Jump to navigation
En Santi va viure un amor a primera vista amb els aparells de so i la microfonia de Ràdio Sant Feliu. Gaudia fent el muntatge de falques publicitàries, jugant amb els magnetòfons de bobina oberta i enganxant cintes de casset per a fer introduccions. Però la llavor de tot plegat va ser el seu programa radiofònic Els Inaudits. La proposta acollia actuacions musicals de bandes i el jove Santi va tenir la idea de comprar una gravadora de 4 pistes per tal d’enregistrar-les. Dit i fet: allò va ser la germinació del que esdevindria Ultramarinos Costa Brava i el punt de partida de la seva aclamada carrera com a productor.
I és que, a partir d’aquí i com qui no vol la cosa, ja no hi havia marxa enrere. «Vaig començar a gravar per accident, perquè la gent m’ho demanava», explica. Cada cop rebia més trucades i l’ona sonora s’anava expandint: rebia propostes de bandes rockeres de l’entorn ganxó, d’arreu de l’Empordà, de Sant Celoni, de Girona, de Barcelona... I en Santi anava comprant més i més aparells per a gravar: un 8 pistes de cinta, un 24 pistes d’una polzada, compressors i microfonia. I anava canviant d’emplaçament: de locals d’assaig i garatges als vestuaris de l’antic camp de futbol ganxó, passant pel menjador del restaurant dels seus pares o una fàbrica de suro abandonada... fins arribar a la ubicació actual, on ja fa més d’una quinzena d’anys que hi treballa i és el que avui en dia es coneix com a Ultramarinos Costa Brava.
Fill d’un pare cuiner i d’una mare cambrera, en Santi no va viure un camí de roses: va haver de guanyar-se l’acceptació familiar de voler dedicar-se al rock’n’roll. «Com qualsevol pare o mare, volien que estudiés una carrera i els va costar acceptar que jo em volia dedicar al rock’n’roll: ho veien com un hobby i no entenien que pogués fer tantes inversions», recorda. Sobretot als primers anys, quan encara treballava al restaurant familiar, mare i pare s’escandalitzaven al veure tot el que el jove Santi invertia en microfonia i aparells de so. Però, amb el pas del temps, van veure que allò anava de debò: «Avui en dia la meva mare està encantada de la vida quan porto en Joan Colomo o el Niño de Elche a dinar a casa», explica.
Paral·lelament al creixement de l’estudi, a finals dels 90, també naixien d’altres factors que catapultaven Sant Feliu com a la raonablement considerada meca del hardcore de Catalunya. En Santi formaria part d’una generació rockera i d’un moviment escènic que encara avui demostra que la localitat ganxona és brava més enllà del seu litoral. D’una banda, l’Atzavara: el col·lectiu ganxó que avui regenta el seu propi espai per a fer concerts de propostes independents. Aquesta associació, sumada al Sant Feliu Fest (que els darrers anys s’ha reconvertit en una versió més reduïda del festival) i un gran conglomerat de bandes visceralment rockeres girant a l’entorn de la localitat empordanesa, acabarien de complementar el maridatge.
Però, per acabar-ho d’adobar, en Santi amania el còctel tocant la guitarra i cantant amb la seva banda punk rock de tota la vida: No More Lies. Ells –amb la complicitat de tots els altres ingredients- van ser els qui van aconseguir subratllar Sant Feliu de Guíxols en fosforescent al mapa de l’escena independent europea. No More Lies sempre ha editat amb la discogràfica BCore, un altre actor remarcable en l’arbre genealògic de la família musical d’en Santi García. «Sento que dec molt a BCore: sempre hem publicat amb el seu segell i he tingut el privilegi de gravar bona part del seu catàleg», explica.
I és que més de mig quart de segle després que aquell marrec entrés a fer pràctiques a Ràdio Sant Feliu, Ultramarinos i el mateix García estan d’allò més consagrats en la cuina musical del rock alternatiu. I van ampliant el ventall: «Amb el pas dels anys he tingut la sort de treballar amb projectes d’altres estils i poder seguir creixent, de l’indie pop de La Habitación Roja a l’electrònica ballable Delorean». Propostes musicals que van arribant d’arreu del país i de llocs tan llunyans com Alemanya, Estats Units o Japó.
Totes es forgen amb la seva estampa personal: «M’agrada que les coses sonin fortes, clares i amb actitud», detalla. De fet, per al bon funcionament els estudis també compten amb una delegació especialitzada en la masterització: una ramificació d’Ultramarinos que va a càrrec del seu germà, Víctor García, que regenta el seu propi estudi a Barcelona. «Les meves mescles, si el grup ho aprova, sempre es deriven a l’estudi de masterització del meu germà: és el millor que conec i em sorprèn a cada màster!», confessa.
Partit a partit, cada disc té la seva història i crea el seu propi vincle amb les bandes: «El factor humà és essencial per a fer bons àlbums». I tot va sumant: «Calculo que dec haver fet uns 600 discos», reflexiona. Ultramarinos Costa Brava segueix creixent amb bona salut: «Normalment tenim reserves amb prop d’un any d’antelació», explica en Santi, afegint que té la sort de sentir-se sempre còmode i engrescat amb tots els projectes que arriben a la casa. «I que duri molts anys!», conclou.
*Article publicat originalment a la Revista de Girona
Pàgina de facebook d'Ultramarinos Costa Brava
