Andrea Bonet
,
09/04/2018
Música

Enric Teruel: "S'han deixat de banda moltes coses que també donen identitat"

Parlem amb el fundador de Howlin' Dogs sobre l'art de recuperar música tradicional enterrada a les presons, ferrocarrils i camps de treball

Foto: 

Gemma Martz
Imatge del conjunt Howlin'Dogs
Són les 11 del matí i a la Vall de Sant Daniel els ocells canten fort inaugurant la setmana. M'assec a prop del convent de monges i espero l'Enric Teruel, fundador de la banda Howlin' Dogs, que arriba pocs minuts després i aparca davant del conegut restaurant El Cul del Món. Hi havia trucat el dia abans per esmorzar-hi, però els dilluns tenen tancat. És per això que me l'emporto a la Plaça de les Sardanes, al mig del bosc, on ens acomodem en un banc i engeguem una conversa sobre el projecte musical que va començar el 2015 amb el primer EP; va continuar l'any següent amb el primer disc, 'Howlin' Dogs'; i l'octubre del 2017 van publicar 'Howlin' Dogs Vol. 2'. Els tres treballs segueixen una mateixa línia, partint d'un repertori d'arxiu de música folklòrica americana, un recull que troba l'origen, sobretot, en els camps de treball i les presons de principis del segle XX als Estats Units. El grup el formen músics reconeguts gironins: Smoking Bambino a la veu, Lluís Figueras a la guitarra, Lap Steel i Dulcimer, Cheka a la bateria, Popi al baix i el mateix Enric Teruel a les guitarres acústica i elèctrica, banjo, Hammond i segones veus. Howlin' Dogs no és només un treball per escoltar, cal endinsar-hi per descobrir històries enterrades amb pales de plata i cadenes d'or. Us convidem a descobrir-los el proper 15 d'abril a la Jazz Cava de Vic a les 19h, i si el dia de Sant Jordi us moveu per Barcelona, deixeu-vos caure per l'antiga fàbrica d'Estrella Damm a les 18:30h.
"El que expliquen les 'work songs' tampoc és tan diferent del que passa ara: treballadors pobres, i la gran majoria privats de llibertat... mira al teu voltant!"

- Com presentes Howlin' Dogs?
Que complicat! No sé ni com presentar-me a mi mateix! Howlin' Dogs és un grup que treballa les anomenades work songs i que en directe és molt visceral, animal, però que a la vegada també té una cara més fosca i introspectiva. No fem el típic blues, com el de B.B.King... De fet, quan vaig començar a arranjar aquestes cançons, no escoltava massa blues; jo sóc molt de The Cure, Depeche Mode... Vaig mirar el blues d'una altra manera, mesclat amb el que escolto. També m'agrada molt un estil de música que es diu americana

- Què és una work song?
És una cançó de treball. Quan els grups d'esclaus o de presos treballaven en un camp, o al ferrocarril, cantaven cançons constantment, i es marcaven els ritmes amb les eines, tots a una i cantant a sobre. A vegades aquestes cançons eren tradicionals o algunes les havien inventat ells mateixos, mentre treballaven. La repetició podia durar molt, podien estar-se dues hores seguides cantant la mateixa cançó.

- Qui era Alan Lomax? Què va fer?
L'objectiu que tenia era fer un arxiu de música folklòrica. Tant ell com el seu pare eren etnomusicòlegs, i l'arxiu servia perquè les cançons perduressin. Treballant als Estats Units va dedicar-se sobretot a les work songs americanes però també va anar a centres penitenciaris. Alan es va moure molt, va anar per l'Índia, l'Àfrica, també Espanya!

- Com ho feia per arxivar la música?
Anava directament a les presons amb l'equip de gravació i ho registrava. Feia també entrevistes a la gent i escrivia unes memòries de treball on explicava una mica qui era la persona que ho estava cantant, el context, història, i de com havia après la cançó. Els treballs estaven classificats i ho recollia en un llibre, en un petit dossier que és el que després entregava a la Universitat per la qual treballava. Altres etnomusicòlegs tenien objectius diferents, ell se centrava en el folklore.

