Adrià Cortadellas
,
15/07/2019
Música

Xavier Calvet explica el disc 'Crosswinds' cançó per cançó

El ganxó repassa les 11 peces del seu nou disc: un àlbum brillant i d'abast universal on examina minuciosament les contradiccions humanes

Foto: 

Cedida
'Crosswinds' és el títol del segon disc en solitari del compositor, cantant i guitarrista català Xavier Calvet (ex-Bullitt), que va publicar-se el març passat de la mà de BCore i To Be Confirmed. Un crosswind és aquell vent que bufa perpendicular a la trajectòria d'un. L’àlbum representa un gran salt endavant pel ganxó: i parla precisament d'això, de la sensació de remar a contra corrent que tots tenim en determinats moments de la nostra vida. En aquest nou treball, Calvet parteix de la seva pròpia història per fer un disc d'abast universal en què examina minuciosament, a través dels seus 11 temes, les contradiccions de l'ànima humana i els estats d'ànim que provoquen. 'Crosswinds' és un senyor disc, amb una col·lecció de cançons brillants i positives que exploren estils com el folk, l'americana o el pop sense perdre l'essència personal i independent a la qual el cantant ganxó ens té acostumats. Aquest dimecres el presenta al Festival Internacional de Torre Maria de la Bisbal d’Empordà i hem aprofitat per demanar-li que ens l’expliqui cançó per cançó.

1- ‘The Runner’
La idea de la cançó va sorgir després d'escoltar obsessivament els discos de The War On Drugs durant els últims dos anys. M'atreia la idea de buscar una mena de 'mantra' més lineal com a concepte, no tant una roda d'acords, que és com m'acostumen a sortir les cançons. M'imaginava la cançó tal i com va quedar, amb molt protagonisme dels sintetitzadors d'en Guille i de les guitarres d'en Vidal, però també amb una base rítmica sòlida i repetitiva que ajudés a emfatitzar aquesta idea de 'bucle' (els dos Garcia es van entendre aquí a la perfecció, com a bons germans). El missatge de la cançó és una nota mental per seguir corrent tot i els obstacles, una metàfora d'allò que els músics ens hem de repetir una vegada i una altra a nosaltres mateixos per no abaixar els braços i continuar.

2- ‘Lovers for All Time’
Feia temps que volia fer una cançó d'amor des del punt de vista de les coses que costen, les que requereixen esforç i les que impliquen renuncia, comprensió i generositat dins el món de la parella. La idea de l'amor incondicional, més enllà de mantenir algú al teu costat a qualsevol preu. A vegades penso que si tots visquéssim les relacions afectives d'una manera més sana, els trencaments i el mal de cor es podrien viure d'una forma menys dramàtica. És clar que això és molt fàcil de dir i més dificil de sentir quan t'hi trobes. Malgrat tot l'amor no ha d’acabar-se el dia que una relació s'acaba. Musicalment em vaig inspirar en Matt Pond PA i Maritime, dos dels meus grups favorits dels l'altre cantó del bassal. Un bon amic em va comentar que li recordava a Morrissey, perquè veieu com pot canviar la perspectiva segons els ulls (o les orelles, en aquest cas) de qui ho escolta.

3- ‘Hard to Believe It’
En aquest cas parlo de com pot afectar (positivament) l'aparició d'algunes persones a la teva vida. A vegades és necessari que algú des de fora t'empenti a afrontar certs reptes que tu mateix no t'atreveixes a afrontar. Un cop els afrontes i si tens la sort de superar-los hi ha un moment en que et sorprens fent-ho i penses, com és possible que no ho hagi estat capaç de fer-ho abans? D'aquesta sensació d'incredulitat és del que va la cançó. Musicalment és un autèntic exercici d'estil buscant les arrels de l'Americana i un to més cantautoril. Hi ha un parell de passatges a la cançó que són d'aquells que van sortir d'idees a l'estudi i que realment van fer que arribéssim a odiar la cançó mentre la gravàvem. Afortunadament, ara és de les que més gaudim als directes. La màgia de les coses que costen.

4- ‘Losing Touch’
La cançó no es tan una critica com una constatació que els dispositius i la tecnologia ens estan allunyant (als humans en general) de conversar, de tocar-nos, d'interactuar a la vida real més enllà de les nostres pantalles. Durant un temps vaig pensar (de manera il·lusa) que això a mi no em passava, fins que em vaig adonar no només que efectivament a mi també em passava si no que l’enganxament començava a ser mes greu del que em pensava. Així que em vaig escriure aquesta cançó per recordar-m'ho cada cop que obro l'instagram. No tenia clar si podria deixar el mòbil mentre durava la gravació, però sí que volia que la cançó s'acostés a la producció que tenien els discos de Tom Petty gravats per en Jeff Lynn, líder de la ELO i un dels meus productors preferits. De tots els solos d'en Vidal en aquest disc, el meu preferit és en aquest tema.

