Gemma Santaló

Foto: 

Cedida
Gemma Santaló

Gemma Santaló: “De vegades, aquelles decisions que no hem pres són les que vivim més intensament”

L’escriptora desplega un univers que xoca amb la irrealitat al recull de contes ‘Pell, escates i altres camises de força’
Judit Monclús
,
07/05/2019
Llibres
Potser no emergeixen, però les pulsions més pregones habiten en nosaltres. Gemma Santaló (Castellfollit de la Roca, 1971) les desplega i les converteix en metàfores gairebé existencials a ‘Pell, escates i altres camises de força’ (Trípode, 2018), un recull de contes que basculen entre la quotidianitat i una inversemblança que casa amb la coherència.
"Una de les coses que més m’agrada quan llegeixo literatura d’altra gent és quan, de mica en mica, me n’adono que entenc el punt de vista del boig. És una manera de reflectir que de la bogeria al que en diem raó hi ha un tel molt fi"

- A les nostres vides, de vegades, ens trobem amb situacions que ens semblen irreals pel desconcertants que poden ser. Als personatges del teu llibre, però, aquesta irrealitat n’impregna cada història que n’expliques...
Les històries parteixen sempre de situacions molt planeres, del dia a dia. D’aquest pla en marxen a un altre més profund que sovint és on s’hi queden: en realismes màgics i altres móns que marxen d’aquesta realitat quotidiana que, aparentment, és la que transmetem o la que vivim.

- Aquest realisme màgic que comentes, en alguns casos, es pot assimilar al de la Mercè Rodoreda a ‘La mort i la primavera’. Què aporta als teus contes aquesta pàtina que va més enllà de la ficció que narren?
M’ajuda molt a explicar el que vull. Quan començo un relat és perquè tinc ganes de parlar d’alguna cosa en concret, d’una situació o d’un fet. Llavors començo a buscar els personatges per saber a qui li passarà aquella situació i per poder explicar coses que pertanyen al món dels sentiments molt profunds. M’ajuda molt marxar de la versemblança i anar a irrealitats que em serveixen com a metàfora per explicar el que tinc ganes de dir. Em va molt bé el realisme màgic com a metàfora per poder apropar-me molt a aquest concepte que tinc ganes de transmetre.

  • imatge de control 1per1

- Alguns contes són retrats psicològics en què potser a més d’un li faria por reconèixer-se. Com ha estat aquesta feina d’introspecció dels personatges?
Una de les coses que més m’agrada quan llegeixo literatura d’altra gent és quan, de mica en mica, me n’adono que entenc el punt de vista del boig. És una manera de reflectir que de la bogeria al que en diem raó hi ha un tel molt fi. M’agrada explorar aquest tel perquè penso que ningú està tan lluny ni tan a prop del que en diem bogeria. Intento sempre posar-me a la pell d’un personatge concret però buscant les seves raons i les seves justificacions, seguint els seus passos i on el porten. És un camí que m’agrada passejar.

- Tots tenim aquesta frontera interior on s’hi desdibuixa la realitat, el desig i el somni?
Sí, de fet el que faig és intentar posar la llum a dins i a totes les coses més amagades però que jo reconec com nostres en molts casos. Evidentment, quan vaig cap a la banda de la bogeria ja vaig a hiperestimular alguna cosa molt concreta. Però sí que intento posar la llum a dins i concentrar-me en coses que, aparentment, amaguem de fora. Aquesta és la meva voluntat.

- Són camins descartats o assumptes pendents que sempre tornen?
Moltes vegades són vides que no hem viscut, coses que no hem fet, que per no haver-les fet o triat, viuen dins nostre. De vegades, aquelles decisions que hem decidit no prendre són les que vivim més intensament perquè les portem a sobre en format de dubte, de projecte, de possibilitat. I malgrat ser vides que hem descartat, a dintre nostre porten un pes molt important.

- El títol ‘Pell, escates i altres camises de força’ fa referència a la resistència a donar pas a aquests altres camins vitals que ens neguem?
Exacte, és com si la pell nostra fos el límit de totes aquestes coses que tenim tancades a dins. El títol va per aquí, sí.

