Pepa Ràfols: "Aquests personatges em serveixen per qüestionar-me les maneres de pensar que tenim”

La il·lustradora exposa la seva obra sobre la identitat de gènere i l’orientació sexual a Olot

Mar Molero Dolz

11/06/2019

Arts

Pepa Ràfols (Olot, 1991), exposa 'Queererte' al Racó de la Font, a Olot. Un projecte compromès amb la llibertat de l’individu centrat en la identitat de gènere i orientació sexual de les persones. La reivindicació es duu a terme a través del fil conductor d’una sèrie de personatges que expressen amb llibertat la seva manera de viure i d’estimar. Un acte organitzat pel Servei d’Atenció Integral a la Diversitat Afectiva, Sexual i de Gènere de la Garrotxa (SAI) que s’inaugurarà el dissabte 15 de juny a les 11:30h i que es podrà visitar fins el 6 de juliol.

"Em surt posar una mirada positiva a situacions que moltes vegades són molt complicades, suposo que influenciada per la meva formació i feina com a psicòloga clínica"

- Què és Queererte?
Queererte engloba un conjunt d’il·lustracions fetes amb aquarel·la que parla sobre el concepte queer, l’acceptació i l’estima cap a una mateixa. Queer és una paraula anglesa que en català es podria traduir com a ‘estrany’ i que durant molt de temps es va fer servir com a insult a aquelles persones que no s’expressaven amb els rols de gènere que la societat imposa. I de la mateixa manera que ha passat amb altres paraules ofensives, el propi col·lectiu se l’ha fet seva i ha passat a ser un adjectiu que es porta amb orgull, que reivindica la no definició dintre del binarisme. La idea de l’exposició és adonar-se que no hi ha un camí marcat, sinó que hi ha moltes maneres de ser i d’expressar el que és un. De fet, hi tenen molt a veure Dramas de Honor, uns amics meus DJ que van transvestits en ambients de festa i discoteques. Ells em van introduir en el món transvestit i en la sensibilitat de la gent que s’expressa d’una manera més lliure o que trenca més amb els rols socials establerts.

- Què uneix els protagonistes de l’exposició?
Totes les protagonistes són personatges que s’expressen lliurement des de la naturalitat i l’acceptació de la seva manera de ser i d’estimar. Per mi aquests personatges em serveixen com a treball personal per qüestionar-me les maneres de pensar que tenim i que a vegades funcionen amb el pilot automàtic. Està bé parar-te i plantejar-te per què em sento com em sento, penso com penso, vesteixo d’aquesta manera o em comporto d’aquesta altra. Fent aquestes il·lustracions jo faig aquest treball de qüestionar-me els rols de gènere. I en part, gràcies a Dramas de Honor i altra gent que m’envolta m’he adonat que hi ha moltes opcions i que no només hi ha un sol camí marcat.

- Quina és la temàtica de la teva pintura?
En general sempre acabo parlant de dos temes bàsics: l’amor i el respecte cap a la diversitat. Aquesta exposició se centra en la identitat de gènere i en l’orientació sexual, i l’anterior, en dones grasses que reivindicaven el seu cos i la seva bellesa.

- Els teus dibuixos són reivindicatius, però tenen un to simpàtic i fresc. Com entens aquesta forma d’expressar-te?
Em surt posar una mirada positiva a situacions que moltes vegades són molt complicades, suposo que influenciada per la meva formació i feina com a psicòloga clínica. Part de la meva feina consisteix en ajudar que els elements positius i funcionals de les persones ocupin més espai a les seves vides, i una de les claus d’aquest canvi passa per tenir una mirada positiva i crítica a la vegada.

- Les teves il·lustracions solen anar acompanyades d’una frase que juga amb el llenguatge, l’humor o la ironia. D’on surten aquestes frases?
Normalment primer penso què vull pintar. Molts cops, de la idea original al resultat final hi ha molts canvis, per això no és fins que no m’apropo al final, que penso la frase. A mesura que vaig acabant els últims detalls ja vaig donant voltes a la frase que acompanyarà aquella il·lustració. És com si els personatges em parlessin. Però alguna vegada m’ha passat al revés, m’ha vingut una frase al cap i a partir d’aquí n’he fet una il·lustració.

