Jump to navigation
- Arribeu a Litterarum amb l’espectacle ‘Amb lletra menuda’, històries que salten dels contes de Jaume Cela al món dels titelles i la màgia. Afirmeu que el fet que tots dos sigueu mestres fa que parleu el mateix idioma quan es tracta de fets artístics dirigits als infants. Quin idioma és aquest?En Jaume Cela i jo ens coneixem des de fa molts anys. Els seus llibres pedagògics són fascinants perquè entren molt bé en l’idioma, en el sentiment i en el fet del mestre. Jo també vinc del món dels mestres i quan vaig començar a llegir els seus contes em van agradar molt. Tot i que els que conformen aquest espectacle són de fa molts anys, són contes totalment actuals. De fet, quan li vaig dir que preparava un espectacle amb contes seus li va fer moltíssima il·lusió. Vaig contactar amb ell perquè no volia perdre l’essència del que explicava als contes però en Jaume em va dir que fes el que volgués, que confiava en mi. N’hi ha alguns que he hagut d’adaptar, però per aspectes relacionats amb la dramatúrgia. Recordo que l’estrena de l’espectacle ‘Amb lletra menuda’ va ser al centre on treballava ell, a L’Escoleta de Bellaterra, i el vam representar per als alumnes d’Educació Infantil. Va ser molt emocionant.
- Els contes gairebé sempre són atemporals...Sí. En aquest cas, jo sempre dic que són els contes d’un amic meu que té molta imaginació, a qui sempre li ha agradat escriure i que m’agradaria explicar-los al públic que em ve a veure. N’hi ha un de molt divertit, per exemple, que es diu ‘Els nassos del rei’ que ara, en aquests moments, encaixa molt bé! [riu]
- L’espectacle és un camí de doble sentit pel fet que també acaba sent una via per despertar la curiositat dels infants pel món dels contes i la lectura?Són contes que en Jaume Cela va escriure fa molt temps. De fet, n’hi ha alguns que ja no es poden trobar. De tots els que ha publicat, vaig escollir els que vaig creure que, escènicament, podien tenir un valor afegit. Pel que dius que l’espectacle pot despertar passió per la lectura, clar que sí. Els contes són una tradició nostra, la base de la nostra cultura. A través dels contes s’ha reproduït la història, allò que estava passant en una època determinada. Els trobadors explicaven històries que reproduïen la realitat que estava passant però adaptada, potser d’una manera còmica o dramàtica. Els contes són una tradició popular oral. Després s’han escrit, però la tradició oral és importantíssima, sobretot pels nens. Els infants canalitzen totes les pors, els sentiments i les emocions també a través dels contes.
- Com acostuma a passar amb els contes, els espectacles dirigits al públic infantil han d’incloure necessàriament una moral? És a dir, han de transcendir l’entreteniment i també han de ser pedagògics?L'objectiu dels espectacles és variat. En un principi això ho decideix el creador. Uns volen que la vessant pedagògica hi sigui present i uns altres que la finalitat sigui lúdica. Però, en qualsevol cas, el públic decideix i ho pot percebre de diferent forma. La interpretació del fet teatral és subjectiva. Tampoc crec que tots els contes hagin de portar moralina. Els tradicionals de tota la vida en porten, i molta. Ara ens esgarrifen alguns d'ells, però s'ha de veure en quin context social i polític estaven escrits o traspassats oralment. Penso que en l'actualitat hem de començar a fer nous contes que passin a la posteritat com a tradició. Les generacions futures entendran com vivim i perquè expliquem les coses d'una manera concreta. Hi ha alguns contes que ja comencen a ser clàssics i això és bo. Els infants i els adults podem entendre part de la història a través dels contes.