5- ‘The Sunlight Brigade’
En aquesta cançó explico com m'imagino que deu ser morir. El trànsit, els estadis supra i infra terrenals, els universos paral·lels, els raigs de llum, els forats negres, l'energia que es transforma, els àngels i les persones que ens esperen a l'altra banda... tot un seguit d'idees que en el fons són preguntes sense resposta mentre vivim en aquest pla i que no sabem si tindran o no resposta quan no hi siguem. Vaig veure interestel·lar i em vaig flipar (he de dir). Musicalment volíem que hi hagués molt aire a la cançó, amb poca instrumentació i amb el punt just d'arranjaments, una bateria subtil, baix, una mica de piano i un lap steel d'allò més 'dreamy' que dóna profunditat a la cançó. La conya marinera va ser quan en Santi i en Borja van remenar no sé que amb l'auto-tune i em van reptar a deixar l'efecte a tota la veu de la cançó, i així de curiosa ha quedat.

6- ‘Fading in the Open’
Segurament la cançó mes experimental del disc, començant per l'efecte que li va posar en Santi a la guitarra acústica i el tractament de la veu. La lletra de la cançó explica un moment que a tots ens arriba a la vida, quan tot el que pensàvem que estava controlat es descontrola i necessites que algú agafi el volant per tu abans no et fotis una santa hòstia. A vegades es necessari sentir que t'enfonses per resorgir, una sensació no pot existir sense l'altra, suposo que d'això va molt tot el disc, d'intentar saber purgar per gaudir de les coses bones quan arriben. Hi ha coses boges a la producció, com per exemple és el primer cop que utilitzem una caixa de ritmes per acompanyar la bateria original, que va gravar en Marc Clos. El baix d'en Santi és en realitat un moog, i les textures dels sintes i de les guitarres van quedar increïbles. Tinc molta sort d'estar rodejat de tots aquests mestres.

7- ‘Get a Job'
Una altra cançó que m'he escrit per mi mateix, amb l'excusa de deixar-me missatges per si un dia no recordo que m'ha portat fins aquí. Aquest cop la llavor va ser una frase recorrent quan et dediques a la música i que diu: «- Ah! Ets music? I de què treballes?» Doncs bé, en el meu cas tinc dues feines (a part de la música) que són les que em permeten fer de músic. Com que em fa gràcia a vegades la reacció d'algunes persones vaig pensar que estaria bé fer-ne una lletra que en realitat expliqués que la meva feina és fer cançons i que per seguir-ne fent necessito generar recursos més enllà de la música. Potser és de les meves favorites i hi ha alguna cosa a la cançó que em transporta a un lloc familiar i reconeixible envoltat de la gent que sempre m'ha ajudat a tirar endavant. Entre ells l'Enric, company meu a Bullitt i encarregat de la bateria súper peculiar d'aquest tema.

8- ‘Windy Winter’
Com afrontar la solitud quan la persona que estimes està lluny i no la pots veure tan com voldries? Transformar una sensació trista en positiva és una cosa que sempre m'ha interessat i que només puc fer a través de les cançons. Em flipen els violins (en forma de sintes) que va posar el Guille, com els de les meves balades preferides d'Oasis, tot i que en realitat la cançó volia fer-la anar pels terrenys de Nada Surf o Death Cab for Cutie. Com a curiositat, la cançó només tenia parts A i B, així que en Santi ens va demanar a en Vidal i a mi que ens “curréssim” una C. Aquell dia sortint de l'estudi mentre pujàvem les escales de casa se'ns va acudir i l'endemà la vam gravar. “Magic happens (sometimes)”.

9- ‘Meet Me in the Crowd’
El meu més sincer i humil homenatge als The Jayhawks, un dels meus grups de capçalera i probablement un dels que més em van motivar a fer música després de la meva etapa punk-rockera. En aquest tema parlo de la sensació única de pujar a l'escenari a explicar les teves històries i de la sort que tenim els músics de poder deixar anar les nostres merdes a través de quatre acords. I a sobre hi hagi qui ens escolta i li agrada el que fem. És fantàstic! Com els coros d'en Vidalitu i en Guille (que brillen a tot el disc i en aquest tema especialment). És el tema preferit dels meus pares, i això també em fa especial il·lusió.

10- ‘Lost Highway’
En aquest tema rememoro la nit que vaig conèixer la meva parella. Diuen que hi ha records que amb el temps es van difuminant però, en canvi, recordo nítidament tots els detalls d'aquella nit. Tenia ganes de plasmar-los en una cançó que a més m'ha acompanyat des de fa anys i no havia enregistrat mai abans.

11- ‘Old Days’
La cançó que tanca el disc és possiblement la més sentida (en tots els sentits). Parla dels anys que he passat formant part d'un grup i dels bons moments que vaig tenir la sort de viure amb en Ferran, en Carlus i l'Enric, els meus companys a Bullitt. Suposo que necessitava una mena de manera de fer les paus amb el meu passat, amb la pèrdua d'en Ferran i de com el grup es va acabar de manera sobtada i, amb ell, tot un seguit de coses que passaven al voltant. Cal saber acceptar el final de les coses a la vida, encara que a vegades costi.

Més informació: 

També et pot interessar