Jump to navigation
Farà cosa d’un mes, un bon amic em va recomanar llegir l’obra del gran Jack Kerouac. Sempre he sabut escoltar i, sobretot, fer cas d’aquells que saben més que jo, per tant, dos dies després em trobava a la segona planta de l’Fnac de Plaça Catalunya disposat a comprar tots els llibres que tinguessin de l’estrambòtic escriptor nord americà. Vaig trobar-ne tres, tots en castellà: Los Vagabundos del Dharma, Los subterráneos i En el camino, segurament l’obra més coneguda de Kerouac i la qual es convertirà en l’autèntica protagonista d’aquesta petita història que vull compartir amb vosaltres. En el camino és una novel·la en part autobiogràfica escrita com un monòleg interior i basada en els viatges que Kerouac i els seus amics van fer pels Estats Units i Mèxic entre 1947 i 1950 i va contribuir a la mitificació de la ruta 66. Està considerada com l'obra definitiva de la generació beat i rep la seva inspiració del jazz, la poesia i les drogues, descrivint una manera romàntica i bohèmia de viure la vida. En definitiva, una autèntica bogeria. Però bé, deixant de banda les peripècies que el nostre amic Jack (n’hi ha per donar i per vendre i, molt sincerament, us les aconsello totes) i els seus companys van protagonitzar, centrem-nos en el quid del post...
La nit del dimecres de la setmana passada, prenent-m’ho ja com un apartat més de la meva privilegiada rutina (corresponent a la bona vida de l’estudiant, no a la dura vida de l’estudiant... d’aquesta última no n’acostumo a gastar), vaig anar a sopar i a prendre algunes copes, no més de set, pel barri del Born. Mentre ens dirigíem cap a un altre bar, on l’índex de guiris amb un grau etílic més elevat del normal era superior que al local anterior, em vaig trobar una situació que em va descol·locar i que, a hores d’ara, encara ho segueix fent. Gitat sobre uns cartons, tapat amb una manta i abrigat amb el que, possiblement, era el que alguns anomenen el seu fons d’armari, hi havia un home de no més de quaranta anys que, gairebé tremolant de fred, estava llegint un llibre, el títol del qual, almenys des d’avui, us hauria de dir alguna cosa: En el camino. Efectivament, estava fullejant una de les obres que, no feia més d’un mes, m’havien animat a llegir. Em sentiria hipòcrita dient que em va sorprendre. No, no ho va fer, simplement em va fer adonar d’una cosa que ja sabia però que, com molts, no volia veure o, si més no, em capficava en mirar cap a una altra banda. Suposo que, com amb tot, necessites una prova, un cop d’efecte que et toqui de veritat, que et faci deixar de mirar cap a un altre lloc. Una galleda d’aigua freda que et congela de dalt a baix, fins i tot una nit de festa i portant cinc cerveses al teu cos. Tot i això, i encara que sembli ridícul, el fet en sí no em va sorprendre. No és estrany. Jo, suposo que com tots, ja sabia que, malauradament, el perfil de gent que vivia al carrer havia canviat i que, cada cop, el nombre dels qui ho feien era més elevat. Però veure una còpia d’En el camino a les mans d’aquell pobre home em va fer pensar en tot plegat, em va fer anar més enllà i, per un moment, em vaig imaginar protagonitzant aquella escena. Veure com aquell home passava una pàgina darrere d’una altra d’una de les obres més majestuoses de Kerouac, em va fer adonar que potser ell, algun dia, havia estat com jo.
Potser ell en un temps, als seus vint anys, també anava amb els seus amics a prendre una cervesa pel Born, potser ell també canviava de local en busca d’un de més animat. Potser ell, aquell home que ara es trobava dormint al carrer acompanyat d’un dels clàssics de la literatura beat, un dia també es trobava estudiant una carrera de lletres i, al seu cap, hi tenia tot tipus de projectes de futur menys el que estava vivint. Potser ell tampoc mai s’hagués pensat que algun dia acabaria així. Potser també sabia escoltar i, sobretot, fer cas d’aquells que sabien més que ell. I potser ell, un dia també va anar a comprar aquell llibre quan, amb dinou anys, les ganes i la il·lusió d’aprendre i experimentar coses noves era tan present com ho és avui en dia en mi.
Potser tu, o jo, o vosaltres... algun dia, si no fem canviar les coses, siguem com ell.
De tant en tant, la veïna del segon baixa a cridar-nos l’atenció perquè tenim la música molt alta. L’altra vida de l’estudiant diuen... Em dic Francesc Millan, sóc de Santa Bàrbara i, quan puc, estudio Periodisme i Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra. Des d’aquí m’agradaria explicar-vos com és la vida d’un universitari ebrenc a Barcelona!
