Arnau Martínez
,
02/01/2019
Activa't

Martí Albesa: “Vam anar a l’estret per intentar trobar respostes”

El fotògraf ha guanyat el Premi Joves Fotògraf(e)s amb 'La frontera Sud, a l’ombra del Nord'

Foto: 

Martí Albesa
Fotografia presa a la frontera Sud
Més de 50.000 persones han travessat l’estret de Gibraltar aquest 2018 a la recerca d’una oportunitat a Europa. Persones que busquen casa seva a casa nostra. A pocs quilòmetres d’aquí, al sud de la Península, el problema sembla enquistat mentre que el nord mira cap a una altra banda. El fotògraf Martí Albesa (Olot, 1988) a través del seu projecte la Talaia, s’ha desplaçat dues vegades a la frontera Sud perquè històries anònimes, però al mateix temps col·lectives, quedin congelades i siguin el detonador d’una resposta. Albesa és fotògraf des del 2010 i des del 2014 que se centra en fotografia de premsa. No és fins el 2016 que es comença a fixar en la immigració i treballa algun reportatge sobre el tema. Ara, amb el recull 'La frontera Sud, a l’ombra del Nord', acaba de ser guardonat amb el XVII Premi Joves Fotògraf(e)s d’INSPAI. El reportatge fotogràfic està centrat en els ports de Tarifa, Algeciras i Barbate i els centres que acullen immigrants a Los Barrios i San Roque. Les imatges van ser preses a inicis del passat mes d’agost. A Surtdecasa n’hem parlat amb ell.

- Quan t’interesses per la immigració?
El 2017 amb una periodista, la Sara Montesinos, muntem la Talaia, un projecte on ella és redactora i jo fotògraf. Ens vam conèixer a Grècia, al camp militar de Vasilika, i vam començar a treballar en la immigració. Creiem que s’ha de fer un periodisme valent, més crític, més dur. Sovint sentim a parlar de dades, però les dades refreden les cròniques i el discurs. Al final són vides i cal explicar per què migren, què volen... 

I per què decidiu anar a la frontera Sud?
Volíem fer un altre viatge i vam veure que aquest problema també estava passant aquí. De moment ja hi hem anat dues vegades i tenim programada una tercera. Hi ha molta feina a fer en aquest lloc. 

- El conflicte a la frontera Sud existeix des de fa una pila d’anys.
La gent d’allà ens deia que això porta generacions i generacions passant. L’estret és un pas molt estratègic, només són 14 quilòmetres. És un punt comercial, de tràfic de drogues i d’armes, i un punt d’immigració històric. 

- I per què no se’n parla?
Fem la pregunta al revés, com és que no se sap? A qui li interessa que això no se sàpiga? Nosaltres vam anar a l’estret per intentar trobar respostes. Si ens fixem en les dades és un drama, algú hi està guanyant diners i li interessa que no es resolgui res tants anys després. 

- Com va ser l’experiència?
Dura. El que és més dur és que això està passant a un lloc que es troba a sis hores en cotxe. Quan te’n vas a cobrir a un altre país un conflicte com aquest, al tornar es té la percepció que el problema és dels altres i en aquest cas està passant aquí. Aquest any han travessat la frontera més de 50.000 persones.  

- Què esperen aquestes persones a l’arribar a la Península?
Tenen la idea que a Europa la gent només fa que riure pel carrer, que arribaran i trobaran feina, que es fan diners, tothom és feliç i molt trempat. Si es ven aquesta imatge arreu del continent africà després de tants anys és perquè hi ha uns interessos al darrere. Els perfils són molt diversos, refugiats de guerres, migrants econòmics, climàtics... 

- Una vida millor, en definitiva.
Sí. Un noi jove que havia creuat la frontera feia pocs dies ens va dir que el seu objectiu era jugar a futbol perquè era molt bon futbolista. El típic somni d’adolescent. Estava preocupat per si fitxaria pel Madrid o pel Sevilla. Com li expliques a un noi que el que farà és dormir al carrer i no xutarà mai una pilota? Perquè aquí ningú li farà costat, ningú pensarà amb ell ni li donarà l’oportunitat.

- Hi ha manca d’atenció a la frontera Sud?
Total. Hi ha manca d’atenció per molts factors. Andalusia és una comunitat autònoma difícil, els recursos no són els mateixos que aquí i la gent té més problemes econòmics. Per tant, la resposta popular és diferent a si passés aquest conflicte, per exemple, al nord d’Europa. D’altra banda, en molts cossos de seguretat espanyols hi ha un racisme que agreuja aquesta resposta. En canvi, a salvament marítim se’ls hi ha de fer un monument perquè fan una feina impecable. 

- Què es fa quan arriba un immigrant a la frontera Sud?
Se l’atén 72 hores en uns centre incomunicats on se’ls hi fa una primera exploració i identificació i, després, porta i a buscar-se la vida. Als mateixos carrers de Tarifa, Algeciras i inclús Almería, pots veure colles de subsaharians dormint al carrer amb mantes de la Creu Roja que els hi han donat fa dos dies al vaixell. 

- Els últims anys, amb la crisi migratòria, la fotografia ha aconseguit remoure consciències. Creus que encara fa aquesta funció?
Sí, aquest és el motiu cabdal pel qual amb la Talaia vam decidir apostar per aquest projecte, per intentar buscar alguna reacció. Però estem constantment rebent notícies, que les notícies de seguida estan passades i que al final la gent té molt poca memòria. Quan la fotografia del nen mort a la platja, sembla que la gent va prendre més consciència, a Catalunya vam fer un concert i una manifestació, res més. Desgraciadament, els temes passen de moda i la gent mira cap a una altra banda. Tan de bo algun dia els hi puguem dir “refugiats” perquè voldrà dir que han trobat refugi, ara l’estan buscant.

- Hi ha esperança?
Et diria que no, però és injust dir que no hi ha esperança si hi ha gent que en aquest moment s’està jugant la vida amb una barca de joguina creuant el mar. Mentre hi ha vida, hi ha esperança. Aquesta gent s’aferra a la vida d’una manera bàrbara. Hi ha esperança, però de l’esperança i de l’espera, no se’n viu. 

Més informació: 

Facebook Talaia

També et pot interessar