Laia Vehí: “No som un país amb cultura d’anar a concerts”

Amb un ample somriure sempre a punt i una veu deliciosament esparracada, Laia Vehí està cridada a convertir-se una de les veus souleres de referència del país. El frenesí mediàtic viscut fa dos anys després del seu pas per un programa de talents va donar lloc a  un periple de concerts per diferents punts del país, sempre en petit format i en ambients càlids. Ara, la vilafantenca es troba en ple procés de producció del seu primer EP, ‘This World’. 

•  ¡Per fi el primer EP! Tot i que encara no té data de publicació...

No, encara no. Ara estic de reunions, buscant management o una discogràfica amb qui poder plantejar estratègies i treure’l. Però estic molt contenta!

•  Com estàs vivint el procés?

Molt intensament. Agafar el teu treball, ensenyar-lo i rebre opinions de professionals és una experiència brutal, i estic molt contenta de poder-ho viure. Ara vaig fent viatges Madrid-Barcelona, quedant amb discogràfiques que estiguin interessades en llançar l’EP i buscant el management pels ‘bolos’. Però per mi tot això és nou, no tinc idea de res, intento anar a les reunions i fer veure que en sé.

•  Les teves cançons tenen una forta influencia reggae i soul. Imagino que el disc va per aquí... Són el terrenys on més còmode et sents?

Ara mateix sí. Més endavant suposo i espero anar evolucionant. Però ara mateix he trobat en el pop-reggae europeu un lloc on sentir-m'hi totalment tranquil·la, on els meus temes crec que poden suggerir més. Per mi les referències són Asa, Feist, Ayo, Fink...

•  De què parla ‘This World’?

Doncs és un disc molt variat... Streets parla de Barcelona, de la ciutat, la gent, el que vaig sentir quan vaig arribar-hi i els que m’ha transmès durant aquests set anys; Why parla de la incertesa política i social que vivim actualment, on em pregunto per què hem de seguir escoltant a gent que ens governa però que sembla no saber quines són les nostres necessitats bàsiques; This World la vaig composar perquè no entenia la manera de fer política d’aquest país, i vaig decidir escriure-li una carta a la meva mare per esbrinar si ella ho sabia; Since days you’ve gone parla de la pèrdua i This is my fire de deixar algú.

 

•  Un dels trets més característics com a cantant és la peculiaritat de la teva veu, el joc de modulacions, de girs jazzístics... Hi ha cert públic que potser no està acostumat a aquest estil.

Total. I és el que vull. Crec que la música és música, i si t’arriba doncs t’arriba, encara que estiguis cantant en xinès o que algú d’entrada pugui dir: “que estrany, què és això?”. Crec que és vital poder oferir coses noves a la gent.

•  El teu pas pel programa ‘El Número 1’ et va convertir en una cara coneguda. Què en queda de tot allò? Com et va ajudar en la teva carrera?

En trec una cosa positiva, i és que se m’han obert moltes portes que no existien. Arran del programa vaig decidir agafar la guitarra i començar un projecte personal. Per sort tenia molts seguidors i he pogut tocar per tot Espanya; i això no té preu. També té coses dolentes. Fa poc, per exemple, vaig fer una entrevista i el primer que em van dir és que no els havia agradat gens que sortís per la tele. Respecto que hi hagi un sector més alternatiu que no toleri aquests programes de televisió i els talent shows. Ara hi ha gent que no m’accepta perquè considera que he participat en un circ, en una cosa que no és real ni bona i no hauria d’existir.

•  I tu què n’opines?

Jo opino que haver-hi participat no em fa ser més mediocre. Tots sabem que la tele és el mitjà de comunicació més potent que hi ha, tothom hauria de poder-hi entrar i promocionar els propis projectes.

•  Els cantants noteu la crisi?

I tant! Hi ha menys ‘bolos’. A la gent li costa sortir un divendres, entrar en un bar i pagar per veure un concert. No som un país amb cultura d’anar a concerts en comparació amb altres països. Aquí ens costa una mica, i la crisi segur que ha condicionat.

•  Te’n vas a viure a Madrid!

Sí. És una decisió personal. Necessito canviar de ciutat. Porto set anys a Barcelona i em ve molt de gust canviar d’aires. Madrid m’encanta, i a nivell de moguda artística té moltes possibilitats. Hi ha una energia molt xula, la gent té una manera de relacionar-se més oberta, i tenir accés a tots els professionals em motiva a ser cada dia millor.

•  Com se't presenta el 2014? Alguna cosa entre mans?

El primer de tot és treure l’EP. Després m’agradaria promocionar-lo, poder fer més ‘bolos’, seguir amb tot això... Que una cosa porti a l’altra.

•  Sovint et veiem tocant per l’Empordà. Ofici o devoció?

M’encanta venir a tocar a l’Empordà i trobar-me amb la gent d’aquí, els de tota la vida, el que m’han vist i m’estan veient créixer.

•  Quin és el teu racó preferit de l’Empordà?

Per proximitat, els camps d’oliveres de Vilafant sempre han estat un lloc especial on meditar, per estar sola o amb els amics del barri.

 

Les 5 cançons de la Laia!