Foto: 

Surtdecasa
Pere Parramon i Andrea Bonet

Pere Parramon: "Quan connectem gràcies a l'art, crec que ho fem a partir d'arrels molt profundes"

'El noi saltador i la reina dels guardians rossos' és una novel·la que ens transporta cap a un món fantàstic
Andrea Bonet
,
19/04/2018
Llibres
'El noi saltador i la reina dels guardians rossos' (Sd Edicions, 2018) és la primera novel·la publicada de Pere Parramon (Girona, 1977), però no pas la primera que escriu. El coneixem sobretot per la seva tasca com a crític d'art i comissari d'exposicions, és historiador de l'art i actualment treballa en el món de la docència. Es defineix com un amant de les paraules i un devorador d'imatges. Un cop llegida la novel·la notem una passió desmesurada per obrir finestres: aquelles que ens apropen al món de l'art, la música, la literatura i la creació de nous móns. El protagonista principal de la novel·la és un noi expert en crear noves realitats per transformar el seu entorn, i ho fa a través de l'art, la cultura i de personatges que sorgeixen de llocs insospitats: una tassa de porcellana o la lletra d'una peça musical. Tot i que no és pròpiament un conte, trobem una sèrie de referències al món de les històries dels germans Grimm que ens traslladen a un món oníric. La trobada amb Parramon adopta un aire màgic quan ens n'adonem que el carrer on erem instal·lats durant l'entrevista, el carrer dels Vern, coincideix amb un dels personatges de la seva història, El Rei dels Verns.
"El que no pot ser és que veiem l'art com allò que ha d'ocupar el nostre temps només quan ja hem acabat la feina. Per l'ésser humà l'art és una necessitat; no és quelcom accessori ni tampoc un luxe"

- Pere, podríem dir que la història comença abans d'obrir el llibre. Parla'm d'aquesta tapa i el seu color...
L'editora ho explica d'una manera molt bonica: és blau però té un component vermell per sota que es veu, que s'intueix. No el veiem, però hi ha un eco. A ella li agradava molt perquè és un color estrany que crida prou l'atenció. Ella és dissenyadora, i és clar, hi entén molt, a més busca la singularitat en els llibres. Per mi, era l'oportunitat de fer servir aquest blau cobalt que, com bé saps, és un color important en la novel·la. De fet, no va ser volgut, i quan l'editora me'l va ensenyar em va semblar ideal aprofitar-lo.

- És un disseny de Jean Cocteau...
Efectivament. És un estampat que Jean Cocteau va fer als anys trenta per una roba amb la qual es va fer un vestit. Hi veiem uns rostres amb forma de pergamins o filactèries que es van obrint i recorden al paper rebregat.

  • imatge de control 1per1

- Com les figures de papiroflèxia que fa el protagonista!
Sí, exacte, i les estrelletes que li donen el punt màgic. La part curiosa, i això ho vaig saber a posteriori, és que les cares no són fetes a l'atzar sinó que algunes vindrien a representar un autoretrat de Jean Cocteau i, unes altres, del qui llavors era el seu amant. L'estampat era una mena de declaració d'amor. Té gràcia que als anys trenta s'aprofités un estampat per una declaració d'amor entre dos homes! Aquest aspecte no té a veure amb el llibre, però.

- Els dissenys de roba sí que tenen molt a veure amb la novel·la, ens ajuden a imaginar millor el personatge de la mare...
Els vestits són un element important dins la narració. La mare, que és amant de l'alta costura. Sabem que és gran seguidora de Balenciaga, de Madeleine Vionnet, de Pedro Rodríguez... I aquí hi va haver una altra feliç coincidència, perquè la mateixa Maria Luisa Samaranch, l'editora, també és col·leccionista de costura, molt entesa en l'època que es retrata en la novel·la. Per tant, també va ser molt bonica la seva mirada.

- El món de les connexions és apassionant, molt propi d'un historiador de l'art!
Hi ha connexions que ens ajuden a entendre coses, i en això l'art hi juga un paper molt important. Quan connectem gràcies a l'art, crec que ho fem a partir d'arrels molt profundes. Moltes vegades potser no ho sabem ni explicar o ni tan sols donar-li una explicació racional...

- El títol és molt suggerent. Hi ha una referència clara al conte 'El nan saltador', però no és l'única...
Hi ha moltes referències de contes en la novel·la, sí; algunes explícites, perquè els personatges hi fan referència, i d'altres implícites, perquè d'alguna manera succeeixen coses, o es suggereixen imatges que poden remetre a aquests contes. Això podria fer pensar que parlem d'una història edulcorada, però jo faig referència als contes dels germans Grimm tal com es recopilen a la primera edició els seus contes, del segle XIX. Es tracta d'una edició que recollia molt de la tradició oral i que avui dia ens poden semblar estranyes o inadequades per a la mainada.

