Paula Dalmau: "Creiem que molt segurament també hi havia dones que feien de raieres"

La Diada dels Raiers se celebra des de 1979 a la Pobla de Segur

Anna Solana

29/06/2020

Fires i festes

Fins a principis del segle XX, el transport fluvial de la fusta era una de les principals activitats econòmiques de pobles del Prepirineu com La Pobla de Segur o el Coll de Nargó. Des del 1979, l'Associació Cultural de Raiers de la Noguera Pallaresa rememora aquest antic ofici tornant a navegar, cada primer cap de setmana de juliol, les aigües de la Noguera Pallaresa. Paula Dalmau, presidenta de l'associació, ens explica que volen mantenir viva la memòria històrica d'una activitat que, durant segles, va ser clau en l'economia de moltes cases pallareses.

Com passa amb tantes tradicions i festes populars la participació de l'home era la principal. Al final, la festa i la tradició evolucionen i les dones estem perfectament capacitades per baixar pel riu, hem de deixar enrere aquest estigma

- Abans de tot, qui eren els raiers?
Els raiers eren persones que es dedicaven al transport de fusta pel riu, perquè pogués arribar a les serradores. La baixaven des del Pirineu fins a la Pobla de Segur, Tremp, Balaguer o Tortosa. Vivien als pobles del Pirineu i Prepirineu, a prop dels boscos. N'hi havia aquí al Pallars, a Pobla i al Pont de Claverol, i també a Coll de Nargó. Sabem que principalment eren homes però, tot i que no hem trobat documentació que ho corrobori, creiem que molt segurament també hi havia dones que feien la feina de raieres; si no era retorcent, fent alguna altra tasca.

- Retorcent?
Retorcent les redortes. Les redortes són llucs de bedoll, eren la corda natural que es feia servir per lligar les bigues, principalment de pi o avet, entre elles. Amb aquestes bigues unides per les redortes es construïen els trams del rai que, bàsicament, eren plataformes de fusta sobre les quals els raiers navegaven. Els rais, pròpiament dits, es construïen a les lleres del riu quan aquest guanyava amplada i començava a ser navegable, d'aquest lloc se'n deia l'enraiador. Els primers trams de riu, quan aquest encara era estret i congost, les bigues es guiaven amb una ganxa, un bastó amb un garfi a la punta que permetia als raiers conduir-les i desencallar-les, d'això se'n diu barranquejar.

Raiers | Foto: Bàrbara Chalamanch

- Sembla una feina molt completa, que requeria moltes habilitats diferents. Què calia per ser raier?
Força i valentia. També havien de saber navegar i una mica de fusteria o enginyeria. Era un ofici essencial en aquell moment, no hi havia transport per carretera.

- Quin era l'estil de vida dels raiers?
Els raiers podien arribar a passar dos mesos fora de casa. Pensa que baixaven navegant però la seva embarcació era també la mercaderia, per tant, havien de pujar a peu. No hi havia cap altre transport que les seves cames. I, en la tornada, sempre feien alguna paradeta a dormir, alguna festa, i coneixien molta gent pel camí.

- Aquesta forma de vida s'intenta reproduir durant la Diada.
Sí, per això, una de les activitats que fem actualment a la Diada dels Raiers és la caminada i cursa popular de l'Espardenyada. Simbolitza aquesta tornada a casa que feien els raiers espardenyant, perquè el calçat que portaven eren espardenyes d'espart. Durant aquests dos mesos que els raiers eren a fora, les dones es quedaven al poble portant la casa, els animals, l'hort i criant els fills i filles.

- Quin era el recorregut de la fusta? I per què a l'època era una matèria tan preuada?
Els picadors tallaven la fusta als boscos del Pirineu com la Mata de València, a les Valls d'Àneu. Després, com he dit, es barranquejava fins a l'enraiador, on es construïen els rais. Els raiers, doncs, navegaven pel riu fins a les serradores. Aquesta fusta servia per a construir cases, granges, el que fos; era la principal matèria primera per a la construcció. Quan la portaven fins a Tortosa o Amposta, per exemple, la fusta servia per a construir embarcacions. Alguns rais fets amb fusta pallaresa s'havien convertit en galions de l'armada espanyola. Tota la fusta que es feia servir des de la plana fins al Delta de l'Ebre venia dels boscos del Pirineu.

