aquest material brut per donar-li art, que es converteixi en un artefacte que funcioni literàriament. Això és el que he intentat fer amb Totes les estacions de França. La maleta dels lingots era, al capdavall, un pretext per portar a terme la mena d’exercici que em venia de gust de fer.
• En una ressenya escrita per Xavier Serrahima a Núvol l’autor es refereix a l’oulipisme (transgressió formal des de la raó) per explicar com d’experimental resulta l’estructura de ‘Totes les estacions de França’. Va ser un punt de partida a l’hora de plantejar l’estructura de la història?
En el fons, qualsevol obra literària és oulipista. El que defensa l’Oulipo de Perec i Queneau és l’autoimposició d’unes determinades regles per tal de vertebrar formalment les seves obres. Doncs bé, això és el que fa qualsevol escriptor quan escriu. Si no hi ha regles, no hi ha forma, i si no hi ha forma —des del meu punt de vista— no hi ha literatura ni art de cap mena. La mena de normes que em dono jo a mi mateix a Totes les estacions de França tenen poc a veure amb les regles concretes que s’autoimposen els autors d’Oulipo però és obvi que m’autoimposo límits amb la intenció de muscular una estructura formal tan sòlida com sàpiga.
• El llibre planteja l’existència de diverses realitats paral·leles a partir d’un fet concret. El resultat és que ‘Totes les estacions de França’ es pot concebre indistintament com una novel·la experimental o com un aplec de relats connectats, a tot estirar, per una fina tangent narrativa... És més fàcil dir que és una anti-novel·la i llestos, no?
Bé, que és una antinovel·la no ho dic ben bé jo sinó un personatge de l’obra que jugo a confondre amb mi mateix però que no té perquè ser-ho necessàriament. Jo no sé exactament què vol dir l’escriptor O quan afirma que la seva és una antinovel·la però puc intuir que vol evitar que el que ha escrit sigui considerat un mer llibre de relats. Quan algú escriu un llibre de contes al voltant d’un determinat tema (l’amor, la mort, la vellesa, etc.) s’inventa cada vegada un relat nou que permeti reflexionar sobre el tema en qüestió des d’una òptica diferent. A Totes les estacions de França passa una cosa una mica diferent. Es pot dir que sempre s’està explicant exactament la mateixa història però aquesta història alhora canvia radicalment cada vegada que és explicada. Igualment, els personatges apareixen i desapareixen de manera inconseqüent en cada capítol, la qual cosa fa difícil de considerar-la una novel·la.
• Un músic turmentat, un químic falsificador, una parella d’avis conspiranoics, un meta-escriptor... D’on neixen tots aquests personatges?
No ho sé. Alguns estan més o menys inspirats en personatges reals. Altres són una pura invenció.
• Entremig de l’entramat que planteja ‘Totes les estacions de França’ també hi trobem tot de símbols i personatges recurrents com el de la dona negra de posat letàrgic que “no mira res, no espera ningú, no espera res, no mira ningú”. Són com frontisses que connecten de forma gairebé testimonial una història amb l’altra, suggerint l’existència d’un univers comú entre elles. De nou, en aquest llibre no hi ha cap frontera clarament definida...
Aquest és un dels objectius, és clar. La permeabilitat entre capítols. Que un personatge pugui aparèixer en un capítol i (des)aparèixer en el següent, que vol dir que hi reapareix conservant alguns dels trets amb els quals ha estat caracteritzat anteriorment però perdent-ne d’altres. És i no és el mateix. Tot, en aquesta novel·la (que és i no és una novel·la), és i no és. Perquè tot és joc
• Dèiem que cada capítol (o almenys, a mi m’ho sembla) es pot llegir de manera independent, com si fos un relat breu. Donant per vàlida la pressuposició: et sents més còmode en el relat de metxa curta?