- Com definiries la teva pintura?
És una pintura amb molt de color on els principals motius són les persones i la natura. Tinc dos estils diferents: un que intenta ser més realista i amb més detalls i un altre més semblant al còmic, on busco explicar de manera simple el missatge que vull transmetre.

- Vas participar en un projecte per la discapacitat intel·lectual amb el conte 'El món de la Pepa'. Parla’n una mica.
Treballo a l’Associació Catalana d’Integració i Desenvolupament Humà (ACIDH) per a persones amb Intel·ligència Límit i estic en dues àrees: l’àrea clínica i el SOI, que és un servei d’ocupació i inserció. El SOI és un taller on les persones amb discapacitat aprenen a treballar, i nosaltres ho fem a través de la producció de productes artesans de paper reciclat. Una altra activitat que es fa són tallers per escoles o empreses, i són les persones amb discapacitat les que ensenyen a fer paper reciclat a nens i nenes o adults.

- I com surt el conte?
Aquest any hem fet aquests tallers a tres classes de 1r de primària d’una escola. Ens van demanar que expliquéssim als alumnes què és la discapacitat, i és aquí on va sorgir la idea de fer-ho a través d’un conte, 'El món de la Pepa'. Aquest conte l’he pensat i il·lustrat jo, però amb constant cooperació amb tot l’equip professional, i amb la participació dels usuaris del SOI, que a través de les seves històries i característiques, m’han servit d’inspiració per elaborar el personatge de la Pepa.

- Col·labores amb La Directa fent il·lustracions per alguns articles. Com les fas? Què t’inspira?
Amb La Directa he fet tres col·laboracions. M’envien l’article i intento fer el que puc, perquè jo no estic acostumada a fer aquest tipus d’encàrrecs en què hi ha una idea molt elaborada que s’ha de traduir a dibuix, i que a més a més no he escrit jo. Per exemple, la temàtica de l’últim encàrrec era molt propera al que jo acostumo a fer. Anava sobre la conferència lesbiana que es va fer a Kiev, així que de seguida vaig veure que volia seguir l’estil d’unes il·lustracions que he fet últimament sobre dones.

- A Olot hi ha molta tradició artística. D’on et ve la vena artística i com t’has anat fent el teu camí?
Crec que la vena artística em ve de família. A la meva família l’art té un paper important, tot i que no com a professió, sinó més com a divertiment, una forma d’expressar-se i entendre el món. Tinc familiars poetes, pintors, músics, fotògrafs... Hi ha molta creativitat, en general. Vaig estudiar el Batxillerat d’Arts a l’Escola d’Arts i Disseny d’Olot. Va ser una època molt bonica, em va agradar moltíssim, però després vaig acabar escollint Psicologia a la UB i em vaig apartar bastant de tot el món artístic. Fa un parell d’anys vaig tornar a tenir moltes ganes de pintar, ho trobava a faltar. Llavors, fent el Màster de Teràpia Familiar de l’Hospital de Sant Pau, se’m van unir les meves dues vessants, l’artística i la psicològica.

- Què va passar?
En una teràpia, es va demanar que algú fes un còmic pels pacients per fer una intervenció i em vaig oferir. Va ser molt útil tant per la família com per a mi, perquè a partir d’aquí una companya em va dir que em muntaria una exposició. Això va fer que acabés de posar-m’hi del tot i amb més ganes, perquè tenia un objectiu més enllà de pintar pel simple gust de pintar, que també està molt bé. La resta ha vingut a partir del boca orella de tota la gent que em coneix i li agrada el que faig.

- Tens algun projecte en què estiguis treballant?
La veritat és que ara no tinc més temps per dedicar-hi. Amb l’exposició 'Queererte', La Directa i alguna coseta puntual més com algun encàrrec o col·laboració ja vaig molt de bòlit, perquè ho faig sempre després de les meves 35 hores laborals. Així que de moment no puc embolicar-me en gaire més. Però si m’allibero algunes hores hi ha moltes coses que voldria fer!