Jaume Sisa: "Si tothom visqués com si fos un animal a la selva, la vida seria molt millor”

El “cantautor galàctic” arriba amb Quimi Portet i Joan Miquel Oliver al festival Sons del Món, el 4 de juliol a Vilabertran.

Jennifer Olbrich

26/06/2014

Música

La bateria de la seva primera banda: una caixa de fruita, el seu primer concert: en un prostíbul, la seva preocupació principal: assolir la immortalitat de l’esperit, el seu estil de vida: galàctic. El cantautor Jaume Sisa (Barcelona, 1948) s’ha construït al llarg dels anys un univers propi i personal. Un “rotllo galàctic”, com ell diu, que ara ha rebotat també en Quimi Portet i Joan Miquel Oliver, amb qui forma el Col·lectiu Eternity. Els tres artistes han ajuntat els seus repertoris i estils en aquest “matrimoni de tres, d’un univers paral·lel”, per crear Cançó galàctica, intercomarcal i d’ultramar, un espectacle que repassa quatre dècades, i que combina cançons com Sa núvia morta, d’Oliver, La Rambla, de Portet i Boletaires, de Sisa.

"Jo recomano que, qui vulgui viure de la música, que es busqui una feina"

Què vol dir ser un cantautor galàctic?

Vol dir que em regeixo sota els principis de la teoria galàctica. És una manera de fer les coses des de molts punts de vista diferents, una manera d’entendre la vida, d’interpretar la realitat. L’Oliver i en Portet també ho comparteixen una mica, per això toquem junts.

Ells també són galàctics?

Sí, més o menys.

Més o menys?

És que absolutament galàctic només ho puc ser jo! Llavors hi ha altres persones o artistes que s’hi poden acostar. En Joan Oliver es podria definir com un galàctic d’ultramar, mentre que en Quimi Portet és més un surrealista de la plana.

I com es distingeix a algú galàctic?

Tant Portet com Oliver tenen un discurs propi. Han fet coses que només poden fer ells i amb això han triomfat. Saps allò que deia Jesucrist de “per les seves obres els coneixereu”? Aquest és un dels principis galàctics.

La primera vegada que vas cantar en públic també va ser galàctica. Vas cantar en català en un prostíbul de França...

Sí, va ser molt interessant. El públic eren senyores de vida alegre, militars americans beguts i pagesos francesos encara més beguts. Això va ser molt estimulant perquè em va vacunar. Després d’això, de tocar davant d’un públic que no et feia ni cas, ja estava preparat per a actuar on sigui. Abans encara no ho sabia, però ara puc dir: sort que vaig tenir aquest principi!

I després de tots aquests anys què ha canviat?

A vegades sento que encara sóc aquell noi de 15 anys... Però d’altra banda he après que tot és efímer, tot passa molt de pressa i res té la importància que li donem. Hauríem d’actuar com si ens haguéssim de morir demà. Si tothom visqués com si fos un animal a la selva, pendent de cada moment... la vida seria molt millor, molt més interessant i excitant.

Però no és tan fàcil.

Exacte, per això jo aspiro a la immortalitat de l’esperit. Vull transcendir el temps i l’espai. I, si pot ser, en vida!

I amb la música no s’assoleix una mica aquesta immortalitat?

Home, doncs no n’estic segur! He vist grans artistes de la música que han desaparegut sense que ningú els recordi. Jo crec que a mi em passarà el mateix. Jo vull garanties, una cosa seriosa. Però no he trobat a ningú que em pugui garantir quin és el sentit de la vida. No sé, estic per posar un anunci al diari.

Potser el que hi ha sobre aquest tema són més creences que garanties...

Mira, jo estic disposat a vendre la meva ànima al diable, o al Banc de Sabadell, o a un partit polític, o a l’església catòlica, o a qui sigui. Però vull un paper, un contracte amb dades tècniques i científiques que em garanteixi aquesta immortalitat de l’esperit. Jo firmo!

No és la primera vegada que et planteges aquestes qüestions. De fet, varies vegades ja vas estar a punt de deixar la música. Com et vas tornar a aixecar?

Per créixer no hi ha res com un bon fracàs. A l’any 84, per exemple, em vaig retirar a una residència. Allà cada dia veia pasturar les vaques de prop, veia passar el tren de lluny i al fons veia el mar tranquil. Les vaques cada dia canviaven, el tren passava sense aturar-se, i el mar sempre era igual. Aquests tres elements junts em van fer meditar i em van empènyer a l’acció. Em van fer tornar al mateix lloc on havia començat, i des de llavors, des del 2000, ja no he parat.

És necessari que els músics d’avui en dia es distingeixin com ho vas fer tu?

Jo recomano que, qui vulgui viure de la música, que es busqui una feina. La música ha perdut molt de valor actualment, sobretot perquè ningú la vol pagar. Això és perquè avui hi ha una sobreproducció. És un problema de contaminació cultural.

Salvador Dalí deia: “qui vulgui interessar als altres, ha de provocar-los”. Què en penses?

És una manera massa fàcil i barata. Provocar per provocar no té gràcia. Dalí s’ho podia permetre perquè era un gran artista, però al final, el que queda d’un artista és la obra, per molt que provoquis. Si Dalí hagués provocat molt però no tingués obra... probablement ningú el recordaria.

Quina és la millor manera d’interessar doncs?

Fer una obra ben feta i de qualitat, amb fonament. Aleshores els altres ja valoraran si això és bo, si transcendeix. Al final el pas del temps serà l’encarregat de posar l’obra en el lloc que li pertoqui.

De moment, però et prepares per actuar a l’Empordà. Guardes algun record especial d’aquestes terres?

M’agrada la tranquil·litat que s’hi respira. Una vegada li vaig demanar el camí a un home assegut a la porta de casa seva, a peu de carretera, que contemplava els cotxes mentre passaven. Em va dir que el poble que buscava estava a uns 2 quilòmetres, però que ell no hi havia estat mai... Això em va cridar l’atenció, vaig pensar que aquest home portava tota la vida assegut davant la porta de casa seva, veient primer passar els carros, després els cotxes... Potser inclús des de l’època dels romans. Vaig pensar que aquest era un bon destí.