El conte de la Bruna

Foto: 

Cedida
Bruna Roca i Cinta Ramos

‘El viatge de la Bruna’, un recorregut intergeneracional de conte dels Pirineus al Delta de l’Ebre

L’escriptora Montse Pallarès i la seva filla, la il·lustradora Cinta Ramos, presenten un llibre infantil que recorre a les arrels familiars per explicar el territori ebrenc
Judit Monclús
,
19/08/2020
Llibres
Escrit, il·lustrat i protagonitzat per tres generacions de dones d’una mateixa família, 'El viatge de la Bruna' és un llibre infantil elaborat a sis mans per l’escriptora Montse Pallarès (Roquetes, 1950) i la seva filla, la il·lustradora Cinta Ramos (Roquetes, 1978). S’hi sumen un parell de mans més: les de la Bruna Roca (Lleret, 2011), néta i filla, respectivament, de la Montse i la Cinta. Ella ha estat qui ha inspirat aquest projecte i qui s’ha encarregat d’il·lustrar les guardes del llibre. La història narra el viatge que fa la mateixa Bruna qui, nascuda entre les muntanyes dels Pirineus, creua el país per conèixer les seves arrels familiars a les Terres de l’Ebre sense saber que, a la vegada, hi descobrirà un racó de món amb una realitat que no la deixarà indiferent.
Tenim un territori molt ric en espais naturals i això implica una responsabilitat per tal de preservar-los i no destruir-los, que tots i totes hem de prendre consciència que l'ésser humà comparteix el mateix espai amb altres espècies

- Com sorgeix la idea del conte 'El viatge de la Bruna'?
Montse Pallarès: La idea del conte em sorgeix un matí que, estant al Pirineu, pensava que la Bruna era petita però que hauria de conèixer la terra que va néixer la seva mare i que visitaria sovint.
Cinta Ramos: Tant mons pares com jo i després també l'Aram -el meu company- i la Bruna vam fer i fem sovint el viatge Pirineus-Terres de l'Ebre i a ma mare li va venir de gust escriure'n un conte per a la seua néta, com per reafirmar aquest vincle. A mi em va semblar fantàstic, no m'havia adonat fins que vaig anar a viure al Pallars Sobirà del vincle que tenen aquestes terres, en un principi allunyades. Lo riu sempre les ha connectat, parlem un dialecte molt semblant i jo sempre m'hi he sentit molt integrada. Em va fer molta gràcia adonar-me que el meu cognom matern, Pallarès, sigui el gentilici de la comarca on visc, un habitant del Pallars és un pallarès, una altra connexió.

- Era la primera vegada que treballàveu juntes en un projecte? Com ha estat dur-lo a terme plegades?
M.P.: Sí, és la primera vegada que hem fet una cosa juntes i ha estat una experiència meravellosa. Ha creat un vincle entre mare i filla que potser ens ajudarà a fer quelcom més. De fet, vaig ser jo qui, quan tenia el conte avançat, li vaig demanar a la Cinta què li semblaria d’il·lustrar-lo. Li va semblar perfecte però em va dir que caldria esperar fins que tingués temps per poder-ho fer. A mi no m'importava, la Bruna era petita, hi havia temps i ella no se’n va adonar fins que va estar prou avançat.
C. R.: Sí, era la primera vegada, però a mi sempre m'ha agradat que els regals siguin creacions pròpies i li havia il·lustrat algun poema, li havia fet a mà alguna llibreta plena de fulls inspiradors... Però ara ho hem fet juntes i d’una manera més seriosa.

- El fil argumental del llibre és el viatge que fa la Bruna per conèixer la terra dels seus avantpassats. Ja que la Bruna protagonista existeix i aquest viatge l’ha degut fer més d’una vegada, li heu demanat consell sobre què volia que hi aparegués?
M. P.: No, quan el vaig començar a escriure ella era bastant petita i no podia respondre amb coherència.
C. R.: Les il·lustracions les vaig començar quan la Bruna ja era més gran i jo sempre li demanava la seva opinió.
Bruna Roca: Quan la mama acabava una il·lustració sempre em preguntava si m'agradava. I a mi m'agradaven totes. Sobretot la primera, que jo estic estirada al llit, i la del dinar al Delta amb tota la família.

- Com s’ha sentit la Bruna en convertir-se en protagonista d’aquest llibre?
M. P.: Ara la Bruna ja és més gran i crec que la fa sentir important.
B. R.: M'ha agradat molt perquè m'ha fet sentir important i perquè sé que la iaia sempre pensa amb mi. També que la mama m'hagi dibuixat, perquè m'agrada molt com dibuixa, encara que jo ara porto ulleres.
C. R.: Sí, quan vaig començar la Bruna encara no portava ulleres i no li vaig voler afegir després, però al final del conte, la Bruna s'ha fet un retrat fantàstic amb ulleres.

