Foto: 

Noemí Roset
Andrea Bonet entrevistant el músic David Mauricio

David Mauricio: "La por dels covards no és vermella, la por dels valents sí que ho és"

El gironí presenta el seu primer treball 'Ocells perduts' en el marc del Festival Barnasants
Andrea Bonet
,
12/02/2018
Música
Paraules que surten a l'atzar i unint-les formen un sentit. Colors que denoten fruits o estats d'ànim. Escoltant el disc 'Ocells perduts' de David Mauricio, decideixo demanar-li que es reservi un migdia de vermut, que em regali un temps per explicar-me com es dedica a fer la seva feina. Ens trobem a l'antiga Plaça de la Constitució, rebatejada com a Plaça de l'1 d'octubre, seiem en una terrassa, fa fred però la conversa s'endinsa en el procés creatiu i es converteix en una exploració a quatre mans i dos cervells. Després d'un any intens ple d'objectius, el gironí presenta el seu disc al Barnasants, després d'actuar a l'Auditori de Girona.
"Em surten dues paraules que m'agraden i llavors en surt una frase, i no sé què vol dir i l'hi trobo el significat més tard. M'agrada fer el símil amb la pintura: pots fer pintura figurativa o en pots fer d'abstracta i deixar més espai d'interpretació"

- Què ha passat durant el 2017?
El 2017 va començar amb la gravació del disc, els primers nervis, que tot quedi bonic, mesclar, i després el precipici: "Amb qui ho trec això?" És tot un neguit enviar els mails, que ningú et contesti, ara aquest sembla que sí per al final no... I un cop ja trobes aquest "algú", passes al capítol mànager, videoclip, no tinc pasta per fer-lo...

- És difícil el món de la música, oi?
Sí, és que hi ha sobreoferta, jo sóc un més dins aquest gran mercat. El que passa és que la indústria catalana no és gran, i encara menys si fas música per escoltar en sales de concerts o auditoris, música que costa més d'encaixar en una festa major, que és el mercat més gran que hi ha de música en directe. Vaig tenir la sort de rebre el contacte d'en David Mullor, de Microscopi, que es va interessar molt en el que jo feia, i això és el que em va encisar. S'havia escoltat el disc, li havia agradat, i volia treballar amb mi. Jo tenia molt clar que volia treballar amb algú que s'interessés pel meu projecte. Microscopi és una discogràfica petita, però treballen molt bé. El management, que també és molt important, de moment el faig jo, i mira, així en vaig aprenent... I finalment, el tema de la promoció, que també pot gestionar un mateix, però són calers, per sort hi ha subvencions. Vaig entrar dins el Programa d'Acompanyament Artístic i m'estan costejant tota una sèrie d'accions molt necessàries per treure el cap en aquesta sobreoferta.

- Es pot viure del que fas?
Només d'això? No. Bé, jo no, el que faig jo bàsicament és posar diners. No compto en guanyar diners fent això. M'agradaria l'hivern vinent estar gravant un altre cop.

- Ja hi ha un nou projecte al forn?
Sí, tinc alguna espurna... Tinc idees noves. 'Ocells perduts' és un disc bastant dispers, el títol també ho reflecteix. Hi ha cançons molt diferents: poses 'Sang' al costat de 'Sota la teva pell' i no té res a veure.

-Sí, hi ha temes molt diferents. Als teus concerts sols anunciar el moment quan arriba la cara obaga de la muntanya.
Sí, hi ha temes que són més folkies, altres que beuen més del gènere popular com 'Ocells perduts', que té la tornada amb el "laralalala", 'Sang' és més de rock fosc... No hi ha massa cohesió com a projecte rodó, sinó més aviat cançons que hem ajuntat. De cara al segon disc, crec que hi haurà una línia més marcada, i estic pensant en algun eix conductor, penso en colors. De moment, hi ha una idea que sorgeix del vermell, em sembla que es dirà 'El fruit vermell'.

- És una primícia això?
Sí, sí, i crec que pot anar per aquí el tema, colors...

- Parlant de colors, l'altre dia buscava les paraules que més s'utilitzen en les cançons pop i el color més popular és el blau. En les teves lletres, les paraules que més es repeteixen són 'pla', 'cap', 'sol', tot això en uns indrets que solen ser la muntanya, el bosc...
Sí, en aquests espais hi he trobat facilitat perquè surtin coses. Sobretot pel tema dels estímuls, que n'hi ha molts, però són dels que sumen, no dels que distreuen, com em passa a casa. Allà tot flueix més, hi ha més silenci, m'hi trobo molt a gust. No és que jo sigui un pastor de la muntanya ni un salvatge que no baixa mai a la ciutat. De fet, visc a la ciutat, però m'agrada anar a la muntanya, la respecto molt, crec que tinc consciència i quan hi sóc em comporto com toca.

- Com surten els temes?
La primera espurna de la composició me la dóna la música. Trobo uns acords o uns motius que m'agraden, i llavors ho desenvolupo i penso que puc parlar. Pocs cops treballo a la inversa: "Vull parlar d'això i buscaré una música que ho transmeti".