- Què va acabar amb la feina de raier?
L'arribada de la llum. Durant les primeres dècades del segle XX es van començar a construir preses i centrals hidroelèctriques i això els va impedir seguir baixant pel riu. Paral·lelament va començar el transport per carretera, que era molt més barat i molt més ràpid, tot hi va influir.

- Què en queda, avui en dia al Pallars, de l'empremta dels raiers? Per què se celebra aquest ofici?
A part de descendents de famílies raieres, queda el sentiment i la tradició. Ara ja fa anys que intentem fer-ne memòria històrica perquè era la principal ocupació de les famílies d'aquí. Vivien de la fusta i del riu, era el desenvolupament de la zona i tothom en vivia: el que talava els arbres, el que muntava els rais, el que transportava la fusta, el que la comprava. Era l'ofici on treballava més gent fins que van arribar les centrals hidroelèctriques i tothom va començar a treballar a FECSA.

- Com va començar la festa dels Raiers aquí a Pobla?
Un grup de persones van començar a buscar documents, escrits, fotos, eines, i es van començar a engrescar. L'any 1972 es va fer la primera baixada commemorativa amb rai i el 1979 es va crear l'Associació Cultural de Raiers de la Noguera Pallaresa. Entre la gent que es va començar a interessar pel tema hi havia alguns descendents de raiers, però també n'hi havia que no ho eren. El meu avi, per exemple, no era descendent de raiers i s'hi va involucrar com si ho portés a la sang.

Raiers | Foto: Bàrbara Chalamanch

- Ara, l'ofici de raier i les associacions que el commemoreu heu iniciat un camí perquè es consideri Patrimoni Immaterial de la Humanitat.
Sí, has de pensar que de raiers no només n'hi havia a Catalunya, en trobem a altres llocs del Pirineu com l'Aragó i Navarra. Però també a Lituània, Alemanya, Polònia, Àustria, el nord d'Itàlia; també al Canadà feien descens pel riu. La candidatura que ara presentarem a la UNESCO la lidera Polònia i ens hi hem sumat associacions d'altres països europeus. Per les associacions catalanes, la de la Noguera Pallaresa i la de Coll de Nargó, el primer pas va ser que el Departament de Cultura de la Generalitat reconegués l'ofici de raier com a Patrimoni de Catalunya. El pas on som ara és recollir cartes d'adhesió d'individuals i col·lectius per poder mostrar davant de la UNESCO el suport que té la iniciativa.

- És la primera vegada que l'Associació de Raiers té una presidenta.
Sí, és la primera vegada. Com passa amb tantes tradicions i festes populars, la participació de l'home era la principal. Al final, la festa i la tradició evolucionen i les dones estem perfectament capacitades per baixar pel riu, hem de deixar enrere aquest estigma del fet que l'home sempre ha de ser el protagonista.

- L'any passat et vas estrenar damunt d'un rai, com va ser l'experiència?
Brutal. No ho tenia gens clar. Abans del dia de la baixada, vaig estar una setmana i mitja sense dormir. Em despertava a mitjanit somniant. A mi el riu m'agrada molt, però m'inspira respecte. Al final, estàs navegant damunt d'una embarcació articulada, que fa quinze metres de llarg, que està tota feta de fusta. Nosaltres no som raiers d'ofici, no som uns experts del riu, ho fem una vegada a l'any. De totes maneres, sempre preparem la baixada. Una setmana abans anem amb un grup de bombers que ens donen un cop de mà per a fer un reconeixement. Mirem com han canviat els corrents, quanta aigua porta, l'ample del riu, les pedres que hi pugui haver al recorregut i identifiquem punts que poden ser més crítics. Això normalment ho fem amb barques de ràfting, i alguna vegada ho hem fet amb un rai. Però sigui com sigui, posar-te en un riu com la Noguera Pallaresa, fa molt respecte. Però és molt emocionant, l'any passat en baixar del rai em van saltar les llàgrimes.