- N’ha dibuixat les guardes i expliqueu que també escriu contes. Les inquietuds de la iaia i de la mare reunides en la neta. Com ho veieu?
M. P.: La relació d'estar juntes sempre ha estat molt enriquidora i ara més. Últimament la Bruna s’hi ha implicat molt directament.
B. R.: M'agrada dibuixar i escriure, perquè també m'agrada molt llegir i quan anem de viatge porto sempre una llibreta on dibuixo i escric.
C. R.: La Bruna és una xiqueta molt creativa i amb moltes inquietuds. Personalment jo, com a mare, intento acompanyar-la i motivar-la, però no cal gaire, ella ha crescut enmig de muntanyes, veient-me dibuixar i crear al meu taller i de manera innata ella ho ha desenvolupat. També és cert que tots els infants dibuixen, però per desgràcia, aquesta connexió instintiva moltes vegades es perd en créixer.

- El llibre representa un viatge a les arrels però també a les emocions i a la problemàtica d’un territori. Com us vau plantejar explicar-ho tenint en compte el públic a qui es dirigeix el llibre?
M. P.: Amb el públic no hi pensàvem de moment, però a mesura que tot anava avançant la meva filla ja tenia clar que s'havia de publicar, jo encara no.
C. R.: Les meves il·lustracions volia que fossin alegres i vitals, com els paisatges plens de natura que envolten el conte però també combinades amb algunes fetes amb tinta, evocant una altra època o records que acompanyen les protagonistes però que també poden provocar aquestes sensacions a qui ho mira.

- Montse, com ha sigut aquesta incursió en la literatura infantil?
M. P.: Jo sempre he treballat amb xiquets a consultes externes de pediatria i han sigut la meua vida. [Montse Pallarès és escriptora però va desenvolupar la seva carrera professional com a infermera]

- A la dedicatòria, Montse, dius que aquest llibre us ha apropat a les tres generacions de dones de la família. Què us ha aportat més enllà de la materialització d’un projecte?
M. P.: Com a mare va servir per unir encara més els vincles amb la meua filla, que fa molts anys que no està a casa i es troba molt a faltar. Amb la neta, fer-li un regal, perquè ella és una enamorada dels poemes que escric. Sempre que estem juntes em demana que n’hi reciti algun de nou.
C. R.: Treballar les tres juntes ha estat molt bonic perquè, en el meu cas, implicava motivar a la Bruna i veure com creava, aportava i opinava sobre molts temes amb un criteri propi. Per altra banda, sempre que mos trobàvem físicament les tres, el projecte creixia i natros creixíem amb ell. Hi ha hagut molta feina al darrere i un gran aprenentatge fet amb molta estima.
B. R.: Que no només era feina perquè ho hem fet amb molt d'amor.

- La natura i els moixons, sobretot les orenetes, són fil conductor dels dibuixos del llibre, Cinta. Què volies destacar-hi en cadascun d’ells per fer entenedor el relat per a infants que potser desconeixen aquesta zona del territori?
C. R.: Els ocells migratoris són un fil conductor que acompanya la Bruna i la seva família durant el viatge. A casa nostra els sentim cada dia, els deixem un plateret en una finestra en molletes de pa perquè s'apropin a menjar-se-les i així poder-los veure de prop. A més, els ocells donen una segona lectura al text, una aportació visual. Tant el Pirineu com el Delta són espais naturals preciosos i rics en fauna i flora. Jo estic molt contenta d'haver crescut a prop del mar i de viure ara entre muntanyes i també feliç que la Bruna creixi entre aquestes muntanyes que són casa seva.

- Quan els infants, o lectors de més edat, acabin de llegir ‘El viatge de la Bruna’, quina és la sensació amb què us agradaria que es quedessin?
M. P.: El meu desig és que es quedin amb el missatge que hem de cuidar la natura, que l'hem de viure amb intensitat i que hem d'entendre la seva grandesa i viure-la amb extrema sensibilitat.
C. R.: Doncs que tenim un territori molt ric en espais naturals i això implica una responsabilitat per tal de preservar-los i no destruir-los, que tots i totes hem de prendre consciència que l'ésser humà comparteix el mateix espai amb altres espècies i que la natura també és casa seva. Quan torno a casa i em creuo amb cabirols, porcs senglars, esquirols, toixons, voltors, arribo amb un somriure i veig claríssim que ens hem de respectar, no imposar.

Més informació: 

A

També et pot interessar