- En les teves lletres hi ha part del món interior que ens acompanya a tots cada dia...
Al final un sempre escriu des de la seva pantalleta. Escrivim a partir del que tenim dins, tot i que molta gent, quan pensa en les lletres dels cantautors, ho associa a vivències de qui ho canta, i no té per què ser així, igual que el que pinta no sempre pinta moments de la seva vida.

- El món de la ficció...
Sí. Una de les claus és tenir el propi imaginari. Llegeixes lletres de l'Eril i dius: "Però de què parla?" i és el seu imaginari. Mola, perquè una lletra que escric pot agafar un sentit nou segons qui l'escolta. Per exemple, a 'Sota la teva pell', que parla sobre un pastor que em va explicar la seva història, escoltada pel damunt pot semblar que parli d'una noia amb els ulls blaus, i m'agrada no ser explícit. Sóc també molt fan d'escriure sense pensar...

- Escriptura automàtica?
Sí, a raig. Em surten dues paraules que m'agraden i llavors en surt una frase. No sé pas què vol dir i l'hi trobo el significat més tard. M'agrada fer el símil amb la pintura: pots fer pintura figurativa o en pots fer d'abstracta i deixar més espai d'interpretació, i això està bé també amb les lletres. Per exemple, aquesta cançó que estic fent, que parteix del color vermell, és diferent de la resta: vaig començar a pensar en tot el que em podia suggerir el color vermell, des d'un gerd fins a conceptes com la por dels valents, o una nit de Sant Joan...

- La por dels valents sona molt bé...
Sí, és que la por dels covards no és vermella, la por dels valents sí que ho és! El valent té por, i fa un pas endavant tot i la por... Parteixo d'un concepte molt ampli, que em dóna molta llibertat, però també m'acota.

- Et vas formar en cant de jazz...
Sí, però no crec que les meves cançons tinguin massa jazz especialment. Faig música, no m'agrada classificar. He escoltat molts gèneres, sense centrar-me molt en cap de concret i això em fa entendre la música des d'un ventall molt ampli. Faig pop, i m'agrada molt el color folkie, que se sent força a 'Ocells perduts'.

- Pels instruments que t'acompanyen, potser...
Pels instruments, sí, i també pel tipus de música que escoltava mentre estava fent les cançons.

- Què escoltaves?
En aquest disc he escoltat força James Taylor, que és un cantautor folk dels setanta i vuitanta dels Estats Units, i després hi ha molt de Beatles. En aquell moment els escoltava molt. Me'n recordo perquè treballava a Roda de Ter i feia molts quilòmetres i sempre em posava el 'Revolver', 'Let it be' o 'Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band'.

- Vas fer la presentació del disc a l'Auditori de Girona el passat mes de gener, i va ser un concert molt emotiu...
Molt. Especialment emotiu. Va ser especial perquè l'Auditori és l'Auditori! Si hi ha un escenari important a la ciutat de Girona, per condicions de so, és aquest, i que un dissabte al vespre l'obrissin perquè hi toqués, doncs em va resultar emocionant. Vaig patir pel públic, perquè es podia veure buit si venia poca gent, i em vaig posar la línia de la victòria en 150 assistents.

- I en van venir?
151! Tothom es va posar a platea i es veia ben ple, amb amics, família, gent que estimo i això va ser doble emoció, un suport incondicional. Va ser realment emocionant.

- I vas dir que és el concert que has fet més a prop de casa.
Sí, sí, em vaig deixar un peu de guitarra i vaig tardar cinc minuts en anar i tornar!

- I ara l'estrena del videoclip...
Sí! Vam decidir que faríem 'Ocells Perduts' perquè és el que dóna títol a l'àlbum i pensàvem que donava joc per fer un vídeo, és com una mena de passeig introspectiu. Amb la beca d'acompanyament artístic em vaig poder plantejar fer un videoclip amb pressupost, i gràcies a això vam contactar amb la gent de Ginkgo, que és l'empresa audiovisual, i llavors ens vam posar a treballar.

- On està gravat?
Entre les Preses i Sant Privat d'en Bas, a la Garrotxa. Hi ha dues localitzacions: la part de bosc és a les Preses, amb avets, fageda, vegetació variada que donava molt de joc; i llavors la part de riu està gravada a les gorgues de Sant Privat, on vam tenir un pollastre!

- Per què?
Perquè al videoclip hi surt una banyera de ferro colat que vam haver de carregar...

- I on et submergeixes...
En plena onada de fred, a principis de desembre! Terrorífic! Estàvem a zero graus mentre jo era dins la banyera. L'aigua ja era més o menys calenta, el problema era quan sortia i havia d'estar vint minuts amb la tovallola i els calefactors. Aquell dia va ser dur!

- I si et volem veure actuar?
Veniu aquest diumenge 18 de febrer, a les 19h, al Casinet d'Hostafrancs; hi haurà la presentació del disc a Barcelona.

  • imatge de control 1per1

Més informació: 

Facebook David Mauricio

A

També et pot interessar