Cinta Pérez Llatse

Foto: 

Carlos Gracià

Cinta Pérez Llatse: "Volia mostrar que una dona pot fer tot el que es proposi malgrat viure en temps de postguerra"

L’autora tortosina publica la novel·la ‘Criada a l’illa de Buda’, basada en fets reals
Judit Monclús
,
10/03/2021
Llibres
Els pares de la Josefina, que té vuit anys, envien la seva filla a servir a casa d’una família que viu a l’illa de Buda, al Delta de l’Ebre. Malgrat no tenir una infància com la d’altres nens que hi viuen, la Josefina s’escapa d’una postguerra molt crua en un racó de món idíl·lic, que bullia de vida als anys cinquanta però ara ja desaparegut. Cinta Pérez Llatse (Tortosa, 1985) proposa un viatge en el temps a un indret gairebé desconegut a través de les pàgines de 'Criada a l’illa de Buda' (Circulo Rojo, 2021), una novel·la que ret homenatge a una gent, un espai i un temps que ara només perviu en el record, però que forma part de la història del Delta. Ho fa a través de les experiències de la seva sogra i dels últims colons en un treball de recerca i de memòria que fa renéixer i reivindicar una Buda plena de vida.
La novel·la és un homenatge al nostre territori i, sobretot, al Delta, que és un dels paisatges que més ens representa i que llastimosament s’està perdent
  • imatge de control 1per1

- La protagonista del llibre és la teva sogra. Què et fa capbussar en la seva història personal viscuda a l’illa de Buda i explicar-la a través d’aquesta novel·la?
Ella m’explicava pinzellades de la seva vida a l’illa de Buda des de feia anys i a mi, m’impactava. Jo desconeixia Buda. No en coneixia massa cosa més que de veure-la de lluny quan anàvem en golondrina per la desembocadura, però suposo que allò que no podem conèixer profundament és el que ens produeix més curiositat. Era una part del territori que m’agradava i que no coneixia directament, però amb totes les històries que ella m’explicava sempre pensava que quan tingués temps recopilaria informació, buscaria algú més que em pogués explicar històries de l’illa i en faria un llibre. Ho tenia pendent perquè la història de la meva sogra i la dels altres buderos és molt desconeguda per a la gent d’aquí i per a la de la resta de Catalunya. Per això, pensava que valia la pena recuperar-la encara que fos a través d’una novel·la.

- Escrius: "L’illa és un dels llocs més preciosos que he tingut el gust de xafar mai. El primer cop que la vaig sentir em va trastocar tant que no vaig poder degustar-la del tot. Em va transmetre tantíssim que no ho podia pair". Què té l’illa de Buda perquè desperti aquestes emocions?
La veritat és que jo ja vaig anar a visitar-la amb tants inputs dins meu i tants sentiments que no va ser el mateix que si hagués anat a un lloc desconegut partint de zero. Quan hi vaig anar, ja duia tantes històries dins meu de l’illa i de gent que hi havia viscut, que em va emocionar molt. Sobretot, veure les barraques on havia viscut tota aquella gent sobre qui n’escrivia. Era com posar cara i ulls a tot allò que m’havien explicat. A part, quan estàs allí és com si no existís la civilització. Et dóna la sensació que l’horitzó és infinit i, miris on miris, aquella immensitat et fa sentir petita. A més, als que ens ha tocat ser urbanites aquests paisatges ens fan gaudir molt més. També he de dir que sempre pensava que no podria escriure la novel·la si no veia Buda i hi tenia contacte. Suposo que al final, visitar Buda em va acabar desbordant.

- Aquest "paradís terrenal", com anomenes l’illa al llibre, contrasta amb la vida gens fàcil d’una Josefina que amb només 8 anys s’hi trasllada per servir-hi de criada i que acaba convertint-se en un exemple de superació malgrat passar per moltes vicissituds. És un reflex també de l’època i de la realitat del moment fora de l’illa de Buda, plena de contrastos...
Sí, hi ha molts contrastos: una illa tan bonica i unes històries tan dures. La veritat, però, és que les històries que m’expliquen de l’illa de Buda són totes molt boniques. La gent de setanta i vuitanta anys amb qui vaig parlar em deia que com allà no havien viscut enlloc i que els anys més feliços els havien viscut a Buda. Tenen records d’una infantesa i una joventut en què van viure allunyats de tot perquè els nens, sobretot, malgrat treballar al camp i a l’arròs, tenien molt bones condicions de vida. El contrast amb els pobles del costat era evident. La meva sogra m’explicava que hi havia molta gent que volia anar a viure a Buda, perquè s’hi vivia més dignament que als pobles. Pensa que s’hi va conrear arròs molts anys abans que en moltes zones del Delta de l’Ebre pels canals de reg que van construir-hi. Això feia que poguessin tenir horts i regar-los amb facilitat. Per als altres pobles era tot més difícil. I sobre el que dius d’una història de superació, jo volia que una dona, en aquell temps tan discriminada i menyspreada, fos la protagonista i que al final aconseguís sortir-se’n i fugir d’un episodi que era la seva condemna, la qual ella no volia seguir vivint. D’alguna manera, volia mostrar que una dona pot fer tot el que es proposi malgrat viure en temps de postguerra. La meva sogra és una dona de l’època, malgrat ser molt valenta, viu marcada pels clixés tradicionals i propis de la seva edat. Ella em deia que una novel·la amb una dona de protagonista no sabria si estaria ben vista. Jo li vaig fer entendre que sí, que ho estaria, i que agradaria molt.