A través del titella, podem expressar coses que nosaltres directament no ens atreviríem a expressar
- De fet, vostè, com a mestra i pedagoga, utilitza els titelles perquè els infants puguin gestionar les emocions i millorar aprenentatges. Com hi poden ajudar?L’any 2006 vaig fer una llicència d’estudis pel departament d’Educació i era precisament això: mitjançant el recurs dels titelles, aprendre com es poden gestionar les emocions per millorar els aprenentatges. Va ser tot un estudi de com s’utilitzaven els titelles, aquí i a l’estranger, que després vaig aplicar a l’aula, ja que jo en aquell moment era mestra d’educació especial i estava a l’equip directiu de l’escola on treballava. Els titelles són una cosa aliena a nosaltres. Això vol dir que, a través del titella, podem expressar coses que nosaltres directament no ens atreviríem a expressar. Per exemple, improvisant amb un titella i interactuant a través d’ell amb un infant, jo podia saber què havia menjat al matí, si s’havia barallat amb el seu germà, si estava trist, etc. Ho podia saber perquè m’ho deia el titella, no ell. D’ell no n’hauria sortit res i això està comprovadíssim. A França, per exemple, hi ha l’associació Marionnette et Thérapie. Hi vaig contactar i, com ells, organitzo unes jornades sobre educació i teràpia a les quals assisteixen conferenciants de diferents països a explicar les seves experiències i a fer tallers. Jo també dono conferències sobre les meves experiències. Al Canadà també hi ha una entitat que treballa amb titelles amb malalts de salut mental que han aconseguit reduir les medicacions que prenien, ja que els titelles els ajuden a alliberar les angoixes i tot el que porten a dins. És un recurs com la dansa, la música, el circ. Els titelles serveixen per canalitzar emocions i ajuden a ser feliç.
- ‘Amb lletra menuda’ és un espectacle interdisciplinari amb titelles, llum negra, màgia, etc. Com ha estat el procés de transformació dels contes en aquesta proposta amb tants punts de vista escènics?La primera fase, que és de les que més m’agrada, és la de la investigació. En aquest cas, a més, calia conèixer l’autor i imaginar perquè havia escrit els contes que han acabat formant part de l’espectacle. Després venia la fase d’escollir els contes que podien servir des del punt de vista de la dramatúrgia i la de començar a crear el guió teatral amb els personatges que volia que apareguessin a l’espectacle. A partir d’aquí, cal conjuntar-ho tot perquè l’escena sigui àgil i mirem d’introduir-hi les músiques que acompanyen tot el procés dramàtic. Llavors ve la fase de construir els titelles, que ho faig jo encara que de vegades hi ha un equip que m’ajuda. Aquí pot passar que en construeixi algun que vegi que no funcioni per a l’espectacle i que s’hagi de rectificar o que acabi guardat en un calaix. Després i pel que fa a la màgia, afegim els efectes que hem pensat introduir durant la creació del guió. Quan tenim el conjunt de tot elaborat, comencem a assajar i veiem què funciona i què no. De fet, un espectacle sempre és viu, no s’acaba mai.
- I que sigui dirigit per a infants, tampoc vol dir que sigui menys complex...El que és bonic d’un espectacle és que les coses difícils semblin fàcils. Si planteges un espectacle difícil i el mostres com a difícil, el públic l’acaba patint. Tots els meus espectacles no són gens fàcils pel que fa al treball que hi ha al darrere, però amb la posada en escena, faig que passi fàcil.
- Després del darrer any, està clar que calia un retorn a la presencialitat pel que fa als espectacles i abandonar les pantalles. Quina resposta heu tingut per part del públic infantil amb la represa de les programacions teatrals?L’any passat vam fer coses virtuals i la primera que vam fer de forma presencial va ser l’estiu passat. Va ser com un xoc veure tot el públic amb la mascareta posada. No sabies si reien o si els agradava l’espectacle o no. Només veia els ulls de la gent, però hi notava les ganes de gaudir del directe que transmetien. Era emocionant! Al primer espectacle que vaig fer, vaig tenir la sensació que estava en un museu de cera, sort que els anava sentint riure!
- Des de la vostra perspectiva, quin és l’estat de salut actual dels espectacles dirigits al públic familiar?L’estat de salut de l’espectacle familiar sempre ha estat tocat perquè sempre s’ha considerat de segon terme, així que nosaltres ja hi estem una mica acostumats. Malgrat això, penso que artísticament l’estat de salut és molt bo i que la gent, arran de la pandèmia, s’ha adonat que els espectacles per a tots els públics són molt necessaris. Les institucions també se n’han adonat perquè per molt que ens tinguessin en compte abans de la pandèmia no ho feien com calia. Ara s’han assabentat de tot el que aportem. Diuen que ajudem a construir el públic del futur però discrepo: estem treballant pel públic d’ara. El teatre familiar és important perquè estem treballant amb els infants i els pares d’ara. És important tenir en compte aquest ara.
- Què cal que tinguin aquests espectacles perquè enganxin els més petits i perquè aquests es converteixin en públic habitual?Cal que els infants tinguin un bon record dels espectacles que han vist. Potser hi ha una etapa en què no els valoren, però després aquests records prenen força. Això no vol dir que els acabi enganxant el teatre quan es facin grans, però potser seguiran anant-hi de públic o s’acabaran convertint en actors arran d’aquests records, com em va passar a mi.
Web Teia Moner Web Litterarum