- De fet es van sancionar, oi?
Sí, en cada edició se'ls demanava, o se'ls exigia, que en fessin una versió més edulcorada. És molt interessant veure com això coincideix amb una època on, cada vegada més, les famílies i la societat en general volen protegir els més petits de la violència, del sexe, i d'imatges que consideren cada vegada més contraproduents per la seva formació. Jo no sabria dir si això és bo o dolent, però no em satisfà  la idea de com ens ha arribat la imatge d'aquests contes avui dia. Les versions primeres contenen alguna cosa més fosca, més primigènia i per mi més veritable, i sóc del parer que la mainada està prou preparada, no crec que la sobreprotecció sigui un camí adequat. Els moments durs dels contes serveixen, a través dels símbols i el llenguatge metafòric, per preparar-los pel que pot venir després. De fet, pot ser millor que si ho expliquéssim racionalment, perquè els contes van deixant un pòsit. Aquestes idees estaven al meu voltant quan jo elaborava 'El noi saltador' i sí que de seguida se'm va fer evident aquest conte, que és un dels meus preferits.

- En el primer paràgraf tenim la primera referència als germans Grimm, una picada d'ullet clara a aquesta primera edició que comentaves, i tal com deies, posteriorment es van anar endolcint. Hem d'entendre llavors el món de la ficció com una simple distracció, com una manera per desconnectar de la realitat.
L'escapisme és una qüestió central en la novel·la però també en la meva manera d'entendre i de treballar en el món de l'art. Per mi l'art no és escapisme. L'art sempre ens explica alguna cosa de la realitat, fins i tot quan l'obra artística pren les formes més estranyes, extravagants i més aparentment allunyades de la realitat que veiem amb els ulls. És més, com més veiem que s'allunya, més ens explica alguna cosa que forma part de la realitat. Hi ha alguns gèneres, sobretot en literatura, que em sap greu que se'ls menystingui perquè impliquen un grau de fantasia molt important, cosa que passa també amb la ciència-ficció.

  • imatge de control 1per1

- Per exemple?
Per mi, 'Madame Bovary', obra que adoro, m'implica més escapisme que llegir '1984' d'Orwell. Quan llegeixo 'Madame Bovary', em poso en aquesta situació, la de l'Emma, que em fa evadir de la meva realitat, en canvi quan llegeixo '1984' em fa pensar en tantes coses properes, que no desconnecto. Hem de defensar que l'art sempre ens connecta amb la realitat, i amb això no dic que la dimensió lúdica no pugui ser dolenta, com deia, també defenso el joc! El que no pot ser és que veiem l'art com allò que ha d'ocupar el nostre temps només quan ja hem acabat la feina. Per l'ésser humà l'art és una necessitat; no és quelcom accessori ni tampoc un luxe. De fet, a la novel·la, de manera molt tangencial apareixen els camps de concentració, i d'aquests llocs, gent com Primo Levi ens han ensenyat que no s'hi lluita només per la supervivència sinó per alguna cosa molt més terrible: la dignitat humana. Fins i tot allà es fa literatura i art.

- L'alemany és molt present en la novel·la, tot i que no necessitem dominar l'idioma ni és cap impediment per la lectura. Què hi tens amb aquesta llengua?
El que es detecta amb l'alemany, en el fons, és el mateix que potser has detectat també amb el català: enamorament. Estic enamorat de les llengües en general, però sí que és veritat que deixant de banda el català i el castellà, que són les llengües que tinc més properes, l'alemany és una llengua que sempre m'ha fascinat i que he estudiat menys del que hauria volgut. A més, ho vaig fer per l'ambició de poder arribar a escoltar Wagner sense subtítols, o llegir Goethe i altres grans poetes romàntics.

- Que bonic! També es nota l'enamorament pel lèxic. De fet, a la contraportada se't presenta com a logòfil, un amant de les paraules.
Sí, d'aquí que el vocabulari inclogui paraules que no estan massa en ús. També és clar que ens situem als anys trenta en un context amb un nivell cultural molt elevat, i tot el que envolta a aquest noi, no és un lloc on la parla sigui una qualsevol. Aquesta era una qüestió argumental, perquè per la mare és molt important la llengua, però també perquè tot sovint he conegut paraules que fruit de l'enamorament que m'han causat, les he volgut incloure en la narració. Necessitava que apareguessin perquè m'agradaven molt. Una mica com la història de Jean Cocteau amb la cara del seu amant a l'estampat del vestit.