- Es nota que les lletres són de registre oral...
Clar, ells no controlaven l'anglès acadèmic, no el parlaven correctament, parlaven el seu slang. Amics meus anglesos i americans diuen que té sentit però que mai ho dirien d'aquesta manera.

- Les trobàveu totes escrites?
Això ha sigut una odissea, quan vaig trobar els dossiers de l'últim disc, sí que tenia la majoria de lletres i inclús amb les anotacions de Lomax amb ple d'interrogants perquè ni ell sabia què collons deien de l'accent tan estrany que feien servir. Algunes les hem traduït nosaltres mateixos, i a base d'escoltar... Una amiga americana m'ha ajudat bastant, no era fàcil!

- Teniu llibertat absoluta per retocar-les?
Sí, és clar. El que fem és pràcticament composició, perquè partim d'una idea molt concreta i petita, i, a partir del poc que tenim, creem la resta. En aquest últim disc només teníem les lletres, les melodies són ben nostres. I la lletra, en Bambino moltes vegades l'adapta una mica, hi juga, hi afegeix o treu coses.

- Esteu continuant el que va fer Alan Lomax: conserveu i feu que no morin cançons, que no quedin enterrades en un arxiu...
La idea és la mateixa, sí. Que tinguin recorregut. Segur que hi ha més gent que les canta, sobretot als Estats Units, perquè és part de la seva tradició i patrimoni. A mi em van cridar l'atenció, a més el que expliquen tampoc és tan diferent del que passa ara: treballadors pobres, i la gran majoria privats de llibertat... Mira al teu voltant!

- Ja no n'hi diem esclaus ara...
No, ara n'hi diem treballador a temps parcial, contrato por obra y servicio... Li diem moltes gilipollades, però en realitat, aquí estem. Hi ha molts treballadors que curren i estan al llindar de la pobresa, és un mode d'esclavisme modern. I de la falta de llibertat, no m'atreveixo a dir res.

- Johnny Cash anava a les presons a tocar, vosaltres en canvi, seguint els passos d'Alan Lomax, traieu les cançons dels centres penitenciaris...
Sí, Johnny Cash va fer aquell concert tan guapo a San Quentin, i sí, hi ha aquesta relació amb el blues i aquest estil de música, i les presons. Crec que tant el que feia Cash com el que feia Lomax, girava al voltant de la mateixa idea. Lomax anava a fer cantar els presos i Cash cantava per ells, però també cantava work songs. Crec que a l'àlbum American Recordings, on fa versions, n'hi ha alguna que també és d'aquestes tradicionals.

- Sembla que als Estats Units tot això té un no-sé-què més atractiu, té un color més especial...
Sí, como en Sevilla! És una penya que valora la seva cultura i la sap vendre. Mira les pel·lícules... Nosaltres ni la valorem ni la sabem vendre. Aquí també hi ha cançoners de feina. Per exemple les aradas, que eren unes cançons que es cantaven a Castilla fa uns quants segles, i és bastant interessant, perquè quan portaven les arades ho feien amb dos bous i els jous, el que fa que els dos animals estiguin en paral·lel i vagin rectes. Anaven a un pas molt constant, i les cadenes del bou marcaven un ritme, i és sobre d'aquests sons que l'home cantava. Això es coneix perquè s'han cantat durant no sé quants anys, no es van escriure ni gravar. El llenguatge, però, es nota que és molt antic, de l'estil voy a rondarte a la fuente...

- Com a la Celestina...
Sí! Si això es cantés ara o es fes una adaptació s'hauria d'anar molt amb compte, costaria bastant, potser no entraria tan bé... Als Estats Units la cultura produeix diners, aquí no, aquesta és la gran diferència, ells han fet que la seva cultura produeixi diners, aquí...

