Guillermo Basagoiti: "L'art contemporani el que ha de fer és donar sorpreses"

L'artista treballa a les comarques gironines i és fundador de l'Espai Tònic, centre d'investigació artística a Vulpellac

Anna Zaera

27/05/2019

Arts

L’artista Guillermo Basagoiti Brown ha estat el guanyador de la Beca Antón del Centre de Escultura Museo Antón d’enguany a Astúries. Basagoiti és soci fundador de l'Espai Tònic, centre d'investigació artística a Vulpellac, al Baix Empordà. Va presentar part del projecte 'En Expansió' a la Biennal d'Art Contemporani de Girona i ens explica com estan intentant remoure l'art contemporani a les comarques gironines a través de col·laboracions amb altres artistes com Segi Subirós.

"Moltes de les coses que es mouen per diners, no són autèntiques. Moltes vegades la cosa més autèntica queda per destapar"

- Per què fas cap a l'Empordà i a Girona?
Jo vaig néixer a Madrid, però de petit ens vam traslladar a Astúries, així que em sento bastant identificat amb Astúries. Porto gairebé 20 anys a Catalunya perquè sóc capità de vaixell. Vaig venir aquí perquè volia viure prop del Mediterrani. El meu pare és escultor i jo, de sempre, també he tingut un esperit artístic latent. He anat fent coses puntuals durant molt temps, però arriba un moment que considero que ja he absorbit prou influències i començo a sentir-me capaç de produir.

- Suposo que el fet que el teu pare sigui un escultor famós t'ha influït.
Sí, als anys 70 vaig tenir una influència molt gran de tots els escultors d'aquella generació vinculats al meu pare. Te n'adones que tu has anat absorbint moltes coses però veus que has de crear, deixar-ho anar, amb el teu propi llenguatge. I, en realitat, no m'ha estat gens fàcil trobar alguna cosa pròpia després d'haver vist persones amb tanta potència.

- Acabes de guanyar una beca a Astúries per l'obra 'En expansión'. És un projecte en què portes treballant molt temps.
Jo sempre treballo per projectes. Em faig una pregunta i acabo trobant un material per estirar del fil. En aquest cas, treballo amb els pneumàtics de l'interior de les rodes dels tractors. Volia un material de gran format que em permetés recrear formes. Hi ha una cosa que sempre em mou molt: els límits. Aquests pneumàtics estan fets d'un material que s'expandeix molt però que pot tornar molt fàcilment a la seva forma original. És un material que té memòria. També m'interessa molt el concepte d'interior, de crear des de l'interior, en aquest cas a través de l'aire que els expandeix. Això ho relaciono amb la psicoanàlisi, amb el fet que la realitat exterior sempre es configura a partir del que portem a dins. Aquests pneumàtics m'han servit molt per pensar en això: com les coses surten de dins i finalment exploten. A l'obra 'En expansión' poso pintura de purpurina magenta a l'interior dels pneumàtics per crear aquest efecte més evident d'explosió. Vull reflectir molt bé la dicotomia entre el que està dins i com surt fora.

- Són peces que tu modeles injectant-hi aire?
Jo a les peces els hi dic cossos. Perquè associo el seu comportament a coses que ens poden passar a nosaltres pel cap. De fet, l'exposició també consta d'una peça immersiva, on pots entrar, veure l'obra des de l'interior, i percebre aquesta purpurina magenta de la qual parlàvem.

- Continues treballant amb 'En expansión'?
Sí. 'En expansión' continua en expansió. També estic treballant en un altre projecte que es diu 'Tondos', en aquest cas, treballo en espais que, per mi, tenen un valor arquitectònic. Retallo trossos d'estructura, de paret, de forma circular. Són parets, portes o paviments que tenen alguna càrrega de significant. Faig biòpsies, prenc una mostra d'un espai oblidat, lleig o destrossat, per tornar-li a donar un altre significat, per tornar-ho a convertir en una cosa bella. Un dia quan estava treballant amb una d'aquestes peces, el camioner que m'estava ajudant a transportar-la em va dir "Això és runa". I vaig pensar que ell havia entès com estava intentant transformar una cosa que no té valor, en una altra que sí que en té.

- Per exemple?
Doncs mira, tinc un tros del taller de l'artista Sebi Subirós. Volien destruir el seu taller per construir pisos turístics al centre de Girona, i jo vaig decidir resguardar una part d'aquell ús original.

- I què feu a l'Espai Tònic?
L'Espai Tònic és el meu tercer projecte, creat juntament amb l'Olga Solà i l'Oriol Terrats. Entre els tres gestionem aquest espai que vol ser un centre d'investigació per descobrir tot el que està passant pel que fa a l'art contemporani a les comarques gironines. És un centre que el que fa és observar de la manera com observen els artistes, que és molt diferent a com ho fa un funcionari o un galerista. A l'artista moltes vegades no se'l té en compte en favor dels comissaris.

- I com va néixer Espai Tònic?
Va néixer l'any 2014, perquè jo havia de fer un canvi de taller. Vaig trobar aquest edifici que havia estat una antiga fàbrica de ceràmica, i amb l'Olga i l'Oriol el vam restaurar. En tots aquests anys, hi han passat més de 90 artistes. Tot finançat per nosaltres amb un pressupost molt baix. Però creiem que les propostes que hi han passat són molt interessants. Ara hem obert una línia de treball que es diu 'Amics Espai Tònic', en què la gent hi pot col·laborar, i amb això anem treballant.

- Per a tu, què aporta aquest espai pel que fa a l'art contemporani de les comarques gironines?
No existeixen molts espais que estiguin ben muntats i que tinguin les orelles obertes per saber sortir del circuit. Per aquí han passat artistes molt interessants que estan fora dels circuits.

- Creus que és important que les propostes artístiques estiguin vinculades al context, al lloc on s'acullen?
Nosaltres no estem amb això que en diuen "el territori", a nosaltres també ens agrada que vingui gent de fora que ens pugui aportar coses i i fer intercanvis d'idees.

- Quines obres o projectes heu acollit darrerament?
Coses molt diverses. Tenim un projecte de Playmodes que, al cap i a la fi, és un art molt tecnològic. Hem acollit un col·lectiu que treballen amb deixalla tecnològica que es diuen Luthiers Drapaires. També hem tingut a l'artista Beat Keller que està establert a la Bisbal i que no se'l coneixia gaire per aquí. També la Clara Sullà que treballa amb art tèxtil. També hem impulsat un cicle de documentals sobre Gordon Matta Clark.

- Tornant al tema del territori. No creus que és important reivindicar el context propi per no caure en un art que no està arrelat?
Crec que estem en un moment de defensa. I nosaltres el que volem és obrir, no tancar. Veig com ataquen i com defensen. Crec que tendim molt a fer circuits endogàmics. A valorar només "allò que és nostre". Crec que a Girona necessitem aire fresc, fer un circuit una mica més porós. O que algú que no tingui 'un nom' pugui entrar. I aquí és on nosaltres tenim l'oportunitat de fer-ho perquè econòmicament no ens hi juguem res. L'art contemporani el que ha de fer és donar sorpreses, i això és el que busquem. Moltes de les coses que es mouen per diners, no són autèntiques. Moltes vegades la cosa més autèntica queda per destapar.