'Sóc un fréstec', una sàtira sobre els arquetips ebrencs

Antoni Manel Muñoz (Ulldecona, 1990) torna a presentar novel·la. Després del seu debut amb l'aventura exterior de 'A l'Americana', ha arribat el torn per fer sàtira del seu entorn més proper. El proper 8 d'agost estarà llest el seu segon treball, una novel·la que és una caricatura sobre el món rural i concretament sobre els costums més arrelats de les Terres de l'Ebre. 'Sóc un fréstec' és una sàtira amb una dosi d'humor àcid acompanyada d'una història d'amor insòlita narrada, segons explica el mateix autor, "amb un estil macarra, folklorista, farandulero, exagerat i picaresc" La novel·la mostra com tota una generació de pagesos a punt de la setantena es veu obligada a retirar-se amb l'arribada d'una empresa  que pretén monopolitzar el mercat. Un treball amb un important exercici de recuperació d'algunes de les expressions de la parla tortosina que ha comptat amb la correcció lingüística de la professora Amada Ulldemolins. La portada del llibre ha anat a càrrec de l'il·lustrador Paco Guzman, que ha reproduït el que l'autor tenia al cap: "Un pagès de 65 anys que es dedica al cultiu de la taronja, una espècie en perill d'extinció: xenòfob, racista, homòfob, masclista, cunyat de son cunyat, que mai ha agafat un llibre, malpensat i més viu que una fura. Un autèntic fréstec".

- M'agrada el teu punt de vista satíric sobre les Terres de l'Ebre. Creus que fer sàtira del territori demostra un bon estat de salut mental i que ja no tenim complexos per parlar malament de nosaltres mateixos?
Crec que el dia 8 d'agost, a part de treure el primer llibre, signaré la meua sentència cap a la foguera. Si et sóc sincer, els articles satírics que publicava a 'Lo reüll' eren anecdòtics comparat amb la caricatura de 'Sóc un fréstec'. Reconec que a mi m'encanta l'olor de napalm als matins després d'haver incendiat les xarxes socials, però si et sóc sincer, crec que la immensa majoria de les Terres de l'Ebre no entén el missatge caricaturesc, i és per això que fins ara ningú ha tingut valor de fer sàtira a cara descoberta.

- Tu sí?
Jo si la faig és perquè estic a 700 km de distància. Potser algú pensarà que Lo Mascarat és un exagerat, i no s'equivocarà, però la societat ebrenca és rància i carca, i mos pensem que som els millors. No acceptem crítiques de res, sobretot si vénen de fora.

- És necessari riure de nosaltres mateixos?
Riure d'un mateix no és parlar malament -això ho fan les xafarderes a la pelu i a l'SPAR, i tenen el seu rol a la novel·la- sinó fer de certs defectes un símbol d'autenticitat del territori.

Antoni Muñoz, conegut com Lo Mascarat.

- Ara em ve al cap la pel·li 'Au però au' de Guillermo Barberà com un retrat satíric de les Terres de l'Ebre, però segurament no hi ha molts altres referents. Creus que encara no ens atrevim a mostrar les nostres vergonyes?
No he tingut el gust de conèixer a Barberà ni de vore la pel·lícula, però això em fa corroborar una cosa: Guille Barberà deu tenir molt de valor perquè fer un film satíric sobre el terreno i explicar-ho és un miracle que no et fa ni Primitivo Rodríguez. Jo jugo molt amb la ironia, i la gent interpreta com no toca. També ho fan Valero Sanmartí i L'Ebre Today, a cara tapada els dos, això sí.

- Per què no parlem malament de nosaltres mateixos. Quin és el teu diagnòstic?
No ens atrevim a mostrar les nostres vergonyes perquè tenim molt arrelada la filosofia del cunyadisme, de la qual el fresteguisme en podria ser una variant autòctona. Consisteix en sempre tenir la raó, sobretot si tens edat, i no tenir cap defecte. Qui no reconeix els seus defectes, qui s'enfada quan els hi recorden, mai és capaç de riure d'ell mateix. 

- Penses que aquesta visió pot fomentar l'estereotip sobre les Terres de l'Ebre?
Sense cap dubte! Però és que som així! A mi m'agrada anar a la pelu a posar-me al dia del que passa al poble, m'asseuria amb una bossa de crispetes veient dues marujes barallant-se, sentir als vells donant per fet que tenen més raó perquè tenen més edat, vore los hòmens a l'estiu amb la camisa oberta i ensenyant la pelambrera amb escuradents a la boca com lo protagonista de la novel·la. Ferran Bel convocant un referèndum per retirar un símbol feixista; la lleona de la Sénia, Rasquera amb la plantació de marihuana, Paladella demanant la independència de Batea... Reconeixem-ho, som autèntics i originals.

Caricatura de Paco Fonollosa, protagonista de la novel·la, feta per Paco Guzman.

- El llibre és un retrat de molts dels tics ebrencs com a societat rural. Per què tenies necessitat de reproduir-los?
Perquè el món rural està en perill d'extinció. El fréstec és un personatge autòcton i únic que en 30 anys màxim ja no en quedarà cap, i ho té fotut per reproduir-se perquè en la immensa majoria dels casos està solter. Cal deixar-ne testimoni perquè a banda d'un estereotip, és una filosofia de vida que se perdrà. 

- Dius que no vols presentar el llibre en públic per por a represàlies. Utilitzes noms imaginaris però molts podem reconèixer històries i personatges ebrencs...
Bé, això de les presentacions és perquè a l'agost no vénen ni els que vénen per compromís. I la veritat és que jo tampoc hi aniria. Alguns personatges són imaginaris, d'altres estan lleugerament inspirats, hi ha alguns cameos camuflats, i els antagonistes aviso ara, són, i seran, gent xunga de les Terres de l'Ebre que en un moment o altre m'han fet alguna putada i això és una mena de venjança. 

- Veus canvis en la societat ebrenca actual?
Més enllà de l'extinció del feréstec, sóc pessimista. Jo sóc molt idealista i voldria que fossim diferents. No canviarem mai. Som així. Un fréstec diria: "Este cul-cagat se la va fotre a París i ara ha de vindre a explicar-mos a natros de què va l'assunto? Pos i qui se pensa que és este, xeic? Ja voldria vore'l jo collint la navelate i la marisol, i sabria què és treballar". Vaig tindre una època en què vaig aportar lo meu granet de sorra per canviar-la, però vaig cansar-me de guanyar-me enemics. Ara, en lloc de fer pedagogia a qui no convenceré, me'n ric des de la distància i m'ho passo pipa.

- Per què vius a França? Penses tornar a les Terres de l'Ebre?
Vaig marxar per amor, i aquí em vaig quedar. I la veritat un s'acaba sentint d'allí on li donen menjar i el tracten bé. Això no impedeix que m'estimo les meues terres i són la meua principal font d'inspiració. Potser algun dia ma germana i jo decidirem abandonar l'ensenyament i tornar al poble per muntar-mos un gabinet d'esteticient, que era el nostre projecte en comú quan érem més menuts. De fet, des que tenim la distància pel mig, tinc el cutis fet una merda, i ja fa 4 anys! Així que... qui sap!