- Al pròleg assegures que aquesta novel·la té més realitat que ficció. Ha estat fàcil, doncs, crear-ne el relat?
Vaig estar potser dos mesos i mig recopilant informació, entrevistant gent, visitant Buda unes quantes vegades. Ho feia sobretot perquè alguns aspectes eren desconeguts per a mi i no volia explicar-los d’una manera banal. Volia explicar les coses amb criteri i tenint en compte l’època. La veritat és que un 70% o un 80% del que hi explico és totalment real. Després, per escriure la novel·la, vaig trigar aproximadament un mes i vaig fer-ho sense deixar de treballar. De fet, la vaig acabar una setmana abans que comencés el confinament l’any passat.

- A les pàgines, remarques sempre el gentilici buderes en negreta. Per què el destaques?
M’agrada molt, m’encanta! Sé que no és correcte perquè l’editor no m’ho volia posar [riu]. Quan buscava informació per escriure la novel·la, la gent, veient la meva curiositat, em preguntava si jo era budera. Em va sobtar. La gent que va viure a l’illa tenia aquest sentiment de poble i van arribar a crear aquest gentilici que encara anomenen amb molt orgull. La meva sogra també ho deia i vaig pensar que havia de sortir a la novel·la. A més, és un reflex d’un sentiment de pertinença. És una manera de mantenir-lo viu. Quan moriran les últimes persones que diuen que són buderes, desapareixerà.

- La novel·la és un homenatge a un temps i a una gent, però no s’escapa de la reivindicació del Delta de l’Ebre i de la seva manca de salut actual...
És un homenatge al nostre territori i, sobretot, al Delta, que és un dels paisatges que més ens representa i que llastimosament s’està perdent. Guillermo Borés, l’amo de Buda, em va dir allà mateix, a l’illa, quan estàvem dalt d’un turonet observant els ocells que hi nien, que és un paradís. És el niu de tanta vida que impacta que es perdi d’aquestes maneres. Borés també em va dir que perquè se salvi el Delta, ha de morir Buda. Serà el que primer morirà. Abans que s’acabi tot el Delta, el final començarà per Buda. Se’m va posar el cor en un puny amb la idea d’aquesta desaparició. Vaig pensar que llavors potser algú reaccionaria. De vegades, han de passar aquestes coses. Però la veritat és que desapareixerà Buda i llavors ja no serem a temps de fer res. Les actuacions, ja ho diuen els experts, si no es fan a temps, no tenen cap sentit. Fa molta pena que s’estigui perdent aquest tresor i no s’hi faci res al respecte. Suposo que jo tampoc podia fer una novel·la de Buda o del Delta sense qüestionar el seu estat i denunciar-ne la manca d’actuacions.

- El llibre acaba amb un retorn dels protagonistes a una illa de Buda agonitzant i amb un viatge de tornada després del qual ni tan sols s’atreveixen a acomiadar-se els uns dels altres malgrat tenir un passat en comú...
Aquest viatge no és real, però obre un final fatal. De vegades expliques un final així quan realment voldries que passés el contrari. Jo no vull que el mar es mengi Buda i els buderos hagin d’anar en vaixell recordant que abans l’illa estava allà. Quan vaig començar a escriure la novel·la no en sabia ben bé el final i, a més, mentre l’escrivia va passar el temporal Glòria. Em vaig espantar molt i vaig trucar a Borés per preguntar-li l’estat de l’illa. Em deia que hi havia molta aigua i que no sabia quina afectació tindria. I a tot això vaig pensar que si es moria l’illa, la Josefina s’havia de morir amb ella. Em fa molta pena aquesta part de la història, però crec que alhora serveix de conscienciació.

- I, personalment, quines sensacions t’ha deixat escriure aquesta novel·la? Ha acomplert els teus propòsits?
Vaig intentar descriure molt bé l’illa de Buda i transmetre molt la seva bellesa, la d’aquell temps i la d’ara: el seu estat verge, els animals, la terra ufanosa, el riu a una banda, el mar. A més, quan m’explicaven com era la Buda dels anys quaranta i cinquanta, amb jardins i carrers empedrats, semblava que m’estiguessin parlant d’una terra desconeguda, d’un altre món. Vaig intentar transmetre-ho tot el millor possible. A la meva sogra, li brillaven els ulls quan m’explicava la seva història. Té vuitanta anys i em deia que no havia vist cosa tan bonica mai més i això que ha viscut en molts llocs. Per aquest motiu, volia que la gent s’enamorés de Buda i del Delta. De fet, la gent que llegeix el llibre, em diu que volen anar a Buda i jo penso: "Cinta, ho has aconseguit".

Més informació: 

A

També et pot interessar