No dono per vàlida la pressuposició. Si algú llegeix Totes les estacions de França en ordre invers o aleatori, per exemple, perdrà informació important. La manera com he encadenat les diverses històries que conformen aquesta història no és gratuïta. Si cada capítol es pogués llegir com si fos un relat breu, aquesta lectura aleatòria seria perfectament raonable. I aquí no és impossible però tampoc no és la més aconsellable.
• Tan l’estil com el to de ‘Totes les estacions de França’ m’evoquen tot sovint l’imaginari i narrativa d’autors com Monzó, Calders o De Pedrolo. Potser m’equivoco... Quines són les teves influències?
Quan algú escriu em sembla que és la persona menys indicada per determinar les seves influències. Et puc dir que els tres autors que cites me’ls estimo molt tots tres i potser sí que m’han influït. Però al costat d’aquests potser s’hi podrien posar noms tan variats com Calvino, Pairolí, Perec, Foster Wallace, Rodoreda, Bertrana, Fonalleras o Mrozec. No ho sé.
• Què va suposar per a tu guanyar el Premi de novel·la curta Just M. Casero?
Per a mi, que ja fa una colla d’anys que visc a Girona, el Premi Casero ha estat sempre un premi de referència. Era aquell premi al qual penses que presentaràs el teu primer escrit seriós, si mai arriba. Amb Totes les estacions de França em va semblar que havia arribat el moment i li vaig presentar. És un premi que valoro molt. La independència del jurat és absoluta, no hi ha cap pressió de cap mena i m’hi vaig poder presentar amb pseudònim amb la tranquil·litat de saber que fins al moment d’obrir la plica ningú sabria que l’obra era meva.
• Llibre o e-book?
Depèn del format. Aquest debat el tenim mal plantejat, em fa l’efecte. En parlem com si el llibre electrònic hagués de substituir el llibre en paper, parlem de “canvi de paradigma” i bestieses d’aquesta mena. Això no funciona així, però. Tu i jo, per exemple, quan anàvem a l’escola estudiàvem amb atles i ens feien comprar diccionaris. En l’era de Google Maps, no té cap sentit comprar atles en paper (si no és per a usos molt específics), de la mateixa manera que no té sentit comprar el diccionari de l’IEC, si el tens en línia. Jo el consulto constantment i no el tinc pas imprès a casa. Aquesta mena de formats s’han digitalitzat ja fa molts anys i sense que ningú parlés de canvi de paradigma. En canvi, formats com la novel·la o la poesia es resisteixen a la digitalització. És molt normal que sigui així, perquè per llegir segons què continua essent necessari un cert recolliment, apartar-se de les múltiples distraccions que ofereixen els ginys electrònics i llegir amb calma. El que tinc molt clar és que si algú pretén que d’aquí a uns anys es pugui llegir Joyce des del mateix suport que ens serveix per consultar les xarxes socials, enviar correus electrònics, escoltar música o veure vídeos, el resultat és molt evident quin serà: es deixarà de llegir.
• Quin consell donaries a algú que vulgui ser escriptor?
No em vaig amb cor de donar-me’n cap a mi mateix. Em guardaré pla bé de donar-ne als altres. El que és innegable és que escriure costa molt. Aconseguir forjar-se un estil, una veu, una forma, una estètica que et resulti convincent a tu mateix és feina de tota una vida. D’escriure, jo fa vint anys que ho faig. I fins ara no m’he atrevit a ensenyar un escrit meu. Quan em van donar el premi en vaig estar molt content però alhora vaig pensar que el llibre seria un desastre absolut, no se’n vendria cap i, si algú se l’arribava a llegir, no li agradaria gens ni mica. Ara resulta que Totes les estacions de França s’està venent molt bé. La primera edició es va esgotar en un mes i de seguida se’n va fer una segona. Jo sóc el primer sorprès...
• Tens cap racó preferit a l’Empordà?
I tant. Portbou és on passo més temps, per raons familiars. La meva dona és d’allà i hi anem sovint. De fet, Totes les estacions de França és escrita gairebé íntegrament a Portbou, de nits, aprofitant les estones en què els nens dormien.
El Top 5 de l'Oriol!