- El procés d’escriptura d’aquests trenta contes ha estat dirigit directament a aquesta intencionalitat o han anat sorgint en diferents moments fins que n’has vist aquest punt d’unió que t’ha portat a publicar-los?
Van sortir bastant junts, aquests contes. Molt allargats en el temps, això sí, perquè abans no dono un conte per tancat m’hi miro i remiro i no sóc precisament ràpida a l’hora d’escriure. Sí que n’hi ha alguns que en aquest període han estat descartats però sí que em vaig adonar que a partir de cert punt els contes que feia tenien un to diferent, que el filtre era un altre. A partir d’aquell moment va ser quan vaig decidir posar els anteriors en un recull perquè entenia que tots ells sí que tenien un ressò d’un estil i d’una manera d’encarar el relat diferent al que estic escrivint ara. Potser ara me’n surt algun que penso que podria anar amb el recull d’abans i que es quedarà allà arraconat per si me’n surten més d’aquest estil. Però el procés sí que va ser així, d’anar molt endins en aquests sentiments o idees que em venien i amb aquest filtres de permetre’m anar pels realismes màgics o trencar les versemblances.

- Llavors, la pulsió d’escriure aquests contes no té res a veure amb la de qui escriu novel·la o qualsevol altre gènere?
Mai he tingut la curiositat d’escriure novel·la però entenc que ha de ser molt diferent pel que sé de companys meus que fan els dos gèneres. El conte requereix d’un gran impuls abans de començar. És molt breu però en aquesta brevetat hi ha d’haver un impuls de partir del full en blanc, de pensar per on anirà el relat que vols fer... Això és un gran esforç que després es queda en cinc o sis pàgines. Suposo que la novel·la, un cop tens aquest esforç fet, has de fer estructures o seguir altres camins. Considero que el ritme és molt diferent.

  • imatge de control 1per1

- Molts crítics literaris consideren el gènere del conte més difícil de conrear amb èxit. Què n’opines donada la teva experiència?
Aquí no té gaire reconeixement, el conte. En altres llocs, com ara l’Amèrica del Sud, té més consideració. Aquí es considera el conte com una novel·la curta i no és això. Tots els gèneres, per poder-los escriure bé, requereixen un gran esforç. Tampoc en vull posar un per sobre de l’altre perquè si t’hi poses amb ganes, l’esforç és important. Però sí que de vegades que s’ha vist el conte com un gènere menor i no és així perquè requereix d’una sèrie de paràmetres, d’unitat de significat, de concentració, d’economia, etc., que és molt exigent. Potser no es té molt en compte però és així.

- I en el cas del llibre que ens ocupa, és més fàcil donant-los aquesta capa onírica més similar a la dels contes infantils?
El fet de ser un gènere tan breu em permet jugar molt més. Com em comentaves amb el referent ‘La mort i la primavera’, la Rodoreda per a mi és una mestra i conec poca gent que en una novel·la, encara que no sigui massa llarga, mantingui aquest món paral·lel, aquest realisme màgic, tota aquesta profunditat i totes aquestes capes de significació. Això ho veig molt complicat en novel·la i en conte et pots permetre totes aquestes coses de forma més fàcil. Llavors, si a mi el que m’agrada és jugar amb tots aquests estils, m’és molt més fàcil fer-ho dins d’un conte que dins d’una novel·la.

- Tens algun referent en aquest gènere?
En veritat, molts. Fins i tot, marxant del gènere del conte, com a referents puc dir que m’agrada molt el teatre de l’absurd. Amb Samuel Beckett he après la importància del símbol, que et pot donar més informació que les paraules, i a jugar amb aquesta simbologia. En el camp del conte, en el cas d’aquest recull, m’he fixat molt en Rodoreda per una banda, que també tenia molt aquest estil simbòlic, però també en escriptors sud-americans com Borges, Cortázar, Sabato... Allà sí que el conte i el realisme màgic es treballa bastant. També valoro molt Alice Munro i aportacions similars de les quals n’intento aprendre. També tinc en compte coses que porto jo ja de base, com fins i tot la poesia a l’hora de tenir en compte el ritme de les frases.

- I el proper viatge a través dels teus contes, ja té el camí planificat?
La veritat és que em deixo portar bastant. Escric molt per plaer i surt el que surt. Abans et deia que ara em surten coses diferents i no ha estat buscat. Vaig pensar que podia fer un recull amb el que tenia fins aquell moment amb coherència entre els contes i amb una entrada i un tancament que em permetien que fos un recull amb unitat. El meu objectiu és continuar escrivint i continuar gaudint de l’escriptura. Si d’aquí uns anys o d’aquí un temps veig que en puc fer un altre, doncs encantada. La idea no és fer cap tipus concret de recull i o fer els contes que, d’alguna manera, necessito. Deixo anar les dèries que m’acompanyen en cert moment i les gaudeixo escrivint. A partir d’aquí, ja veurem què més en pot sortir.

A

També et pot interessar