- Paguem per fer cultura!
Sí, i aquesta diferència fa que es perdin coses... A veure, ja n'hi ha que es conserven, ara han fet el Festival Càntut, amb cançons nostres d'aquí, i la idea és una mica la mateixa, i això és estupendo i genial, i s'hauria de fer més, sobretot en una època on sembla que el que mola és el patriotisme, no? Però s'han deixat de banda moltes coses que també donen identitat.

- Abans m'has fet pensar, parlant de les aradas, a la pel·lícula de Lars Von Trier 'Bailando en la oscuridad', on apareix la Björk, que també es guia amb els sons de les màquines per fer música...
Sí, és que el ritme constant de les màquines fa això en la ment del treballador...

- Teniu cançons on realment es repeteix la mateixa frase moltíssimes vegades. És com un mantra.
Sí, a les cançons de folklore se sol repetir tres vegades una mateixa frase i llavors una de diferent com a resposta. Això és perquè es cantava en grup i hi havia una veu líder i la resta llavors ho repetien.

- També la figura del gos apareix força sovint...
A quasi totes les cançons surt algun gos, sí. 'A There's a Bulldog in my backyard', per exemple. És un tio que canta allò que li passa pel cap, sense cap mena de filtre: tot és força inconnex, les frases no tenen a veure les unes amb les altres, a mi em fan certa gràcia perquè són idees molt d'aquell moment. També perquè se suposa que quan estàs treballant mecànicament transportes el cap a un altre lloc...

Música com a via d'escapament?
Sempre ho és. És un lloc on dir el que penses, i per mostrar com et sents. Per mi sempre ho ha sigut, des que tocava amb un grup punki i destrossàvem coses... Totes les expressions artístiques crec que són una via per escapar-se, i van molt relacionades als estats d'ànim.

- Explica'm alguna història de les cançons...
''Possum was an Evil Thingera una work song infantil, que no vol dir que la cantessin els adults pels nens sinó que eren els mateixos nens que la cantaven mentre treballaven. A la cançó aquests nens parlen dels pòssums, sí, en català també es diu així, és curiós, en castellà és una zarigueya, que són com rates gegants... Saps aquell capítol dels Simpson que surt el monoraïl? Hi ha una escena que surt en Homer conduïnt un monoraïl i troba una família de pòssums dins, però ja paro perquè et diria el diàleg de tot el capítol... Total, que és com una rata, no es menja, ho faries si no tinguessis res més... Aquests nens cantaven això: tenien tanta gana que en sortir de treballar anaven amb el seu gos a caçar un pòssum per menjar-se'l amb patates. I això són nens pensant en caçar-se el seu propi sopar! És espantós!

- Al·lucinant! Ara en vull saber més...
'Two White Horses' és una canço tradicional, no és una work song, i parla de la mort. És un tio que es veu morint-se, i com li preparen la caixa, el lloc on l'enterraran, i li demana al seu amic que li mantingui la tomba neta. Diu "Cava la tomba amb una pala de plata i enterra'm amb cadenes d'or..." És molt potent! No ha tingut cap riquesa en la seva vida, però sí en la seva mort! Vida de merda, però que el final sigui brillant!

- La caràtula del disco és també tot una obra d'art...
Sí, són peces d'artesania fetes per la vitrallera Anna Santolaria. Són peces limitades i numerades, i pots escollir la teva pròpia portada, perquè hi ha onze fotos a dins. Funciona com un marc de fotos. Potser no posaràs mai el CD, ho escoltaràs a través d'altres llocs, però l'objecte té una certa gràcia i es queda present, més enllà de la música. Com que ara de discos no se'n vénen gaires i es consumeix molt per internet, crec que fa falta alguna cosa més, que el mateix objecte cridi l'atenció, trascendir de la típica capsa de CD per fer alguna cosa que tingui una mica més d'atractiu per qui ho ha de comprar. En el primer disc també va anar així, era amb tela de sac i amb un tampó. Tot era fet a mà. Vam trigar moltíssim. Amb aquest també hi ha hagut molta elaboració.

Més informació: 

També et pot interessar