- Els personatges principals tenen com a llengua materna l'alemany però els trobem en una casa a Collserola i parlen català per voluntat pròpia, així i tot, a vegades notem que la mare no el parla tan bé com el seu fill...
Aquesta era una part que em provocava un plaer una mica morbós, perquè m'interessava que es veiés a molts nivells les imperfeccions en el personatge de la mare que veiem sempre des del punt de vista del noi: meravellosa, intel·ligent, bella, culta... Em feia gràcia fer-la parlar en un català maldestre, fer-la equivocar per donar-li una certa humanitat. Assistim a l'aparició d'aspectes contradictoris de la mare i ens adonem que no és tan perfecta. M'interessava molt el tema de les paradoxes. Sempre m'ha fascinat i sorprès que la cultura refinada i sofisticada de l'Alemanya dels anys trenta sigui la mateixa que podrà donar llum a l'horror màxim.

- L'art és protagonista durant tota la novel·la. El noi saltador ens obre moltíssimes finestres...
Sí, hi ha idees que tenen a veure amb la teoria de l'art, amb l'estètica, amb la història de l'art, sempre a través dels personatges. A vegades, hi ha gent a qui l'espanta no conèixer els referents que hi ha a la novel·la per por a no entendre-la, però crec que no és necessari, i si se'n vol saber una mica més, el lector troba unes notes al final... L'acumulació de referents és de fet un recurs: tant la mare com el fill viuen la seva vida a través de l'art. Ell per una imposició de la mare, perquè viu tancat, i ella perquè també necessita aïllar-se de les seves coses. Sovint troben en l'art una coartada. En lloc de dir el que senten o el que pensen, tracten el tema d'una manera el·líptica aprofitant una peça de música o la citació d'un llibre, per exemple quan parlen de William Blake.

- Em va encantar aquest tros i descobrir el poema 'The tyger', de William Blake. "Tyger tyger, burning bright...". En la novel·la veiem també la història del creixement: la transició d'un nen que comença a ser un noi. Aquest poema és una revelació per ell, que deixa el món de la innocència per començar-se a endinsar cap al de l'experiència...
D'entrada, Blake és un artista que m'apassiona per la seva visió interdisciplinària: poeta, pintor, místic... D'un costat, va rebre el rebuig - per part d'uns mestres que li havien dit que mai podria ser artista - i de l'altre, el reconeixement. Complex i paradoxal. 'The tyger' és meravellós perquè ens parla d'una pregunta que ens hem de formular algun dia o altre: "Quin és l'origen del mal?" En el poema, Blake es pregunta d'on ve la bellesa del tigre però, a més, d'on ve la seva dimensió com a fera i com a monstre? Fins i tot s'arriba a preguntar si el mateix que ha creat l'anyell, tan innocent, pot ser el mateix que ha creat el monstre. Aquí hi ha una pregunta pertinent pel nostre protagonista, perquè es troba en un moment d'adolescència, on prenen forma aspectes importants de la personalitat, però també és una pregunta important per a la mare i el context en el qual es troben. En el moment que arriba el poema, ja entenem moltes més coses de la mare, i això fa que la pregunta encara sigui més dura. Hi ha paraules que volgudament no apareixen en la novel·la, com nazisme.

- Els colors, com ja hem vist des de la portada mateixa, tenen un relleu important. El blanc, el negre i el vermell serveixen, en un moment determinat, perquè el protagonista faci una obra abstracta per explicar la Blancaneus al seu amic Hans, però la mare i l'art abstracte no s'entenen...
Sí, ella li esmicola, i el noi recull els trossos i ho tira per la finestra, desafiant un altre protagonista, el Rei dels Verns. La mare, quan esparraca l'obra abstracta ens ensenya un moment molt revelador, perquè el nazisme té una relació molt difícil amb l'art modern de la seva època: els expressionistes abstractes mateixos són titllats de degenerats.

- La mare es preocupa molt en adoctrinar el seu fill en les diferents disciplines artístiques i transmetre una moral i ètica a través del que considera que és la bellesa: a vegades mitjançant la pintura, la literatura, i molt sovint també en el camp musical. Hi veiem gustos propis teus?
Aquesta novel·la abasta uns quants anys, i és clar, quan hi estàs immers, sempre portes les antenes posades i llavors estableixes connexions i ho fas aparèixer. La majoria de peces musicals que hi ha són sentides tant a nivell d'orella com també d'emocions, i formen part d'una experiència personal.

- És la primera vegada que publiques ficció però no que n'escrius, no?
No, escric des que tinc memòria. Ho he fet sempre des que era un nen, tot i que em va costar molt treure la valentia per ensenyar alguna cosa, i és curiós perquè per mi, escriure per altri no ha estat mai un problema, però en la ficció hi ha un punt d'implicació emocional que et fa sentir més despullat i exposat. Quan les meves germanes van llegir la novel·la em van dir que em veien a mi de petit.

A

També et pot interessar